Interessos particulars i control del poder judicial
Félix Bolaños, ministro de Justicia, en rueda de prensa en Barcelona /
El PSOE ha fet públic el seu propòsit de reformar l’acusació popular, una figura bastant singular en perspectiva comparada, que permet als ciutadans participar en la justícia. Aquesta possibilitat queda recollida tant en l’article 125 de la Constitució, que estableix que els ciutadans poden exercir l’acció popular així com participar en l’Administració de Justícia mitjançant la institució del jurat, com en la llei d’enjudiciament criminal, que reconeix la dimensió pública de l’acció penal i el dret que tots els espanyols, amb independència que hagin sigut o no ofesos pel delicte, es puguin querellar. Reformar aquesta figura no és una idea nova. El Govern de Zapatero ja va elaborar un avantprojecte que plantejava que l’acusació popular no pogués ser exercida ni per sindicats, ni per partits ni per persones jurídiques públiques, i Rajoy va proposar que els partits no es poguessin personar en cap causa en la qual no fossin perjudicats, tot i que cap d’aquestes propostes va prosperar. Ara el que es pretén és limitar la participació de l’acusació popular a la fase de judici oral i la formulació inicial de la querella, obligar que aquesta acusació tingui un vincle concret i rellevant i prohibir el seu exercici a partits i/o associacions que hi estiguin vinculats, així com a les associacions judicials.
Malgrat els riscos que l’acusació popular es pugui utilitzar amb finalitats espúries, és a dir, com a instrument per judicialitzar la política o com a arma per combatre, més enllà de l’arena política, els rivals polítics, la seva utilitat pública està més que provada, en especial en la lluita contra la corrupció. Ha servit per combatre-la en alguns casos de rellevància mediàtica a iniciativa d’organitzacions de naturalesa diversa i ideològicament plurals. Així va ser amb el cas Nóos o amb la denúncia al jutge Garzón per prevaricació judicial per investigar els crims del franquisme, totes dues a instàncies del sindicat Manos Limpias; el PP va exercir d’acusació popular en el cas dels eros d’Andalusia; el PSOE va fer el mateix amb el cas Gürtel, i Vox va exercir d’acusació popular en el judici del procés. I no només en el passat, el PP l’exerceix actualment en el cas Mediador; el PSOE, en el cas Villarejo, i Manos Limpias i Vox són acusació popular en el cas que afecta la dona del president del Govern, Begoña Gómez, investigada per presumpte tràfic d’influències.
Aquesta última circumstància, juntament amb el fet que la proposició de llei registrada pel PSOE no es limiti a reformar l’acusació popular, sinó que pretengui també fer que s’inadmetin querelles basades en retalls de premsa o que es possibiliti que els jutges s’abstinguin o puguin ser recusats per les seves declaracions polítiques, fa pensar que aquesta reforma persegueix més interessos particulars que generals, ja que si es materialitzés impactaria en els casos judicials que actualment afecten el Govern. Només per aquesta raó la proposta ja és censurable. Però és que a més, amb aquesta iniciativa, el PSOE exhibeix una vegada més la seva desconfiança cap als jutges i el qüestionament de la seva independència i imparcialitat i mira d’exercir control sobre aquest poder, i això és una cosa que, des d’una perspectiva liberal, és a dir, en el marc d’un estat de dret respectuós amb la divisió de poders, resulta del tot inacceptable.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
