El control d’Albares de la informació a Exteriors provoca "disfuncionalitats"

Els diplomàtics consultats assenyalen que de vegades "treballen a cegues", perquè els escatimen dades que són clau per desenvolupar la feina diària dins de l’engranatge de la política exterior espanyola. Que s’ha reduït el nombre de telegrames interns i minutes que reben resumint les reunions bilaterals que manté el cap de la diplomàcia amb els seus homòlegs internacionals. La informació es reserva al cercle de confiança del ministre. N’hi ha que denuncien que s’assabenten per la premsa de canvis de posició o, cosa que encara és més humiliant, asseguren, pel que els expliquen homòlegs d’altres països, a qui el seu ministre sí que ha informat. Tot plegat genera serioses "disfuncionalitats", en paraules de Virella.

"Per als professionals resulta molt difícil treballar d’aquesta manera, a cegues. Si fos per seguretat, es poden establir nivells d’accés restringit a la informació, segons el caràcter reservat que tinguin. El que no passa en cap país democràtic és que no hi hagi cap documentació al respecte, per a ningú", diu Virella en una conversa amb EL PERIÓDICO en què denuncia l’absència de minutes o notes que resumeixin les reunions bilaterals entre el ministre o els secretaris d’Estat i els seus homòlegs, per informar la resta de directors i subdirectors. "En qualsevol organització, i encara més en una de pública, com un ministeri, treballem amb papers [ara també en forma electrònica]. Són essencials les instruccions escrites i les notes amb el que s’ha tractat en les reunions que mantenen els que estan situats a la cúpula de l’organització. És fonamental per saber la posició de la institució cap a l’exterior, no només la pública sinó la que de manera també oficial es transmet als representants estrangers, i alhora en sentit invers".

Tant els telegrames interns com les entrevistes a la premsa local i la presència d’ambaixadors en les reunions bilaterals eren la pràctica habitual al ministeri, segons assegura a aquest diari tant l’exministre José Manuel García-Margallo com un altre exministre que prefereix no dir el nom.

El Ministeri rebutja les al·legacions. "Les unitats tenen accés a la informació que cal per fer la seva feina", asseguren fonts oficials d’Exteriors responent a preguntes d’aquest diari. "Els ambaixadors sempre acompanyen el ministre a les reunions amb les autoritats del país davant el qual estan acreditats. Pel que fa a la comunicació, la tasca de l’Oficina d’Informació Diplomàtica, des que es va crear, és ser l’òrgan portaveu del Ministeri i unificar els missatges, com en tots els serveis exteriors del món i com de fet estableix l’article 24 del RD 1184/2024 de 28 de novembre".

Un dels diplomàtics consultats assegura, a diferència del que diuen els seus companys, que sempre ha rebut informació suficient del Gabinet d’Albares en el seu càrrec com a subdirector d’àrea.

En les reunions del ministre d’Exteriors amb un homòleg d’un altre país, el fet habitual era que hi fos present un número 2 o 3 de l’ambaixada per prendre notes, explica un ambaixador. Aquestes notes s’acaren i es validen després amb el ministre o el secretari d’Estat i es fan circular internament. "Si tenen prou rellevància, s’hi dona forma de telegrama intern [una mena de sistema de correu xifrat intern diplomàtic] o s’envien com a document adjunt amb un telegrama. Amb Albares, sens dubte ha disminuït la informació que circula en forma d’aquestes minutes o telegrames", assenyala aquest diplomàtic, que fa dues dècades que forma part de la carrera.

Aquests telegrames interns per informar de les línies generals de la política exterior o de la posició espanyola era una de les eines habituals dins del ministeri. "Durant el meu mandat era molt habitual que celebréssim videoconferències sobre regions, com ara Ucraïna. Es connectaven els ambaixadors espanyols d’aquesta zona, per exemple Kíiv i Moscou, i després es feia una minuta, que fèiem circular", remarca José Manuel García-Margallo, ministre d’Exteriors del 2011 al 2015 en el Govern de Mariano Rajoy. "Ara Albares té un nucli de diplomàtics molt tancat pel qual circula informació amb certa llibertat, però cap a fora no hi ha cap mena de comunicació".

Dificultats internes

Aquesta mancança complica la vida dels diplomàtics, per exemple a l’hora d’elaborar informes, i genera desafecció. "A mi em passa sovint que em demanen una feina per a la qual no m’han donat prou informació", diu un subdirector del ministeri. "Jo, amb una carrera de més de dues dècades i mitja, tinc la sensació que ara ja no hi ha manera d’influir de baix cap a dalt, que captin les teves idees, les respectin i les acullin. I això està causant molta desmotivació".

Aquest diplomàtic reconeix que la limitació d’informació en l’estructura ministerial segurament és una tendència general, i no només a Espanya. Parla, per exemple, de les queixes dels seus col·legues francesos d’Exteriors, que diuen que no saben tot el que es cou en la presidència d’Emmanuel Macron. "Sempre hi ha hagut taifes informatius dins del Ministeri. Però la tendència s’ha agreujat amb Albares. Hi ha casos que són gairebé una caricatura i en què és clar que no es vol que t’arribi una informació", afegeix.

¿Per què aquest control tan estricte de la comunicació en un funcionariat conegut per la seva discreció i hermetisme? ¿Per què no s’utilitza el sistema que marca la confidencialitat de les informacions? "El cas és restringir al màxim el nombre de persones que sàpiguen d’una cosa més enllà del seu cercle pròxim. Em sembla que Albares és molt gelós i desconfia de tothom. No vol que se sàpiga res del que fa ell, però vol saber tot el que fan els altres", assenyala un altre diplomàtic. "A mi m’ha passat treballar per a una reunió regional, elaborar la nota i els punts que cal tractar i que després hi hagi la reunió però que no em comuniquin res del que han parlat".

La informació, diu, només funciona en un sentit, i això desanima a l’hora de treballar, sobretot quan s’assabenten de coses pel que llegeixen a la premsa o intueixen pel que han llegit. Això pot provocar disfuncionalitats a l’hora de fer seguiment amb el Ministeri d’Exteriors del país. "Sempre ha sigut una mica així: els ministres no són mai amables ni bidireccionals. Ara, però, és molt pitjor", afirma.

Albares va ser nomenat el juliol del 2021 ministre d’Exteriors, la Unió Europea i Cooperació. Va substituir per sorpresa la seva predecessora, Arancha González Laya, després d’una crisi diplomàtica sense precedents desencadenada pel Marroc perquè Espanya va permetre a Brahim Ghali, líder del Front Polisario, ingressar en un hospital de Logronyo. Albares ha tingut des d’aleshores com a missió refer les relacions amb Rabat, cosa que ha inclòs un gir de la posició neutral d’Espanya respecte al conflicte del Sàhara Occidental.

Ambaixadors sense veu

Una part de la missió d’un diplomàtic a l’estranger és portar la veu d’Espanya al país al qual està acreditat i promoure’n la imatge, segons la llei d’acció exterior. Per fer-ho, els ambaixadors han d’establir una relació estreta amb els periodistes i mitjans de comunicació del lloc. Els caps de missió es posen en contacte amb l’Oficina d’Informació Diplomàtica perquè els indiqui les claus de la posició espanyola i la manera d’abordar el tema. Una vegada aprovat, parlen a la televisió, ràdio o mitjà escrit. Això també ha anat canviant amb Albares, segons diu l’ADE.

"S’ha convertit en una pauta habitual que, quan un mitjà de comunicació d’un país ofereix a un ambaixador d’Espanya la possibilitat de ser entrevistat o d’escriure un article sobre les relacions bilaterals o la posició d’Espanya sobre un assumpte d’interès, el ministeri no l’autoritzi a fer-ho", assenyala Alberto Virella, president de l’ADE. "Amb el foment d’aquesta pràctica s’impossibilita una de les funcions principals de qualsevol ambaixador: informar sobre el teu país. En conseqüència, i com que els altres ambaixadors d’altres països sí que ho fan, Espanya perd oportunitats en un món que és cada vegada més competitiu".

Menys clara, però, és la qüestió de la presència dels ambaixadors en les reunions bilaterals d’Albares a l’estranger. Dos dels diplomàtics consultats posen com a exemple d’això l’absència repetida de l’ambaixador del Regne Unit, Pascual Marco, en les trobades del cap de la diplomàcia espanyola amb el seu homòleg britànic, que ara és David Lammy. "És un cas molt sonat. És un tema de confiança: no importen les institucions, sinó la confiança personal. Marco va ser nomenat per González Laya", recorda un d’aquests diplomàtics. "Això no era així i ja ha passat més d’una vegada".

Notícies relacionades

Itàlia, França i els Països Baixos també investiguen l’atemptat a Vidal-Quadras

Aitor Esteban defensa aprovar els pressupostos de Sánchez

Un altre diplomàtic apunta a la reunió dels països del G20 a Sud-àfrica del 20 de febrer: "Quan hi va anar Albares, es va dir a l’ambaixador que no feia falta que es presentés a les reunions bilaterals i que només havia d’assistir a les sessions plenàries. És a dir, tenien l’ambaixador on no s’estava parlant dels temes importants".

Exteriors assegura, per contra, que "els ambaixadors sempre acompanyen el ministre a les reunions amb les autoritats del país davant el qual estan acreditats". Però el clima en bona part de la carrera cada vegada està més enrarit, i les crítiques de personalisme i de control de la informació cap a Albares comencen a ser la norma entre els diplomàtics.