L’home de l’any

La política és un dels territoris més fèrtils per a la imaginació. O per als miracles. Qui ens havia de dir que el 2024 seria l’any Puigdemont, l’home demonitzat a les portades, deshumanitzat a les tertúlies i eternament assenyalat com l’esca de tots els mals! I, tanmateix, és el líder polític que ha marcat l’agenda política espanyola d’aquest any finit i, amb tota probabilitat, marcarà l’any que estrenem. No només perquè el seu acord d’investidura amb la llei d’amnistia com a eix pivotant ha estat un bomba política que ha fet esclatar les costures del debat públic, i ha deixat molts polítics amb les vergonyes a l’aire. Illa, per exemple, que setmanes abans la considerava un anatema, i ara ho ven com si fos un èxit de la concòrdia socialista. Una fake news de manual, per cert, això de la concòrdia, però el nostrat president domina com ningú l’art de vendre fum i no quedar emmascarat.

Però més enllà de l’amnistia, reina absoluta del soroll mediàtic fins a l’arribada de la troupe Koldo-Aldama-Ábalos, i del fet evident que Sánchez és president perquè Puigdemont encara no l’ha fet caure, el líder de Junts també ha aconseguit un altre miracle: la reinvenció del discurs del PP, si més no per la banda del seu esforçat i a estones president Alberto Núñez Feijóo. Si gràcies al paper de Puigdemont una part del PSOE ha descobert les bondats de la plurinacionalitat –com pregona amb esforçada voluntat el sentinella Iván Redondo–, una part del PP ha descobert que hi ha vida més enllà de la corda asfixiant de Vox. És cert que ambdós capgiraments dialèctics han tingut la seva torna, amb Sánchez veient com li creixien els Page i altres espècimens de l’Espanya eterna, i amb Feijóo notant l’alè de la matrona Ayuso al clatell. Un clàssic de l’Espanya irredempta, aquest de trobar-se els guardians de les essències a dreta i esquerra, quan es tracta de fer passar Catalunya per l’adreçador.

Sigui com sigui, és indiscutible que el 2025 tornarà a tenir Puigdemont a les portades, perquè tot pivotarà al voltant de la decisió que prengui. Si dona oxigen a Sánchez, perquè l’habitant de la Moncloa ha tingut un atac inesperat d’honestedat política i ha complert amb els acords que havia signat, aleshores hi haurà govern socialista un temps més. Dels pressupostos, ja se’n parlarà més endavant, perquè prèviament Sánchez haurà de desfer el nus gordià actual, amb la moció de confiança marcant l’agenda. És cert que Sánchez també pot patir per la banda Podem, ara que tornen a remenar la cua, però no és imaginable que aquest partit tibi tant la corda per fer caure el Govern. I d’ERC, ni esmena. La seva entrega ideològica al socialisme, via pacte de les esquerres i etcètera, l’ha deixat en situació d’irrellevància.

Notícies relacionades

Illa se la juga amb el finançament singular i la gestió dels trens

El Govern llança un pla per millorar la informació a Rodalies en dos anys

A l’altra banda del taulell, també Feijóo necessitarà Puigdemont si vol capgirar el mapa polític actual, no tant per somiar una impossible moció de censura, inviable en qualsevol de les aritmètiques actuals, com per forçar la maquinària per anar a eleccions. Cal suposar que una moció de censura, que exigeix un president alternatiu per governar, no entra en cap supòsit de Junts, però una moció de trànsit, amb un candidat de palla, per forçar la caiguda del Govern, no és inimaginable. Al capdavall Puigdemont ha recordat en múltiples ocasions que no se sent proper ni del PSOE, ni del PP, perquè ambdós treballen per erosionar els drets nacionals catalans. De fet, actualment el PSOE controla el poder de l’estat i domina tots els poders a Catalunya, i ho aprofitat, gràcies a Illa, per iniciar el procés d’espanyolització de Catalunya més important des de la democràcia. De manera que, un i altre, botifarra, que dirien els avis.

Puigdemont ha estat la clau del 2024 i ho serà del 2025: l’home a l’agenda de Sánchez i de Feijóo, sigui per mantenir l’estatus polític o per canviar-lo. I tot passa mentre Puigdemont compleix el vuitè any a l’exili i tots els que el necessiten continuen somiant a detenir-lo. Com diu ell mateix, ni tan sols el PSOE li ha aplicat l’amnistia pública: Marlaska el vol detenir, Sánchez no es fa la foto, Illa no el va a veure en la ronda de presidents, etcètera. Però tots aquests volen que els salvin els neulers, per bondat divina. En política en diuen habilitat, però és simple hipocresia.