L’estat de negació del PP

Al seguir ahir les compareixences de l’expresident Mariano Rajoy i de l’exministre Jorge Fernández Díaz al Congrés, un no podia deixar de recordar una cosa que acaba de passar aquesta mateixa setmana. Davant el començament del penúltim judici del cas Gürtel, l’empresari Fernando Martín, que llavors era el president del grup constructor Martinsa i expresident del Reial Madrid, va confessar que havia pagat una comissió de 25 milions d’euros per aconseguir l’adjudicació de terreny per part de l’Ajuntament d’Arganda.

"Es va acordar que, a canvi de garantir l’adjudicació a favor de Martinsa, Francisco Correa cobraria de Fernando Martín un do de 25 milions d’euros", va escriure Martín en la confessió, que busca evitar l’entrada a la presó. Anticorrupció demana per a ell 20 anys.

El novembre del 2004, es van transferir els primers 12 milions a un compte d’una empresa de Correa a l’estranger. Un any i mig més tard se li va fer el segon abonament, de gairebé 13 milions, "des del compte controlat per Fernando Martín en l’entitat Lloyds TSB Bank a nom de la societat Cedar Grove INV al compte Soleado que Arturo Fasana, gestor financer de Correa, tenia a Suïssa".

Sí, el famós compte Soleado en el qual Fasana atenia una sèrie de no menys famosos rics d’Espanya. És el mateix Fasana que va obrir el compte 505523 a nom de la fundació panamenya Lucum al banc Mirabaud de Ginebra, perquè Joan Carles I hi pogués ingressar 100 milions de dòlars (64,8 milions d’euros) el 8 d’agost del 2008 que li va transferir el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita Ibrahim al-Assaf en nom del monarca Abdullah bin Abdulaziz al-Saud.

Proves de càrrec

Vint anys després de l’operació Arganda, hem confirmat el que en aquells dies era un secret a crits: el pelotazo de Francisco Correa compartit amb l’Ajuntament del PP. ¿Sabrem 20 anys després de la guerra bruta contra els adversaris el que va passar de manera tan meridiana com ho han explicat aquests dies els acusats de Gürtel-Arganda? Tenim el dictamen de la comissió del Congrés, del setembre del 2017, sobre l’ús partidista del Ministeri de l’Interior i de la policia sobre la creació i utilització d’una policia política per mantenir a ratlla els adversaris del PP.

En aquests cinc anys, els indicis, documents, àudios, testimonis, condemnes, han permès conèixer amb més detall les operacions de la policia política. La gravació entre Fernández Díaz i Villarejo del 16 de desembre del 2012 és una prova de càrrec, com ho és la que va mantenir el 2016 amb el cap de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso al seu despatx.

El fet que la justícia no hagi investigat de veritat (a excepció d’alguna escaramussa) no revela més que la gravetat del que ha passat. Qui hauria vaticinat llavors que Fernández Díaz i Francisco Martínez, Eugenio Pino, José Manuel Villarejo, entre d’altres, s’asseurien davant un tribunal en un judici –en data pendent– per muntar durant tres anys una operació, la Kitchen, contra Luis Bárcenas, un dels llavors temibles adversaris de Mariano Rajoy.

En la seva compareixença, Rajoy va exhibir ahir amb orgull el seu llegat i va col·locar en un lloc preferent haver parat "el cop d’Estat" independentista a Catalunya. Això, indirectament, suposa avalar tot el que es va fer per evitar el cop d’Estat, inclosa l’operació Catalunya de guerra bruta, que va dir desconèixer. Per cert, ni la dura sentència del procés parla de "cop d’Estat" al referir-se als esdeveniments del setembre i l’octubre del 2017, i remarca que n’hi va haver prou amb la publicació de l’article 155 de la Constitució en el BOE per posar fi a la situació creada.

Notícies relacionades

Felip VI presencia l’ensinistrament de soldats d’Ucraïna a Toledo

Emergències diu que el Cecopi es ‘va desconnectar’ per analitzar les alertes

Precisament, durant el judici del procés vaig aportar la primícia informativa, el 20 de febrer del 2019, que Rajoy i el seu Govern mai van considerar aplicar la llei de l’estat de setge a Catalunya.

El 27 de febrer del 2019, Rajoy va assenyalar que el seu Executiu va pensar que l’aplicació del 155 "era molt més operativa i més justa". Perquè, va dir, "els estats de setge o d’excepció afecten els drets individuals de les persones". No es va debatre ni en el consell de ministres ni en el Consell de Seguretat Nacional per una raó: no va ser un cop d’Estat. Quant a Fernández Díaz, la seva línia de defensa la va marcar ell amb els seus interlocutors policials: "Negaré sota tortura que aquesta reunió ha existit".