Ara fa 50 anys
Les paraules són importants. Sempre, i més en casos com aquest, quan la història no és un cúmul de cendres, sinó un foc que encara encén passions i rancúnies enfrontades. Aquest dimecres comença la commemoració "de lo que vamos a llamar España en libertad", que és el que va dir Pedro Sánchez quan va anunciar els actes que havien de fer memòria de la mort de Francisco Franco. Commemorar, doncs, és fer memòria. Recordar, amb més o menys fastos, un esdeveniment. Si el president hagués dit celebrar, aleshores encara s’haurien aixecat més veus en contra, tot i que quan diem que "celebrem un funeral" volem dir que el fem i no pas, necessàriament, que ens alegrem de fer-lo. Ara, també és cert que l’accepció més habitual de celebrar no és dur a terme un acte, sinó fer una festa o alegrar-se d’una determinada cosa.
En aquest sentit, d’aquest invent anomenat "España en libertad" podem dir que agafa al vol la data en què el dictador va morir com a excusa rodona i commemorativa, 50 anys, per celebrar l’arribada de la democràcia. Es commemora, se’n fa memòria, però, de fet, se celebra no pas la defunció, sinó tot el que va venir després.
Notícies relacionadesHi ha unes quantes coses per dir. Ha passat mig segle des que Franco va morir al llit, víctima de la famosa tromboflebitis que ens va tenir amb l’ai al cor durant unes quantes setmanes, i aquest país ha experimentat canvis profunds i, al mateix temps, n’hi ha molts que pensen que la democràcia –ara tan lloada– no és sinó una aparença deslluïda de la democràcia somiada quan va desaparèixer, físicament, el general que havia guanyat la guerra civil. També n’hi ha que pensen que la commemoració oficial respon no pas a una necessitat ineludible de reivindicació de la memòria històrica, sinó a una estratègia política lligada a les vicissituds del present. En tot cas, és del tot exagerat dir que Espanya va assolir la llibertat el 1975. El rei que va emergir de la defunció i dels funerals (amb presències tan il·lustres com la de Pinochet) ho va ser gràcies a l’entronització del dictador feixista i va ser proclamat monarca en un escenari amb tot de tètrics comparses després de jurar "cumplir las Leyes Fundamentales y guardar lealtad a los principios del Movimiento Nacional".
És a dir, la democràcia no es va manifestar com una epifania redemptora ara fa 50 anys, i el franquisme (moribund, és cert) encara va moure la cua en les seves últimes raneres, perilloses i agressives, però tan patètiques com l’agonia de qui li donava nom. En aquell jurament, hi havia els ecos dels últims afusellaments de la dictadura i tot just s’albirava la maniobra de la Transició. En podem parlar un altre dia, del període predemocràtic i de les ombres del 23-F, i dels primers governs postfranquistes i autoritaris, però el que és demostrable és que el 1975 no va començar l’Espanya en llibertat. Ara fa 50 anys, Franco va morir en un llit. Que la commemoració serveixi almenys per allunyar el cadàver rediviu i el seu llegat de sang. Aleshores sí que ho celebrarem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
