Diferents governs, mateixa pressió fiscal

Tot i que política fiscal i ideologia solen anar sempre de la mà, sorprèn descobrir que a la pràctica no sembla haver-hi una gran diferència entre les mesures impositives que apliquen a Espanya els governs d’un o altre color, almenys referent a la pressió fiscal global i a la recaptació que per aquesta obté Hisenda en cada exercici. En els últims 25 anys tant els governs de José María Aznar com els de José Luis Rodríguez Zapatero van impulsar una important rebaixa fiscal, tot i que aquest últim, que va arribar a afirmar que "abaixar impostos també és d’esquerres", va rectificar el 2011, com a conseqüència de la recessió econòmica. El seu successor, el popular Mariano Rajoy, va impulsar, no obstant, la pujada fiscal més gran de la història, en plena crisi econòmica, i en els sis anys i mig que fa que Pedro Sánchez és a la Moncloa hi ha dades de l’Agència Tributària que mostren una reducció impositiva semblant a les d’Aznar i Zapatero, però una anàlisi més detallada porta a una altra conclusió: si es deixen de banda les mesures transitòries i només es miren les permanents i si s’hi suma la pujada invisible que ha deixat la inflació, l’augment de la pressió fiscal de Sánchez empata amb el de Rajoy.

El 2021 es van aplicar rebaixes per mitigar la inflació desbordant, especialment en matèria energètica i alimentària, que van beneficiar els consumidors, però que ara, amb l’IPC controlat, s’estan revertint. Van ser mesures temporals i el que queda després de la seva eliminació és una pujada estructural dirigida, entre altres coses, a equiparar la pressió fiscal a Espanya a la de la resta de la zona euro, que encara és 3,6 punts superior a l’espanyola. Però l’Executiu ha incrementat la fiscalitat a les primes d’assegurances, a les transaccions financeres, a les begudes ensucrades i a un grapat de coses més. Igual com ha pujat les cotitzacions socials per apuntalar les pensions de la generació del baby boom i ha establert una nova quota de solidaritat sobre salaris a partir de 4.900 euros, que ingressarà la Seguretat Social.

Segurament, tot i que en el còmput global s’assemblin tant les polítiques fiscals, les pujades i baixades de cada govern no es produeixen en els mateixos impostos o en els mateixos trams. No sol ser fàcil moltes vegades separar el gra de la palla per dilucidar amb més claredat en què es diferencien, a la pràctica, uns i altres. Potser es veu més clar en algunes comunitats autònomes, la de Madrid, per exemple, que té bonificat al 99% l’impost de successions i donacions, i al 100% el de patrimoni a béns inferiors a dos milions d’euros. Mesures que altres autonomies qualifiquen de dúmping fiscal i que beneficien les classes acomodades.

Aconseguir una política impositiva equilibrada no resulta fàcil. Cal mantenir un nivell recaptatori suficient per garantir la sanitat, l’educació, la seguretat, les pensions i altres polítiques socials i això necessita una pressió fiscal adequada, evitant baixades dràstiques que posin en perill èxits socials, però també fortes pujades, que podrien perjudicar la inversió i el creixement. Conservadors i progressistes saben que, sense impostos, l’Estat del benestar no se sosté, però haurien d’explicar-ho millor a la ciutadania, mentre garanteixen el bon ús dels diners públics.

Temes:

José Luis Rodríguez Zapatero IPC José María Aznar

Inicia sessió 0 Comentaris