Sánchez torna a la cuina de fusió
Si Pedro Sánchez fos un restaurant, tindria dos plats marcats amb una estrelleta com a "especialitats de la casa". El primer plat típic d’aquesta fonda seria "Reivindicació de la memòria històrica", i el segon, "Confrontació amb l’extrema dreta". En aquest inici d’any, Sánchez ha decidit perfeccionar la recepta i unir-los en un sol plat imbatible: s’ha tret de la màniga la commemoració del 50è aniversari de la mort de Franco com a excusa per celebrar l’arribada de la democràcia, i efectivament ha aconseguit el seu objectiu. No només ha agitat Vox i els seus simpatitzants, sinó que ha aconseguit un altre efecte col·lateral, com és el d’incomodar el PP, sempre molest quan s’ha d’enfrontar a un franquisme al qual només ha condemnat burocràticament i amb la boca petita. Els populars, pressionats per Vox i Ayuso per la dreta i per la resta de l’arc parlamentari per l’esquerra, es troben la dictadura de Franco al mig d’un sandvitx fenomenal del qual no saben com sortir des de fa dècades.
El mateix Feijóo, quan li van preguntar per l’aniversari espinós, va despatxar l’assumpte amb un patètic "¡Quina mandra que fan!" i va confirmar que efectivament no anirà a l’acte inaugural perquè no sap què fer amb aquest assumpte. Qui tampoc hi acudirà és el rei Felip, amb la gastada excusa de "problemes d’agenda", tot i que des de la Zarzuela, per salvar la cara, asseguren la presència del Monarca en altres cites menors de les celebracions. No fa falta cap lectura profunda entre línies per entreveure la molèstia que ha causat a la casa reial la invitació a aquest acte, i potser el Rei i els que l’aconsellen han començat a entendre que les seves periòdiques picades d’ullet a la ultradreta, que practica des de fa temps, no són una bona idea quan el Govern elegit democràticament resulta ser una coalició d’esquerres. Ni va ser gaire protocol·lari el descarat llenguatge no verbal de rebuig del Monarca el dia del jurament de Pedro Sánchez ni va semblar gaire normal continuar la visita a Paiporta després de l’agressió al president. ¿Posar Felip davant de Franco és la subtil venjança de Sánchez, després dels desaires reials? No ho descartin. En un moment delicat, en el qual intueix que tindrà serioses dificultats per aprovar els pressupostos, i es troba cada vegada més pressionat pel flanc de Junts i Esquerra, Sánchez ha tret de la seva cuina la fusió dels seus dos grans plats, i de moment els resultats no són gens menyspreables. D’una tacada ha aconseguit irritar Vox, el PP i el Rei, i de passada remarcar la proximitat ideològica entre tots tres. Darrere d’ells, com sempre, l’horda de hienes mediàtiques ha acabat de pintar la tela ultra que somiava el president. Per perfeccionar la seva obra, ja només faltaria que aparegués el jutge Peinado declarant inconstitucionals els actes a favor de la democràcia. Sánchez va acabar l’any atabalat i amb problemes per imposar la seva agenda. Amb el comodí del 50è aniversari de Franco, pot ser que acudeixin a rescatar-lo tots els que en realitat l’odien. Una estratègia tant previsible com infal·lible.
