L’extrema dreta sembla desfermada

Mig segle després del final de la dictadura franquista, l’extrema dreta espanyola (i també la catalana) passa pel seu millor moment i es frega les mans de cara al pròxim cicle electoral. Aliança Popular primer i el PP després van presumir durant quatre dècades d’haver integrat al seu si aquest espai polític i haver-lo portat fins a la moderació, cosa que va afavorir que el vot a opcions ultres a Espanya fos residual. A Catalunya, aquest paper de catch-all a la dreta el va jugar CiU, aglutinant també l’ala més radical del nacionalisme.

Combatre l’enemic o unir-s’hi

Aquella plàcida hegemonia va saltar pels aires amb el procés, que va ser el catalitzador comú de l’auge de Vox i Aliança Catalana. Tot i que Vox va néixer el 2013 com a escissió de l’ala dura del PP que abominava la moderació de Mariano Rajoy, va ser l’oxigen que li va proporcionar l’1-O, la DUI i el 155 el que li va fer plantar-se en les institucions, amb Andalusia com a porta d’entrada el 2018. Aliança va arribar dos anys més tard a la recerca del vot frustrat que culpa del fiasco independentista del 2017 la covardia dels seus dirigents a l’hora d’enfrontar-se a l’Estat. Sense procés i amb els socialistes governant a un costat i l’altre, les dues extremes dretes han confluït en la immigració com el millor querosè per remuntar el vol. I aquí tenim el PP i la marca hereva de CiU, Junts, debatent-se en el complex dilema de què ha de fer amb ells.

La disjuntiva d’Alberto Núñez Feijóo i Carles Puigdemont és tan extrema com la ideologia de Santiago Abascal i Sílvia Orriols. Els vots que han musculat Vox i Aliança surten dels seus caladors, de manera que necessiten atraure’ls de nou per mirar de créixer electoralment. Però si radicalitzen el missatge per recuperar aquests suports, s’arrisquen a espantar el seu flanc moderat i brinden a l’esquerra el discurs de la complicitat amb els extremistes. Alhora, si remarquen més del compte les seves diferències, s’enfronten al perill de destruir uns ponts imprescindibles per guanyar (o per no perdre) quotes de poder. La negativa de Junts a desallotjar Orriols de l’alcaldia de Ripoll ha sigut l’últim exemple d’aquest laberint.

Pas de vots gairebé mil·limètric

EL PERIÓDICO va constatar aquesta setmana la desafecció de la qual poua el populisme d’Orriols: "No hi ha ningú que miri pel poble. Els polítics ens han marejat per a res". La direcció de JxCat va esgrimir una enquesta pròpia que reflectia que un alt percentatge de veïns de Ripoll rebutjaven el cordó sanitari. I és que el transvasament de vots de Junts a Aliança a Ripoll va ser pràcticament mil·limètric. El partit de Puigdemont va guanyar les municipals del 2019 amb 2.263 vots i vuit regidors. Quatre anys després, va perdre 1.501 paperetes i cinc regidors. A Orriols la van votar 1.401 persones i va aconseguir sis regidors. L’any passat, en les eleccions catalanes, va obtenir el 3,77% dels vots i dos escons, però a la província de Girona va captar el 8,97% de l’electorat, i a la de Lleida, el 7,75%.

Junts té por que la tendència a l’alça d’Aliança el desposseeixi d’un bon grapat d’alcaldies el 2027, de manera que ha arribat a la conclusió que fer fora Orriols tan sols representaria més benzina per al seu discurs.

Abascal, en tres punts àlgids

Notícies relacionades

El Govern assegura que el traspàs de Rodalies servirà perquè els trens funcionin millor

El 24% dels 272 trens de Rodalies i Regionals estan fora de servei

El cas del PP amb Vox és igual, però alhora diferent. Mentre no creixin electoralment, els populars no tindran opcions d’esquivar els ultres i tornar a buscar frontisses nacionalistes per governar. Però és Abascal qui fa mesos que s’enfila en les enquestes davant un Feijóo a la baixa o, en el millor dels casos per a ell, estancat. Paradoxalment, Vox s’està propulsant (l’últim CIS el situava en el 13,3% dels vots), malgrat que el partit està fet miques. Es multipliquen les purgues i les rebel·lions internes, amb un degoteig de baixes constant des que va sortir dels governs amb el PP. L’últim episodi sonat va ser la sortida del seu líder a Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, que va estripar el carnet després de negar-se a firmar l’expulsió d’altres crítics.

Si tot això no afecta gens ni mica Vox és perquè Abascal cavalca a cavall d’una onada reaccionària que posa el PP contra les cordes en tres fronts: la nefasta gestió política de la dana per part de Carlos Mazón, a qui demà no l’acompanyarà a Madrid ni un sol dirigent popular; el pacte migratori que les autonomies del PP necessiten amb candeletes però que implica acostar-se al Govern mentre Vox brama sense lligams; i, per descomptat, la tornada de Trump a la Casa Blanca com ho faria un elefant en una terrisseria.