La defensa espacial

El pla que ha posat en marxa la Unió Europea per respondre tant a les insolències de Trump com a les amenaces de Putin pretén incloure totes les dimensions de la defensa, amb la pretensió última d’aconseguir l’autonomia estratègica. Un pla que parteix de la necessitat de cobrir les carències existents i que aspira a deslliurar-se de la dependència dels Estats Units, tant en la seva condició de principal subministrador de material militar com de garant últim de la seguretat dels (fins ara) aliats europeus.

En aquesta línia, tot i que amb plantejaments que miren de marcar certes diferències amb l’agenda dominant a la UE sobre el rearmament militar en marxa, el Govern espanyol es va acomodant al que, en el fons, considera imparable. Així, d’una banda, mostra el seu rebuig del concepte de rearmament, apostant per la reconsideració de l’esforç per desenvolupar en clau de seguretat, del qual la defensa militar només és un component més. També es mostra favorable a la mutualització de l’esforç pressupostari, davant el de caràcter nacional que propugna el pla anunciat per Von der Leyen, i fins i tot pren la davantera en àmbits tan excel·lents com la defensa espacial.

Notícies relacionades

El PP es mostra reticent a recolzar el decret d’ajuda a les empreses

Cuerpo lloa la "solidesa" financera d’Espanya davant la crisi aranzelària

Ja el juny del 2022 Espanya va decidir afegir el terme "i de l’espai" a la clàssica denominació de l’"exèrcit de l’aire". Una decisió que cobra actualment molt més sentit, en un context de creixents ciberamenaces i del desenvolupament de capacitats antisatèl·lit per part de Rússia i d’altres actors. En un món tan interconnectat i tan dependent dels sistemes de telecomunicació per satèl·lits, sense oblidar la creixent militarització de l’espai amb el desplegament d’armes que cada vegada són més potents, s’imposa la necessitat de poder comptar amb una estructura de defensa creïble en aquest terreny. En aquest sentit resulta positiu que Espanya enforteixi les seves capacitats amb iniciatives com l’adquisició a l’empresa GMV d’un simulador per formar el personal militar en la defensa dels satèl·lits amb què ja comptem, així com també amb el projecte d’Indra per tal de desenvolupar una constel·lació de satèl·lits militars.

En tot cas, igual com passa amb la resta dels elements que han de formar un sistema de seguretat i defensa a l’altura del que la UE necessita, l’esforç només adquireix ple sentit si es planteja i es desenvolupa a escala comunitària. Per això projectes com els esmentats s’han d’entendre com iniciatives que no pretenen resoldre en solitari els problemes que Espanya pugui patir en aquest terreny, sinó com una presa de posició per afegir-se a altres projectes comunitaris que puguin finalment concretar-se. D’aquesta manera cal entendre, així mateix, l’anunci fet ahir mateix pel cap de Govern en seu parlamentària, per posar en marxa abans de l’estiu, un pla nacional per al desenvolupament i l’impuls de la tecnologia i la indústria de la seguretat i defensa. Un pas en la direcció correcta, tot i que falta per saber amb quins fons (nacionals i, sobretot, comunitaris) es podrà comptar.