Les festes de Nadal són un bon moment per trobar el pols pel qual s’agita la societat més pròxima. Els perfils psicològics que ara denominem com a cunyats són els ideals per comprovar el nivell de profunda tonteria en què estem i sortir a la superfície. Millor analitzar des de baix que des de dalt, sobretot per conèixer en quin mal podem arribar a habitar.
El meu treball demoscòpic, que, per descomptat, ha sigut propietari, pròxim, familiar, però detallat i inspirador, indica que la societat catalana en general viu més calmada que fa sis anys i que és conscient que aquesta relaxació és positiva per al dia a dia ciutadà. Els mateixos individus que maleïen les estratègies de l’Estat opressor i els seus personatges, ara han oblidat l’agitació amb mala intenció, aquells talls de carretera, el crit de propietat sobre els carrers, el valor dels somriures per ser revolucionàries i tots aquests emblemes inútils. En definitiva, s’han acabat les tonteries.
Les reunions familiars d’aquest Nadal han sigut propícies per evidenciar que la societat catalana estava esgotada de tanta política. Les discussions virulentes dels últims anys han donat pas a debats fugaços i superficials que han acabat en brindis i somriures. Res a veure amb el passat recent, on eren molts els cunyats que no volien tornar a veure’s. Tots coneixem algun parent que va deixar de parlar-se amb un altre per la situació antipàtica a la qual va conduir la mala política. No va ser una sorpresa.
El cansament ha posat cert equilibri en un desfasament que se’ns va escapar de les mans com a societat. I, així, he arribat a sentir paraules positives en relació amb la tranquil·la travessia que sembla que ha iniciat Salvador Illa al capdavant de la presidència de la Generalitat. Ciutadans que es mostren allunyats del socialista, però que valoren el seu estil de generar un ambient temperat. Tant és així que atorguen a la classe política catalana un estil diferent del que es viu a Madrid. En aquests casos és necessari recordar els fets del 6 i 7 de setembre del 2017 al Parlament, quan el ridícul democràtic va superar límits. Però és igual. De sobte ens hem convertit en una societat assossegada. ¡Quin regal nadalenc!
Els que alerten que l’estridència catalana, diguem-ne procés, se n’ha anat a Madrid, tenen raó. La tensió i mal rotllo que viu el Madrid polític és molt preocupant, però pot ser que sigui aquest soroll el que apaivagui les habituals hiperventilacions que acostumem a tenir per aquí.
La qüestió més apressant en aquests moments és l’aprovació dels Pressupostos, tant els de l’Estat com els de la Generalitat. L’any ha començat i amb ell la tornada a les negociacions. Probablement estigui més a prop l’acord a Catalunya que a Madrid. En principi, Oriol Junqueras, ja com a president d’ERC, té més a guanyar si recolza els pressupostos del Govern d’Illa que si els rebutja. I així el 2025 li quedarà per a la reinvenció. ¿I a Madrid? Això, ni un xotis ho resol.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
