2025: el somni de Puigdemont
La premsa de Madrid sol produir miratges als governants catalans. En aquest cas, el d’un final d’any dolç després de passar mesos negres, amb el seu partit descavalcat de la Generalitat i de Barcelona
Carles Puigdemont /
Carles Puigdemont somia que el 2025 sigui l’any de la seva resurrecció política. El lloc preeminent que ocupa en bona part de la premsa de Madrid actua per a ell com una arma de doble tall. D’una banda, el mateix de sempre. Les crides que no se li apliqui l’amnistia i que aquest sigui l’any en què el Tribunal Suprem aconsegueixi, per fi, fer-lo caure derrotat. De l’altra, un protagonisme polític que comença a recordar el que va tenir Jordi Pujol quan Felipe González o José María Aznar van necessitar els vots de CiU. La premsa de Madrid sol produir miratges als governants catalans. En aquest cas, el d’un final d’any dolç després de passar mesos negres, amb el seu partit descavalcat de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i del govern de totes les capitals de província catalanes.
Aquests dies no és difícil imaginar-lo pendent del mòbil per saber què serà primer, si l’entrevista amb Pedro Sánchez per parlar dels pressupostos o la reunió amb un enviat d’Alberto Núñez Feijóo per fantasiejar sobre el futur. ¿Qui en dona més? Semblen quedar lluny els temps en què el seu nom rimava amb paredón, o amb prisión. Els seus estan exultants, potser massa. No es mengen un torrat a Catalunya, però ningú treu més profit de la representació que tenen a Madrid. La més petita que ha tingut mai el nacionalisme català al Congrés dels Diputats, però poc importa. El fantasma de l’expresident es cola a l’hemicicle cada vegada que Míriam Nogueras pren la paraula. Sobretot quan li etziba a Sánchez: "Deixi de fregir-nos a impostos", la frase preferida del líder de la gran patronal catalana, Josep Sánchez Llibre, el gran valedor del comeback de Puigdemont.
La conjuntura li somriu. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca és un regal dels déus. Segur que Aznar ja ha fet saber al seu amic Marco Rubio, el nou secretari d’Estat, que l’únic Govern d’esquerres que queda a Europa depèn d’un català anomenat Carles Puigdemont. Al Parlament Europeu els seus aliats del Vlaams Belang ja no estan tan sols, després de l’ascens de l’extrema dreta continental. Esquerra Republicana està dividida i Oriol Junqueras ha sigut rebutjat per gairebé la meitat de la militància del seu propi partit, mentre que ell va obtenir suports búlgars en la seva reelecció com a president. ¿Com no ha de somiar amb semblant panorama?
Notícies relacionadesCal reconèixer que Puigdemont ha jugat les seves cartes amb certa habilitat. Brussel·les l’ha canviat. L’ha reconciliat amb la realpolitik tan aliena al terrer català. Ha après a captar els vents populistes, a fer servir l’ambigüitat i a assumir les contradiccions sense parpellejar. Com sol fer Pedro Sánchez, o Feijóo, que reclama la seva detenció mentre envia senyals de fum a Waterloo. Així és el nou Puigdemont. Capaç de carregar contra el PP per les barrabassades de l’octubre al matí i de temptar-lo amb una moció abans que acabi el dia. Una moció que encara no és de censura, però que fa salivar el PP. A les boires de Brussel·les, Puigdemont també ha après a dominar el temps. El necessiten tant ell com Feijóo. L’un per convèncer els seus que Sánchez és el veritable enemic de Catalunya, i l’altre per comprometre els seus barons amb un pacte amb el nacionalisme català.
Els miratges tenen els seus riscos. No tot està a favor seu. L’independentisme viu hores baixes, tot i que ningú s’hauria d’enganyar: per damunt de tot, Puigdemont és un convergent. No és el seu únic problema. Mentre Salvador Illa li roba suports al centre polític, Sílvia Orriols n’hi pispa per la dreta. ¿I el Suprem? Ningú pot assegurar que modificarà la seva opinió quan Feijóo decideixi que ha arribat el moment. Una cosa són els girs de guió de Borgen i una altra, la quadratura del cercle. Per molt que avui tot sembli passar per Madrid, Puigdemont és un polític català obsessionat per la pedra a la sabata que ha suposat la irrupció d’Aliança Catalana. Tots dos, ell i Feijóo, miren pel retrovisor. Sabedors que Abascal i Orriols són el principal obstacle en aquesta entesa somiada de la dreta espanyola amb la catalana. Sánchez ho sap. I també Isabel Díaz Ayuso, la gran desbaratadora de somnis perifèrics.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.