Tribuna
Síndrome 1933
És bo dubtar. També ho és recordar. Conèixer a què va abocar l’odi de ‘Der Stürmer’. Alemanya es va negar d’odi i fanatisme. Milions d’innocents van ser assassinats, tot i que Jean-Marie Le Pen, mort aquesta setmana, digués que les cambres de gas van ser només un detall.
Hitler y Goebbels durante un paseo por el Obersalzberg en junio de 1943
Der Stürmer, 1933. "La famosa frase de Goebbels que una mentida repetida una vegada i una altra es converteix en veritat no ho explica tot. El que importa d’una mentida no és la seva veracitat ni la seva versemblança, sinó les emocions que desperta". Remarco aquestes línies de l’assaig Síndrome 1933, un llibre recent que em sembla de lectura imprescindible en aquest moment de dilema per a les nostres democràcies. En les seves pàgines, el veterà corresponsal italià Siegmund Ginzberg descriu, a la manera d’una intel·ligent autòpsia, com s’enfonsa una democràcia i quins van ser els símptomes de deteriorament democràtic que van aplanar el terreny perquè Hitler, un xarlatà autoritari que pocs es prenien seriosament, guanyés les eleccions alemanyes el 1933.
Hi ha un aspecte, d’entre tots els que recupera Ginzberg sobre la mort de la República de Weimar, que resulta especialment inquietant a la llum del present. És el modus operandi dels seus botxins. Concretament, el de la desinformació i les emocions que desencadena. Això es resumeix bé amb el cas de Der Stürmer, un diari agressiu que va començar amb quatre fulls distribuïts per Nuremberg i els seus voltants i que va acabar arribant a una tirada de centenars de milers d’exemplars llegits amb avidesa a tot Alemanya i escrits per una redacció de més de tres-cents "periodistes" dedicats a infondre odi. Però no només el seu odi, sinó l’odi, el rancor, el fanatisme, la ignorància, el ressentiment i la frustració de milers de ciutadans que enviaven les seves cartes al tabloide dirigit pel nazi Julius Streicher. Ell canalitzava tot aquest magma d’odi. Engegava el ventilador i magnificava l’odi. Tot i que es basés en mentides. Això era igual; l’important eren les emocions que aquestes mentides desencadenaven. Això mateix passa avui, ens diu Siegmund Ginzberg, amb el fenomen contemporani dels insults virals en les xarxes, les notícies falses difoses com revelacions i l’odi aparentment autèntic i espontani, remarca l’autor, que en realitat es cultiva amb premeditació. Abans es deia Der Stürmer; ara els seus canals són il·limitats.
Orwell, 1984
Mentre l’OCDE aprova un document per la integritat de la informació per enfortir la democràcia (fets davant falsedats), Le Monde entrevista Staffan Ingemar Lindberg. El sociòleg suec dirigeix, des de la Universitat de Göteborg, l’institut Varieties of Democracy, que analitza i mesura els índexs democràtics arreu del món. El titular de l’entrevista esglaia: "La situació de la democràcia és pitjor que la dels anys 30". L’expert parla de Trump com a dictador en potència, de com Erdogan n’ha tingut prou amb deu anys per revertir la democràcia turca, de com Orban ha sembrat a l’interior d’Europa una llavor autocràtica de gran perill. I adverteix d’una qüestió cada dia més evident: que unes quantes empreses tecnològiques, cada vegada més grans, dominen el mercat de la comunicació –són els Der Stürmer del present– i modifiquen els algoritmes per generar el benefici més gran possible.
És obvi que existeix un incentiu estructural per cultivar i difondre més notícies falses i teories de la conspiració, en comptes de la veritat i el debat honest i respectuós. El drama, com remarca Lindberg, és que la democràcia mor amb la mentida. Perquè el vot lliure basat en la mentida és una forma de dictadura. Per això és urgent actuar davant els mercenaris de la informació.
Antigament, l’imperialisme colonitzava països. Avui, colonitza cervells: és més efectiu, menys cruent, més subtil. És el 1984 d’Orwell amb carcasses de colors i politons divertits. A través seu, a les nostres mans, els mercenaris de la informació intoxiquen i enverinen la vida pública. Els és molt rendible construir una realitat paral·lela que, tot i que no existeixi o sigui minoritària, té efectes reals sobre la realitat i acaba modelant-la amb el cisell de la falsedat.
D’entrada, comença per enfosquir i invisibilitzar qüestions prioritàries per a la societat. Un exemple: Espanya ha tancat el 2024 amb la xifra d’atur més baixa en 17 anys. És a dir, després de la recuperació postpandèmica, tenim el nivell d’ocupació més alt des dels temps de la bombolla immobiliària. Aquell era un creixement fràgil, com el d’un gegant amb peus de fang, com després es va comprovar. El creixement actual, en canvi, és molt més robust i està consolidat sobre dos grans avenços en matèria de drets laborals: un increment del salari mínim del 54% des de l’any 2018 (de 736 a 1.134 euros al mes) i una reducció del 25% al 16% dels contractes temporals, fet que garanteix més estabilitat als treballadors i les seves famílies.
Un altre exemple ben diferent de com opera la manipulació informativa: coincideixen els periodistes Alfons Garcia, Salvador Enguix i Víctor Maceda que el que queda de la legislatura valenciana girarà entorn de la dialèctica de recerca i ocultació de la veritat sobre el que va passar en la dana i –segurament– hi haurà esforços –notables i dopats– per modificar la percepció del que va succeir per mirar de formatejar l’opinió pública. A part d’immoral, és una estratègia nociva per a la democràcia llançar tantes escombraries de desinformació amb el propòsit de la confusió. Coincideixo que la veritat, a la llarga, (gairebé) sempre emergeix. No obstant, pel camí, el llot de la mentida pot deixar atrofiat el nostre autogovern i la percepció de la seva utilitat.
Musk, 2025
¿La política altera el llenguatge? ¿O és el llenguatge el que canvia la política? És un bon dilema el que planteja Siegmund Ginzberg, que va estudiar Filosofia abans de començar a exercir el periodisme: un bon camí.
Notícies relacionadesCom a propòsit per al nou any que ara comença, no estaria de més practicar l’autocrítica –el dubte, sempre el dubte– i preguntar-nos què fem engreixant la joguina social d’Elon Musk, l’home més ric en la història de la humanitat. Ell està jugant a les ingerències polítiques i encoratjant l’extrema dreta. I, mentrestant, institucions públiques, governants, periodistes, escriptors, professors o ciutadans que estimen la llibertat i el respecte li fem el joc. Ser o no ser a X: sé que és un debat. I és bo dubtar. Però, en aquesta reflexió, l’agafador haurien de ser els millors valors europeistes, fundats en l’humanisme, i la unitat de resposta d’una "Internacional demòcrata" davant la "Internacional reaccionària", que només persegueix generar caos, aquí o a Groenlàndia, i que ballem al seu so.
És bo dubtar. També recordar. Conèixer a què va abocar l’odi de Der Stürmer. Alemanya es va negar d’odi i fanatisme. Milions d’innocents van ser assassinats, tot i que Jean-Marie Le Pen, mort aquesta setmana, digués que les cambres de gas van ser només "un detall" de la guerra. I al director de Der Stürmer, Julius Streicher, que entre 1933 i 1940 anomenaven el "rei de Nuremberg", el van condemnar i executar en els judicis de Nuremberg. Els emperadors cauen. La veritat, a la llarga, emergeix. Però ¿què passa mentrestant? Aquesta és la qüestió.
- BARCELONEJANT La Milla d’Or friqui
- Gestió polèmica Orriols carrega contra Bonpreu per denegar ajudes a la residència de Ripoll
- Els experts demanen menys pressió per aprendre a llegir abans de primària
- LLEGAT OLÍMPIC El deteriorament revolta els socis de les pistes de tennis de Barcelona 92
- Ensenyament públic Catalunya finançarà les escoles per la seva complexitat i mida
- Present i futur d’un club convuls El Barça i el Madrid es debaten entre l’aliança política i la rivalitat esportiva
- Present i futur d’un club convuls Laporta, fuga sense fi de directius
- Catàstrofe a Califòrnia El governador convida Trump a visitar les zones cremades en lloc d’insultar
- Eleccions al Bundestag Una batalla campal ultra inaugura la carrera electoral a Alemanya
- Campanya d’ingerència L’evolució dels usuaris de l’antic Twitter