Alejandro Fernández reactiva el seu pols amb Génova i acusa el PP de desmantellar el partit a Catalunya

Alejandro Fernández (Tarragona, 1976), president del PP català, és un d’aquests polítics que desperta simpatia entre els que mai el votarien. Quan algú li reconeix admiració, «malgrat les diferències», ell respon amb la confiança de qui sap que el seu carisma transcendeix les sigles: «Doncs voti’m, doni’m una oportunitat». Si alguna cosa no encaixa en el guió de Fernández és fer el que s’esperava. Publicar un llibre després de la seva retirada, com han fet altres polítics, no era una opció.

En el seu primer assaig, ‘A calzón quitao’(La Esfera de los Libros), el líder del PPC deixa de banda la correcció política i firma un text que promet incomodar més d’un dins de la seva formació. Res que no hagi fet abans, però per primera vegada ho deixa per escrit en elseu primer llibre, que va sortir a la venda dimecres i que prologa un altre vers lliure del PP, Cayetana Álvarez de Toledo.

Fernández sempre va una mica a contracorrent. Sembla que agrada més als seus rivals que al seu propi partit i la seva trajectòria política segueix una lògica inversa a l’habitual: de l’Ajuntament de Tarragona va saltar al Congrés i de Madrid se’n va anar al Parlament. «Per a mi, el repte és a Catalunya», va confessar en una conversa anys enrere. Des d’aleshores, ha tingut oportunitats per tornar a la política nacional, però no ha volgut fer el pas al considerar que això seria un «abandonament» als seus votants catalans.

Denuncia «mobbing polític»

El títol del seu primer llibre és tota una declaració d’intencions: directe, combatiu i sense concessions. A les seves pàgines, Fernández carrega contra l’estratègia «suïcida» de Génova amb el PP català, denuncia la «tutela» constant de la direcció nacional i acusa el partit de «triturar» els seus líders a Catalunya. Ofereix un discurs sense filtres que, lluny de la complaença, revifa la guerra soterrada entre ell i la cúpula nacional. Una sinceritat que el porta fins i tot a titllar de «’mobbing’polític» una sèrie de «pràctiques» que considera que se li va fer al seu «equip» a Catalunya durant les autonòmiques del 2021 per part de la direcció estatal.

Sobre això dona detalls com mai abans: responsabilitza Génova de mirar d’«eliminar política i civilment» la seva mà dreta –Daniel Serrano– amb el propòsit d’assestar-li «un cop mortal» poques setmanes d’aquestes eleccions ambuna «falsa denúncia de violació» –es va arxivar per falta de proves–. Però, lluny de la venjança, assumeix que «és el preu a pagar» per a aquells que s’han negat a sotmetre’s a «determinats clans de poder».

«Gairebé em costa el càrrec»

Tot això va passar abans que Alberto Núñez Feijóo arribés a la presidència del partit. I d’ell, com era d’esperar, també parla. Ho fa des de la distància de qui no ha de dissimular que les diferències entre els dos dirigents són més que conegudes. Especialment ho són després de les eleccions generals del 2023, quan el PP va sospesar un possible acostament amb Carles Puigdemont, una cosa que Fernández va rebutjar públicament. Sobre això es refereix sense embuts en el seu llibre: «L’assumpte va suscitar una important polèmica, que gairebé em costa el càrrec, com de tothom és sabut», confessa. De fet, en alguna línia reconeix que donava per feta la seva destitució. Un any després, ell mateix es va postular com a candidat als comicis catalans del 2024 davant el silenci de Génova a anunciar un presidenciable.

Un missatge per a Feijóo

El president del PPC insisteix que el seu llibre no és un atac als seus companys, sinó un exercici de sinceritat i transparència. Amb la confiança d’un amic que aconsella convençut que sempre té la raó, qüestiona l’estratègia adoptada pel seu partit en les últimes generals i assenyala, segons el seu parer, els «errors» que van deixar Feijóo a quatre escons d’arribar a la majoria absoluta en els comicis passats. Per al líder popular, hi havia dues línies vermelles que no s’havien de creuar: negociar amb Junts i demonitzar Vox, el seu únic possible «soci». I va ser aquest últim punt, afirma, el que va acabar frustrant un possible canvi de govern a la Moncloa, especialment després dels pactes autonòmics amb el partit de Santiago Abascal.

Més enllà de la relació amb Vox, a Fernández el preocupa com es gestiona el vincle amb Puigdemont. En la seva anàlisi deixa clar que no s’ha d’acostar a Junts, tant per un argument de principis, com també estratègic. De fet, creu que fer-ho podria arribar a destruir el seu partit a Catalunya. Sense filtres, Fernández assumeix que ningú ha fet més mal al PP català que les decisions preses des de Génova, a qui considera «obsessionats» amb «trobar unicorn moderat de Junts» i convençuts que els dirigents populars catalans «només existeixen per fer de majordoms».

L’«exemple» de Ciutadans

En un exercici d’autocrítica de la trajectòria del PP a Catalunya, el dirigent popular català es fixa en els inicis de Ciutadans com aquell partit que no va comprar mai «el marc mental nacionalista» i que va arribar a ser una «alternativa» que el seu partit creu que poden arribar a ser. Això sí, per fer-ho el PPC necessita independència "sense tuteles" i deixar enrere la nostàlgia del Pacte de Majestic. Ho resumeix aquest paràgraf del seu llibre: «El constitucionalisme català no aconsegueix consolidar-se i fa la impressió que tampoc en els cenacles del poder a Madrid hi ha especial interès, com si a Catalunya preferissin entendre’s amb els nacionalistes abans que amb els propis».

Notícies relacionades

La direcció del PP recorda a Fernández que ell va participar en la "purga" a Albiol

Periodistes de tribunals reivindiquen el dret a poder informar

A la cúpula nacional li envia diversos missatges però, sobretot, li recrimina l’estratègia adoptada a Catalunya basada en la tutela i a ser una «trituradora humana de líders». Així, critica obertament que la direcció estatal decideixi el nom dels futurs presidents del partit, independentment «del que les bases del partit hagin votat», un escenari que condueix a una «defenestració política». Però no se l’emporta al terreny personal i cita altres víctimes com Alejandro Vidal Quadras o Josep Piqué –dels quals parla amb admiració–, i també altres homòlegs bascos com Alfonso Alonso i Borja Sémper.

Algú podria pensar que, entre tantes revelacions, Fernández donaria alguna pista sobre el futur congrés del PPC, pendent des de fa més de dos anys. Però res més lluny de la realitat. El que sí que deixa clar és que no té intenció de «callar» i que no renunciarà a Catalunya. «Estimat Alberto,llegeix-lo amb deteniment. Està escrit per a tu», adverteix Cayetana Álvarez de Toledo en el seu pròleg. Feijóo també té molt a dir.