Profetes, mentiders i deslleials

Notícies relacionades

Urtasun juga fort a la Ricarda. ¿Què farà Illa?

El que pugui fer, que faci

No se m’acut res més vigent, ara que Trump ha convençut milions de persones que l’assalt al Capitoli va ser una festa de disfresses; o que Mazón es postula com a víctima d’una cacera política per intentar fer-nos creure que va estar al peu de la dana des del primer moment. Sembla que allò de tractar els ciutadans com imbècils s’ha convertit en l’esport preferit d’aquesta política ultramoderna d’argumentaris i TikTok. Potser és que ho som.

Tot i que, més enllà d’això, el que de debò em preocupa és confirmar que en un Estat gairebé federal, on hauria de funcionar la cooperació, el que mana és la desconfiança. I la deslleialtat. S’està veient amb el vergonyós bloqueig per alleujar la saturació dels centres d’immigrants a les Canàries. I sens dubte amb la desgràcia de la dana a València. El ministre de Foment, Óscar Puente, és un dels pocs que no està sortint socarrimat en aquest drama, però l’altre dia, en una entrevista a la ràdio, se li va escapar la clau que resumeix el que avui és la política a Espanya. «Jo vaig tenir sort en el meu ministeri –va explicar– perquè no havia d’entendre’m amb ningú ni ni barallar-m’hi». I quan li vaig preguntar per què el Govern central no s’hi va implicar més a fons, Puente va respondre: «Si junts, coordinats, havia de ser molt difícil, barallats, imposant-se els uns als altres, hauria sigut impossible». ¡Visca la sinceritat! No hi ha més preguntes, senyoria. Cinquanta anys després de la mort de Franco, les dues Espanyes apareixen més vives que mai.