Modernitzar l’ingrés a la judicatura

És il·lustratiu contemplar, des de la perspectiva històrica, la configuració del sistema de justícia a Espanya, perquè condiciona que anem arrossegant encara sense solucionar qüestions tan importants com és el règim jurídic de la selecció de jutges i fiscals. El debat que s’ha suscitat en l’opinió pública sobre aquesta qüestió prové de l’avantprojecte de llei que ha aprovat recentment el consell de ministres, que té per objectiu la reforma de l’oposició per a l’ingrés en la carrera judicial pel torn lliure. El tema ha concitat les ires de l’oposició política i una forta reacció corporativa que rebutja la reforma i defensa el sistema vigent, perquè considera erròniament que compleix els principis constitucionals i els estàndards europeus. Aquestes veus crítiques alerten també del risc de politització de la carrera judicial, opinions que són difícils de compartir, ja que no existeix cap fonament que les sustenti.

Com a director, en el seu dia, de l’Escola Judicial, vaig participar en la comissió mixta amb la Fiscalia que va tenir l’encàrrec d’estudiar les competències que en l’època actual es necessiten per exercir les funcions jurisdiccionals. És obvi que la nostra societat és molt diferent de la de finals del segle XIX. El 1902 va tenir lloc la primera oposició similar a la que hi havia a França.

Abans que res, i des de l’ampli coneixement de la carrera judicial per les funcions que he exercit també com a jutge, com a supervisor de les tutories dels nous jutges, com a professor i com a magistrat president d’una sala d’apel·lacions, puc testimoniar que la immensa majoria del col·lectiu judicial està integrat avui per professionals competents, independents políticament i responsables respecte a la funció que exerceixen lamentablement en unes condicions summament difícils. Però la paradoxa és que la formació amb què s’accedeix a les primeres destinacions és essencialment teòrica i pràcticament autodidacta, amb els riscos que això comporta en una administració de justícia col·lapsada i amb un alt nivell de complexitat.

Existeixen nombrosos estudis que posen de manifest que la configuració de l’oposició per a l’accés lliure a Espanya, que al seu dia va arribar a ser modèlica, avui és obsoleta. El 1980 entraven poc més de 200.000 assumptes civils, mentre que en l’actualitat n’entren gairebé tres milions. Llavors, les primeres destinacions servien per anar consolidant les habilitats necessàries per la seva menor càrrega de treball. L’accés a jutjats de més volum es produïa després d’un aprenentatge de diversos anys. No obstant, en l’actualitat, l’amplitud de la casuística requereix, des de l’inici, més especialització i experiència que ni la superació de la prova teòrica ni l’estada de poc més de mig any a l’escola judicial garanteixen. En definitiva, aquest sistema no és homologable als estàndards internacionals.

La proposta de reforma

La proposta de reforma actual no ha sigut fruit de la improvisació. Les bases de l’actualització del sistema van ser consensuades en la gran majoria dels seus aspectes per tots els sectors de la judicatura representats en la comissió mixta (el CGPJ i la Fiscalia) que es va crear a l’efecte, integrada per eminents juristes, anteriors directors i caps d’estudi de l’EJ i del CEJ, professors, pedagogs i representants de les associacions judicials. Però, finalment, el 2012 el CGPJ va posposar la seva implantació davant altres qüestions que es van considerar de més importància.

Se sol dir que altres col·lectius professionals de l’administració pública també utilitzen el sistema d’oposició mitjançant l’aprenentatge memorístic dels seus respectius temaris. Però d’una anàlisi superficial de les proves que es fan servir veiem que no és així. Per exemple, en totes elles s’inclou, a més de l’exposició oral dels temes, la resolució de casos pràctics que, sorprenentment, han sigut eliminats recentment per a l’oposició de jutges i fiscals, amb la qual cosa s’ha incrementat encara més la importància de la capacitat memorística que, fins i tot sent important, no és suficient. Però, a més, l’ingrés dels nous funcionaris en l’activitat professional es realitza en oficines estructurades col·lectivament i jeràrquicament, cosa que no és comparable amb la soledat dels nous jutges, que han d’assumir tasques que requereixen molt més que el domini de la teoria. Igual que moltes altres professions, com la medicina, les enginyeries i l’Exèrcit, és necessari que la preparació per exercir la judicatura sigui conseqüent amb la complexitat de problemes abans desconeguts, amb la utilització de les noves tecnologies i amb les necessitats una societat avançada.

La majoria dels països d’Europa tenen establerta l’anomenada "prova de síntesi" d’un cas (igual per a tots els aspirants) que permet comprovar la capacitat de compressió dels relats i de l’expressió coherent de la problemàtica fàctica i jurídica rellevant, que requereix, a més d’uns sòlids coneixements teòrics, la possessió de competències funcionals. Aquestes habilitats no s’adquireixen amb l’entrenament per aprendre a recitar un temari, de 382 temes, que és notòriament limitat respecte a l’amplitud de l’ordenament jurídic actual, en el model del qual té una decisiva importància el sorteig aleatori en l’assignació de les preguntes que le toquin a cada aspirant, i a l’opinió subjectiva de múltiples tribunals.

Rigor en l’anonimat

La proposta del ministeri introdueix, com un dels seus principals objectius, l’increment del rigor de l’anonimat en les proves mitjançant dues mesures que també estan generalitzades en els sistemes d’avaluació acadèmica. La primera és que les qüestions a exposar en l’examen teòric siguin iguals per a tots els aspirants, i la segona és la generalització de la correcció mitjançant el mètode anomenat doble cec. Amb això s’acosta a les condicions recollides en la declaració de Dublín (2012), aprovada per la Xarxa de Consells de la Magistratura (2012), i en la Carta Europea de l’Estatut dels Jutges (Estrasburg 1998), quant als requisits essencials per a l’accés a la funció judicial. Els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat han de prevaler en el procés de selecció, cosa que no es compleix amb el sistema d’oposició vigent, en el qual es confonen aquests tres requisits en un d’únic: la capacitat de repetició memorística d’un programa basat únicament en coneixements teòrics.

Notícies relacionades

ERC rectifica i descarta acceptar un consorci amb l’Estat per recaptar els impostos

El Govern i Junts negocien de nou el sostre de despesa com a avantsala dels Pressupostos

És evident que el nou model ha de ser adaptat a la realitat espanyola, sense perjudici que es respectin els drets adquirits per l’extensa borsa d’opositors, alhora que es faciliti als que no aprovin altres oportunitats professionals i es propiciï la modernització del sistema de preparació de les proves d’accés amb la integració dels actuals preparadors en el sistema de formació.

És important sortir al pas de les crítiques corporativistes d’un sector de la judicatura a qui li molesta el qüestionament del model que els va permetre l’accés i que expressa la natural resistència als canvis. I també s’ha de tenir present que és la ciutadania la principal interessada a tenir una judicatura excel·lent i ben preparada i que, des de les associacions judicials, la universitat, l’advocacia i altres col·lectius jurídics i sindicals s’han d’aportar idees i propostes. En definitiva, el procés de selecció dels aspirants a la judicatura i a la fiscalia ha de ser el més transparent possible, perquè les persones que accedeixin als càrrecs judicials puguin exercir amb eficiència la funció que han d’exercir en la societat.