I Puigdemont no trenca amb Sánchez

Pedro Sánchez va parar els peus a Junts a risc d’exhibir la seva inestabilitat i la dissolució d’una dèbil majoria que el va reelegir com a president del Govern. I Carles Puigdemont va consumar la seva amenaça a risc de ser assenyalat per tombar, amb el PP, la revalorització de les pensions, les bonificacions al transport públic, les ajudes als afectats per la dana i la suspensió dels desnonaments a famílies vulnerables. Tots dos van anteposar el tacticisme i van optar per aguantar el pols.

El que es va viure dimecres al Congrés dels Diputats encara cueja i el Govern espanyol deixa que Junts i el PP es cremin al no aprovar les mesures d’urgència perquè siguin convalidades una a una. La situació s’enquista entre el crèdit de Puigdemont i la necessitat de Sánchez. La lliçó per al PSOE és que Junts no és CiU, i que Puigdemont no és Artur Mas ni Jordi Pujol. El que reclama l’expresident és un reconeixement polític –i personal– que implica una nova manera de relacionar-se. La lliçó per a Junts és que la tàctica no pot passar per davant de l’estratègia i que la rebequeria s’acaba quan es constata que considerar trencades les relacions amb els socialistes implica el final del recorregut de Puigdemont com a presumpte cap de l’oposició des de Catalunya-Waterloo. Els dos líders estan units per una dependència política i aritmètica que els impedeix trencar definitivament.

Sense "cobrar per avançat"

Els postconvergents han assumit que no estan "cobrant per avançat" i que Sánchez no es presta al negoci "peça a peça". No els interessa ser vistos com a socis de Sánchez, però els preocupa la seva estabilitat, perquè és la que sustenta el seu eslògan a Catalunya. Si Junts trenca amb el Govern, el PSOE deixarà de sentir-se lligat al compliment dels acords ja subscrits, i això implicaria que Junts hauria investit el president del Govern només a canvi d’una amnistia que no arriba ni per al seu líder. Podria interpretar-se que el poder de negociació de Junts no era tan fort i que Puigdemont ha lluitat en benefici de la seva supervivència política, sense triomfs palpables per als catalans més enllà del poder del relat èpic que el caracteritza.

Si Junts es proposa una ruptura definitiva i creïble, només té dues opcions: aixecar-se de la taula amb mediador a Suïssa –al qual difícilment renunciarà, tenint en compte que legitima Puigdemont com a interlocutor– o sumar els seus vots als del PP i Vox per a una moció de censura –una opció descartada ja per activa i per passiva.

La solució suïssa

El PSOE i Junts no han suspès les negociacions, com va anunciar Puigdemont, i continuen conversant a Suïssa per buscar una solució al complex traspàs de les competències en immigració i analitzant com aplicar l’"amnistia política" que l’expresident reclama. El termòmetre de l’estat de les converses serà l’admissió a tràmit de la qüestió de confiança a Sánchez exigida per Puigdemont.

Però Sánchez no es dispararà aquest tret al peu ni es farà una foto amb l’expresident si no és per lligar un projecte de pes com els Pressupostos. Però abans haurà d’aplanar el terreny amb concessions com l’increment de la presència dels Mossos d’Esquadra en ports i aeroports o atorgar l’escorta a l’excap del Govern, que ERC ja va encarrilar amb el ministre Grande-Marlaska quan ostentava la presidència de la Generalitat.

Notícies relacionades

El Parlament planeja convertir la seva biblioteca en un museu obert

La moció a Orriols, una patata calenta per a Junts

El factor Junqueras

L’estratègia de Junts no passa per forçar la ingovernabilitat, sinó per obtenir un triomf en cada votació, ser més exigents i confrontatius que Esquerra. Una ruptura amb Sánchez deixaria marge a Junqueras per assumir aquest rol. ERC prefereix no fer veure que deixa caure el Govern espanyol per no donar aire a PP i Vox, però el reelegit president republicà pot establir les bases d’una nova relació amb els socialistes. No és fútil que tingui més interès a fotografiar-se amb Sánchez que amb Illa.