No va de fiscalitat, sinó d’ideologia

La fiscalitat és una part petita de l’avantatge comparatiu territorial, amb poca rellevància excepte quan s’utilitza contra qui no te res més a oferir o com a operació de màrqueting polític per menjar la moral de qui ja va dolgut per altres causes. I, no casualment, incideix en un dúmping que perjudica més les bases fiscals veïnes madrilenyes que les catalanes o basques. Catalunya manté encara, per a l’inversor forà, una competitivitat inversosa basada en el talent, la geografia i el capital social, sota l’escut de Barcelona ciutat, prou protector, com protector és pels bascos el seu sistema de finançament. Afecta, això sí, qui menys capital públic i humà exhibeix, que són precisament comunitats peperes com Castella i Lleó, Extremadura, Andalusia o Galícia. I els dirigents d’aquestes comunitats, sorprenentment, riuen les gràcies a la seva lideressa amb ascendent polític, volent ser ells com Ayuso quan siguin grans. Però amb el camí que força Ayuso no s’adonen que ells no seran mai grans, sinó que seran els primers a arruïnar-se si l’Estat no els treu les castanyes del foc, per molt que redueixin la seva pressió fiscal.

Desigualtat interna

És curiosa la incomprensió del fet que, si tots fessin com Ayuso, l’avantatge perseguit es diluiria en una cursa que, abaixant tipus, erosionaria fins a zero la recaptació autonòmica. Tots hi acabarien perdent; és clar, la pèrdua té efectes diferents per a grups de població segons circumstàncies coadjuvants. Definitivament, el dúmping d’Ayuso no va de fiscalitat, sinó d’ideologia. És una opció de dreta dura, contra una esquerra dubitativa, aprofitant la confusió que genera en el propi territori la pressió fiscal. Clama contra ella suposadament una classe alta a part de la qual tant li fa l’avantatge fiscal, ja que, com he dit moltes vegades, el ric de veritat no paga impostos perquè allò que li costa l’enginyeria fiscal per eludir impostos continua essent menys que allò que s’estalvia aprofitant els descosits legals. A ella s’hi afegeix una classe mitjana que s’emmiralla en el màrqueting liberal de les classes privilegiades. I sovint no s’adona que en la desprotecció ella mateixa es pot quedar enrere, sumant-se a la classe més fràgil, que pateix la ‘venda’ d’aquells productes ideològics extrems.

Notícies relacionades

Hisenda abordarà amb les autonomies la quitació de deute

Feijóo es proposa reconquerir el votant rural que fuig d’Abascal

Les comunitats xucladores parlen de solidaritat territorial i negligeixen així la desigualtat personal interna. Es pronuncien des del nacionalisme espanyol contra el dumping fiscal europeu irlandès o holandès, i el practiquen contra els seus veïns propers més pobres, que són aquells més sensibles a la fiscalitat a falta d’altres avantatges comparatius. Ho emboliquen amb el discurs d’afavorir la competència, quan són masovers de la manca de competència de les empreses regulades i oligopolis bancaris que els manen. Forcen la competència contra el més feble; contra aquell que ha de recaptar més per poder fer polítiques socials que, altrament, no les finançarà ningú.

Per tant, el discurs d’Ayuso no va de fiscalitat, sinó d’ideologia; no va de liberalisme ni de competitivitat econòmica, sinó de servei al poder de l’oligarquia espanyola. La presidenta de Madrid és tan sols un símptoma, que avui no té altre antídot que un federalisme fiscal efectiu que territorialitzi definitivament els centres de poder de l’Estat i desencrosti la casta de l’alt funcionariat madrileny. Mentre això no passi, l’espanyolisme nacionalista, també el d’esquerres, continuarà fent el joc a les Ayuso de torn per la via de suplir el desori fiscal autonòmic madrileny amb el centralisme de qui creu, com diu l’historiador José M. Portillo, "que se ha de inventar el nacionalisme espanyol para salvar l’estadito".