‘Marisú’ Montero, ¿missió imposible?

Però la tesi "defensiva" no és incompatible amb la "reconqueridora": capgirar els resultats de les andaluses del 2022 i les autonòmiques del 2023, que van donar al PP el poder en la gran majoria d’autonomies. Sánchez –optimista impenitent– aposta per sobreviure, tot i que sense Pressupostos per segon any, perquè ni Podem ni Carles Puigdemont –que li faran la vida impossible– volen unes anticipades que portarien a un govern PP-Vox. Tampoc creu que els casos Ábalos, Gómez, o d’altres, puguin fer-lo caure. I està disposat a seguir amb un Govern dividit, com mostra la topada entre la vicepresidenta Yolanda Díaz i el titular d’Economia, Carlos Cuerpo, sobre la reducció de la jornada laboral. El seu objectiu és aguantar, esperant que l’economia continuï tirant, per guanyar les andaluses del 2026, i després les autonòmiques (i municipals) del 2027. El PP entraria en crisi i el PSOE podria aspirar a guanyar les generals. ¿I a evitar que el PP i Vox sumessin majoria?

Un ministre, amb el seu halo, pot inclinar la balança en una comunitat. Seria el cas de Diana Morant a València, on hi pot haver anticipades i el PP –amb Carlos Mazón– té problemes. Però cinc ministres volent, des de Madrid, conquerir cinc comunitats corren el risc de no connectar amb el sentiment autonòmic i fins i tot semblar centralitzadors. Abans haurien de dimitir. Som ministres a Madrid i, si guanyem, serem presidents autonòmics, però si perdem continuarem sent ministres, no transmet ni confiança ni identificació amb el territori.

El cas més clar és Andalusia, en què les eleccions s’han de celebrar, tret d’anticipades, el juny del 2026. És la comunitat més poblada i, a més, molt emblemàtica per al PSOE des de la victòria de Rafael Escuredo en el ja molt llunyà 1981, preludi de la gran majoria absoluta del PSOE de 1982. S’entén que Sánchez vulgui recuperar-la. I María Jesús Montero, Marisú, antiga consellera de Sanitat i d’Hisenda de la Junta i, fins a cert punt, exitosa ministra d’Hisenda i vicepresidenta primera de Sánchez, no és mala candidata.

Però hauria d’apostar. Ser alhora vicepresidenta a Madrid i candidata a presidenta d’Andalusia li resta credibilitat. Sobretot quan Moreno Bonilla és un president ben valorat, amb 58 escons (la majoria absoluta és 55) davant només 30 del PSOE. I Marisú acumula la vicepresidència primera i la cartera d’Hisenda amb la secretaria general adjunta del PSOE, un fet sense precedents. Alfonso Guerra i Miguel Boyer alhora. I haurà de negociar pressupostos amb Puigdemont i Oriol Junqueras, el finançament singular de Catalunya i les quitacions dels deutes autonòmics. ¿Pot satisfer les reivindicacions catalanes i els sentiments andalusistes i, a més, guanyar les eleccions a Andalusia? Pilar Alegría, ministra portaveu i possible candidata a l’Aragó, ha dit que la vicepresidenta és molt treballadora. Entesos, però...

Notícies relacionades

Commemorar la democràcia des de la unitat

Els crítics d’ERC no participaran en l’esbós del nou full de ruta

Algú diu que Sánchez vol lliurar totes les batalles i guanyar-les sempre totes. Però aguantar sense majoria, amb un Govern desunit, i guanyar després les andaluses i les autonòmiques... Avui Andalusia és clau. Però Felipe González no va enviar mai el vicepresident Narcís Serra a treure Catalunya a Jordi Pujol (tampoc volia fer-ho). José María Aznar, després de la seva majoria absoluta del 2000, sí que va llançar al llavors aguerrit Jaime Mayor Oreja a Euskadi i va caure derrotat davant Juan José Ibarretxe, malgrat el suport del PSOE de Nicolás Redondo Terreros. I Javier Arenas, que va ser vicepresident d’Aznar, tampoc va conquerir Andalusia en les eleccions del 2012. Va fer, sí, més diputats que el PSOE, com Alberto Núñez Feijóo ara, però no va presidir la Junta. El PP va haver d’esperar fins al 2019.

Sánchez és resilient i ha guanyat batalles que semblaven perdudes. Però hi ha límits. Si, cosa que no és gens fàcil, aguanta aquest 2025, Andalusia pot ser-ho.