Jugant amb la justícia

No es pensin que hi ha autèntics bàndols en aquesta batalla. El col·lectiu dels jutges està compost per uns 5.000 efectius, i s’ha d’assegurar que l’enorme majoria no té absolutament res a veure amb el que estem veient. La meitat d’ells ni tan sols pertanyen a cap associació judicial. I fins i tot molts dels que hi pertanyen estan allunyats de qualsevol mena d’activisme polític. No dictaran resolucions que donin titulars a la premsa ni pensen a fer la murga a cap polític amb la seva tasca. Fan la seva feina en silenci, més preocupats per la immensa acumulació de casos que pateixen i l’estrès que això els genera que no pas per qualsevol altra circumstància. Poden tenir simpaties polítiques, però també n’hi ha que són escèptics amb qualsevol dels partits que es presenten a les eleccions. No hi ha pocs abstencionistes, per cert, farts del vodevil de la política quotidiana.

No obstant, alguns polítics insisteixen a utilitzar-los. És possible que de vegades sigui amb la seva col·laboració activa, cosa que seria una prevaricació de la qual es parla molt però que –per ara– poques vegades s’ha demostrat. En altres ocasions existeix simplement una proximitat ideològica, i aquesta és la més preocupant, perquè és inconscient i fins i tot innocent. El jutge que dicta algunes resolucions en aquests casos se sent una excel·lent persona que, per tant, està impartint justícia, és a dir, la seva feina. Ni tan sols prevarica. Simplement no sap que està confonent les seves pulsions amb el concepte de la justícia.

Notícies relacionades

Setmana crucial en el pols judicial al Govern

Mor Ricard Lobo, el primer director del ‘Diari Oficial de la Generalitat’

Potser ha arribat l’hora de recordar, una vegada més, que la justícia és només la noció del que una comunitat considera majoritàriament bo, i això té un punt d’inquietant en ocasions, perquè hi ha hagut èpoques en què l’enorme majoria de la societat ha embogit. Per prevenir-ho, les lleis intenten estabilitzar les principals directrius d’aquesta sensació de justícia, i fins i tot existeix una cosa anomenada "drets fonamentals", que és un escut de protecció de cada ciutadà que és inexpugnable per a les institucions. L’Estat no pot matar-nos, ni torturar-nos, ni fer-nos callar, ni vulnerar la nostra intimitat, anul·lar la nostra llibertat de moviments ni impedir que ens defensem en un procés judicial, o disposar en els nostres processos un jutge que es deixi influir. Alguns d’aquests drets tenen matisos en circumstàncies excepcionals, però defineixen majoritàriament el contingut d’allò que anomenem "llibertat".

Doncs bé, la justícia no té res a veure amb el fet que agradi més o menys un president, i sens dubte tampoc pot servir per fer-lo caure si alguns, des de la seva ideologia personal, discrepen de les decisions d’un govern o d’un parlament. Els parlaments es guanyen a les urnes i els governs es formen per decisió dels parlaments. En tot això, els jutges no tenen cap paper. I, si pretenen tenir-lo, la societat en general, fins i tot la que puntualment simpatitzi amb les seves decisions, els acabarà identificant definitivament amb els actors polítics, i això, més aviat que tard, portarà al seu segur desprestigi, perquè s’acaba la seva neutralitat, que és l’única base social de la confiança en els jutges. Ja va passar amb el Tribunal Constitucional i amb el Consell General del Poder Judicial a compte de la profunda politització dels nomenaments dels seus membres. Per alguns, el tsunami ja arriba al Tribunal Suprem. Si el desastre es consuma, el desprestigi farà que pocs creguin ja en el poder judicial en general, una situació que facilitarà l’adveniment de noves dictadures, com ja ha passat, per desgràcia, en alguns països d’Amèrica Llatina. Bo –per a tothom– seria evitar-ho.