Cares llargues

Deia Elton John: "Si no parlem del que està passant, no té sentit" . Som-hi.

En l’aquelarre goyesc, un estat d’ànim, carregat de combustible ideològic i pensament de suma zero, ofereix semblants afligits per motius diversos: comptes, armes, ímpetu judicial, soroll blanc...

L’obligació de presentar, anualment al Parlament, un projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és l’única norma que la Constitució singularitza i exigeix sense cap excusa. El seu incompliment resulta ser una inèdita anomalia democràtica.

Assentat l’anterior, no hi ha res en la Carta Magna que obligui el Govern a dissoldre les Corts i convocar eleccions, tant si presentant-los, el Congrés els hi rebutja, com si decideix que ni tan sols els presenta...

Però al desdir-se del que el cap de l’Executiu va dir a finals del 2024, "sense pressupostos, no hi ha res a governar", l’estat d’ànim de qui té la paella pel mànec l’inclina a evitar una derrota simbòlica i emet eufonies d’estar decidit a no presentar-los.

Així doncs, del que es tractaria és de mitigar la sedició amb l’argument que no presentarà els pressupostos si no els hi recolzen abans. I és que no sembla tenir gaire sentit tenir aprovats –per endavant– uns pressupostos que de moment es desconeixen.

S’ha obviat la qüestió jurídica, centrant-se en la política: "No té sentit presentar-los, sense suports, perquè el Congrés els tombi. Seria fer perdre el temps al Parlament i als ciutadans". Innovadora explicació la de que governar o intentar-ho és perdre el temps.

El que en una altra època era saltar-se la Constitució, ara és perdre el temps. El que va ser un cop d’Estat a Catalunya, ara és una manera de fer de la necessitat virtut.

Però no causa estranyesa. Ja va avisar l’Executiu que podia governar sense el Legislatiu, ara es tracta de fugir cap endavant sense comptes, tot i que aquesta vegada el túnel no sembla que tingui sortida.

Ni majoria, ni avanç electoral

Al fer cas omís de no tenir majoria per governar, el Govern fa patent la seva debilitat política. Sense pressupostos –tres de presentats en set anys– no es compleix amb les regles europees, entre altres inobservances.

Però el més greu continua sent la falta de suport al Parlament. La incapacitat per aconseguir el suport hauria d’abocar-lo a un avanç electoral, però els socis que no recolzen els comptes tampoc volen l’avançament. Tant que ho saben ells.

Un ministre, de cara llarga, ha arribat a dir que els pressupostos –aprovats el 2022, una altra legislatura– són "expansius" i la portaveu de l’Executiu ha conclòs que "aquest és un Govern molt realista", ¿què deuen haver volgut dir, amb aquesta brillantina?

Una opinió pública combativa –una cosa quimèrica avui– faria bé a intentar la introducció a la Constitució d’una addenda, perquè l’absència d’uns PGE aprovats en el termini que s’estableix conduís a la dissolució de les Corts de manera automàtica.

¿On queda la qualitat democràtica, si tot plegat es redueix a la sessió d’investidura i s’ensenyoreix l’evidència que la confiança, expressada pel Parlament en la seva investidura, ja no existeix?

Feliç rearmament, necessitat existencial

La nostra innocència ha arribat a la fi i no es pot divagar, considerant el canvi climàtic com a inversió militar. L’augment de la despesa en defensa que exigeix Brussel·les –compte amb Rutte- per atendre les noves circumstàncies, derivades del divorci atlantista i la guerra a Ucraïna, requereix uns comptes sòlids.

En versió charlista (a l’estil Federico García Sanchiz), navegant entre el pacifisme entranyable i la superació del bloqueig de la melancolia, el president –que estava de bon humor– es va mostrar parc i caut al Congrés, sense renunciar tampoc a l’il·lusionisme dialèctic. No li agrada el concepte rearmament i prefereix parlar més de seguretat.

Va amenaçar amb la tènue pujada de la despesa militar, sense aprovar els pressupostos i sense retallar partides de l’escut social. Però sense lletra i sense música, no hi ha pla ni diners ni socis.

La veritat d’aquest encreuat és que el Govern, dividit, no pot presentar els comptes perquè està obligat a incloure l’increment que li exigeix Europa i els seus propis socis de Govern l’hi volen tombar.

En la seva estratègia d’evitar que els jutges ordinaris puguin acudir al tribunal de la UE –per eludir els posicionaments de la Cort de Garanties– el TC ha reclamat a l’Audiència de Sevilla la providència dels ero.

Notícies relacionades

El PP exigeix el cessament de Montero per "atacar" la justícia en el cas Alves

El canal de TVE en català es dirà 2Cat i s’estrenarà l’11 de setembre

La iniciativa estaria relacionada amb l’anunci del TC –ni túnel de rentat ni jutjat de guàrdia– de recolzar-se en una normativa, ja utilitzada en l’aplicació de l’article 155, per a la intervenció de la Generalitat de Catalunya. Lluny d’acovardir-se, el tribunal de províncies, aliè a la resignació col·lectiva, ha requerit en la instància sol·licitadora que li doni un motiu pel qual l’hi ha demanat.

Si la majoria del TC tingués clar que la seva actuació s’allunya de la parcialitat partidista de què emanen sentències previsibles per endavant ¿quina aprensió té a un recurs davant el TJUE? Ho anirem veient...