El tret per la culata del PP

"El que no pot ser, no pot ser i a més és impossible", frase que s’atribueix a Charles-Maurice de Talleyrand (París, 1754-1838), i aplicada al procés pel qual s’ha admès en el Tribunal Constitucional (TC) la recusació objectiva per falta d’imparcialitat del magistrat José María Macías Castaño en totes les qüestions i recursos relacionats amb la inconstitucionalitat de la llei d’amnistia, seria: "El que no es pot colar, no es pot colar i a més és impossible".

El Partit Popular va introduir la candidatura de Macías en el marc de l’acord per renovar el CGPJ el juny del 2024. Macías canviava de càrrec: passava del CGPJ on era vocal des de gener del 2015 a magistrat del TC.

Fonts judicials assenyalen que la batalla contra la proposició de llei i després contra la mateixa llei aprovada pel Congrés dels Diputats havia d’haver motivat alguna resistència d’Alberto Núñez Feijóo, president del PP.

Perquè era una aposta molt aventurera amb el risc que s’acaba de produir. El PP va introduir un agitador contra la llei d’amnistia quan necessitava un magistrat net per defensar la inconstitucionalitat. I li va sortir el tret per la culata. El seu agitador i propagandista ha quedat fora de combat a l’aprovar-se una interlocutòria per la qual s’estén la recusació ja admesa en la qüestió d’inconstitucionalitat de la Sala Segona del Tribunal Suprem a les altres 28 recusacions pendents.

Militant contra l’amnistia

Mai s’havia plantejat una situació en la qual algú que havia sigut un dels principals representants de l’oposició a la llei d’amnistia, tant políticament com jurídicament, s’hagi resistit tant fent d’advocat de si mateix, com ha sigut el cas de Macías.

No és que hagi opinat contra la llei d’amnistia, que també, sinó que hi ha militat en contra. Promou primer, en la seva qualitat de funcionari, és a dir, de vocal del CGPJ, un posicionament contra la proposta de llei i quan, una vegada aprovada al Congrés, va passar al Senat, aquest demana al CGPJ un nou informe, i Macías hi treballa. I aquest informe és incorporat al procés legislatiu. El posicionament del Senat contra la llei es recolza en l’informe del CGPJ.

El criteri aplicat per la majoria del TC a Macías és el mateix criteri aprovat en el cas de l’exministre i magistrat Juan Carlos Campo. Quan participa en un document oficial emès per raó del seu càrrec i recull un pronunciament s’incorre en una causa d’abstenció.

El TC va aprovar per unanimitat l’abstenció de Campo. I les causes de recusació i abstenció són les mateixes. Si es presenta causa d’abstenció aprovada per unanimitat, incloent a Macías, i es trasllada a tots els procediments de l’amnistia, ¿per què no s’havia de fer amb Macías?

El seu cas és més flagrant. Perquè va passar directament del CGPJ al TC. No com Campo. És a dir: Macías va canviar de càrrec. Va passar del CGPJ, on s’oposava a la llei d’amnistia, a pretendre ser un magistrat que de manera imparcial es pronunciaria sobre la inconstitucionalitat de l’amnistia.

Per la seva tasca contra la proposició i més tard també contra la mateixa llei, el PP el va proposar per anar al TC. Es deuria plantejar que seria impossible per més hàbil que fos Macías que això colés. És a dir, que pogués fer la campanya dins del TC a l’hora de debatre els recursos.

S’hi ha mantingut quatre mesos, obligant a resoldre les recusacions una a una. Problema; com que era el ponent en el recurs d’inconstitucionalitat del PP, el recurs principal, el TC i els lletrats no han pogut treballar aquest assumpte perquè el ponent era ell i estava recusat, primer pel fiscal i després per l’advocacia de l’Estat.

Decisions vinculants

Les decisions del TC són vinculants per a tots els ciutadans i poders públics. I en primer lloc per als seus magistrats. Macías diu: no hi estic d’acord. És que no ha d’estar-hi d’acord. El magistrat que és recusat no és part en el procediment. Però Macías ha actuat com a advocat de si mateix. Quan a algú se’l recusa es manté en neutralitat absoluta per no afectar els seus companys.

La història d’aquesta recusació és la història d’un desacatament al TC. Perquè Macías estava entossudit a arribar a l’estiu amb la tramitació una a una de cada recusació amb la intervenció de totes les parts. Ara bé: la recusació és objectiva, no és qüestió subjectiva que tingui a veure amb les parts.

Notícies relacionades

La fiscal de Madrid defensa la seva actuació amb els correus del nòvio d’Ayuso

El Consell recorda que no hi ha actes de les reunions del Cecopi

Segons ha declarat Macías, aquesta decisió d’apartar-lo normalment no es fa. S’ha fet amb Campo. Macías afirma que el seu cas és diferent perquè Campo ho va demanar. Però ¿és que Macías no tenia obligació de demanar-ho? Doncs sí. Si no ho va sol·licitar s’estava rebel·lant contra el TC.

Amb tot, el grup conservador s’ha dividit. En lloc d’un vot particular els magistrats que recolzen Macías n’han presentat tres: un de Ricardo Enríquez, el menys bel·ligerant; un altre de Concepción Espejel i César Tolosa i un tercer d’Enrique Arnaldo.