Jaume Asens: "Puigdemont i Iglesias van negociar la investidura de Sánchez el 2019"

El seu llibre és un relat d’amistats que implosionen: "Un grup d’amics ben avinguts que acaba sent una olla de grills». ¿Amistat i poder són incompatibles?

L’amistat és un sentiment desinteressat i pur; el poder implica moltes vegades relacions tòxiques i joc de cadires, egos i ambició, i ben sovint acaba sent incompatible. El poder pot ser un àcid corrosiu i engrandir les diferències ideològiques. De vegades els amics més íntims es converteixen en els enemics més acèrrims. El cas més emblemàtic és el d’Iglesias i Errejón.

Ni tan sols amb les hostilitats externes van aconseguir arribar a cohesionar-se.

En alguns moments van cohesionar-se i en d’altres van disgregar-se i generar tensions. Però és evident que les clavegueres de l’Estat van influir en un moviment polític que va estar a punt de guanyar les eleccions i que l’ofensiva va ser política, policial i mediàtica contra els seus principals protagonistes. Es va furgar en la seva vida per mirar d’atacar la seva imatge.

Defineix l’esquerra alternativa com a "barques perdudes» i crida a un "perdó col·lectiu». ¿Què han de fer els partits que formen part de Sumar i Podem?

Estem en un moment de retrets i resignació, però no ens podem permetre el luxe de no perdonar-nos.

¿És possible aquesta reconstrucció amb líders en la primera línia que no han sigut capaços d’entendre’s, com ara Yolanda Díaz i Irene Montero?

No hi sobra ningú. Hi ha un capital polític de persones com l’Ada i la Irene que no es pot malgastar. S’ha de comptar amb nous lideratges, però això costa perquè estem en una tendència descendent i no en l’efervescència del 15M.

¿Quin paper pensa que pot tenir Colau en aquest futur?

Pot ser el que ella vulgui: és el nostre referent per antonomàsia, el lideratge més fort que tenim. No podem renunciar a aquest referent, com no podem renunciar al referent que és Iglesias per a l’esquerra. Amb la seva tornada a l’activisme i des de la fundació ens pot marcar el camí. Després ella decidirà.

Explica com ha mediat entre Iglesias i Errejón, entre Iglesias i Colau, entre Iglesias i Díaz, entre Iglesias i Puigdemont, entre Sánchez i Puigdemont i entre l’espai dels Comuns amb ERC, Junts i la CUP. ¿Quina ha sigut la més difícil?

Entre Podem i els Comuns quan aquests van apostar per Sumar. És el moment més complicat per a mi. Vaig intentar fer equilibris, però quan Podem va prohibir la doble militància no vaig tenir altre remei que dimitir. Me’n vaig anar de manera discreta per no perjudicar el projecte, i per a mi va ser un dol.

¿De què li hauria agradat ser ministre si Pedro Sánchez no hagués vetat el seu nom?

No m’ho vaig poder ni plantejar. El Pablo em va comunicar el veto i nosaltres el vam assumir perquè fer soroll amb això provoca desafecció. Em va vetar pel compromís que tenia amb els drets dels independentistes i per haver defensat el dret a l’autodeterminació.

També van impedir que fos candidat a les generals del 2023: finalment va ser Aina Vidal. ¿Qui "va conspirar» contra vostè?

M’ho reservo per a mi. En els partits hi ha batalles internes. De vegades es guanya i de vegades es perd, i s’ha de saber perdre. En política, els silencis són importants.

En la seva carta de renúncia va donar les gràcies a Colau i a Iglesias. A Díaz no, però.

No n’era conscient, però li vaig escriure una carta personal. De fet, poc després em va encarregar la negociació de l’amnistia.

Al llibre revela que en la passada legislatura va organitzar una trobada entre Iglesias i Puigdemont i que van arribar a tenir un grup de Telegram amb Toni Comín. ¿Quin era l’objectiu?

El grup va durar poc perquè era un risc tenir-lo: es podia filtrar. Vam decidir que les comunicacions fossin presencials o telemàtiques i van ser molt fructíferes. El primer cop que els poso en contacte va ser per a la moció de censura del 2018. I el segon vam parlar d’un possible acord per a la investidura. Vam intercanviar documents, però al final van quedar en un calaix per voluntat de Sánchez, que va decidir no jugar aquesta carta perquè el soci preferent era ERC. Va ser un assaig del que ha passat aquesta legislatura.

Amb Comín hi manté amistat malgrat les discrepàncies polítiques que tenen i, fins i tot, comparteixen pis a Bèlgica.

Compartim espai de treball. Ell és a Brussel·les encara no pugui exercir d’eurodiputat. Hi he interlocutat en totes les negociacions i tenim una amistat que ve de lluny.

Escriu que Comín, com Marta Rovira, era partidari el 2015 de governar amb Colau. ¿No va fructificar per Junqueras?

Va ser un gran aliat, com Rovira, de les tesis que ERC havia d’entrar en el Govern de l’Ajuntament de Barcelona. I sí, les resistències van venir d’Alfred Bosch i de Junqueras.

El juliol passat es va reunir amb Pujol. ¿Per què?

Quan la seva família em va demanar l’entrevista vaig dubtar, però vaig pensar que volia confrontar-m’hi i també donar-li el meu reconeixement. Les persones no són blanc o negre; sempre es poden rescatar coses positives. Li tinc respecte i hi vaig anar per una qüestió d’humanitat. Té 92 anys i ha passat molt des de la confessió. Tothom té dret a la rehabilitació social.

Va trucar a Errejón després de ser acusat d’agressió sexual.

Aquests casos són un mirall incòmode que ens ha de servir per revisar les nostres masculinitats i aprendre. En el cas de l’Íñigo hi ha una cosa positiva: assumeix responsabilitats, dimiteix i es posa en mans d’un psicòleg. Li va faltar demanar perdó de manera explícita. Això no impedeix, però, que les relacions d’amistat hi siguin, també per acompanyar en la rehabilitació.

Notícies relacionades

Sent eurodiputat tanca un cercle. ¿Quin objectiu té ara?

La confluència de les esquerres. Davant hi ha l’extrema dreta.