El jutge Llarena ha de decidir sobre l’euroordre per detenir l’expresident

El magistrat instructor Pablo Llarena estava en condicions de dictar una euroordre d’arrest de Carles Puigdemont l’últim any des que va renunciar al seu escó al Parlament Europeu el 12 de juny del 2024 i va aconseguir l’acta de diputat del Parlament. Però no ho va fer per raons "estratègiques". No volia, mentre es tramitava el tema de l’amnistia, reobrir un meló que li ha resultat molt agre amb la seva incapacitat de practicar la detenció de l’expresident.

Ara, un mes exacte després de la vista del recurs de Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, ha portat a la Sala d’Apel·lacions de la Sala Segona aprovar una interlocutòria amb una crònica anunciada del que era la confirmació del rebuig d’aplicar-los la llei d’amnistia. En aquesta oportunitat, el ponent, Eduardo de Porres, ha decidit aprofundir en una explicació que ja s’havia plantejat en la resolució d’inaplicabilitat de la llei d’amnistia de l’1 de juliol dle 2024: com van arribar els jutges a aquesll conclusió.

I això ens remet al matí del 30 de gener del 2024. La norma, amb caràcter de llei orgànica, requeria d’una majoria absoluta, però al no aconseguir els 176 suports necessaris –hi va haver 171 sis, 179 nos i cap abstenció– va tornar a la Comissió de Justícia del Congrés, que té entre 15 dies i un mes per debatre sobre les esmenes ja registrades abans de tornar al ple per a la votació definitiva. Aquell matí, Junts va anunciar que votava contra el projecte. Durant diverses setmanes es van examinar diferents esmenes. Finalment, Junts, el PSOE i ERC van arribar a una esmena transaccional el 7 de març. I en ella es va aprofundir, a força de ser redundants, en el delicte de malversació.

El delicte seria amnistiat només si estava dirigit a finançar, sufragar i facilitar el procés i sempre que no hagués existit "propòsit d’enriquiment".

Aquella va ser la via d’aigua per la qual va entrar a sac la Sala Segona del Suprem. És a dir: el concepte d’enriquiment. Tot i que el propòsit exposat en el preàmbul de la llei era amnistiar tots els delictes relacionats amb la promoció del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, inclosa la malversació, és a dir, els fons públics utilitzats, la paraula "enriquiment" va excitar l’enginyeria jurídica. El ponent de la interlocutòria, el president de la Sala Segona, va veure la llum en la nova versió. La Sala fins aleshores no s’inclinava a rebutjar l’aplicació. Les seves alternatives eren la presentació d’una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional i l’elevació d’una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) després de la sentència del TC.

Construir l’argument

L’última versió, doncs, afavoria a la Sala Segona permetre’s el luxe de construir l’argument que la pròpia llei excloïa la malversació. Perquè era una forma d’enriquiment, ja que, si no haguessin utilitzat fons públics, els dirigents independentistes haurien hagut de pagar les despeses de les seves butxaques. És a dir, s’haurien empobrit. Per això, al destinar-hi fons públics, es van enriquir.

Es pot dir que els jutges ja tenien intenció de destruir la llei d’amnistia –que entenien com l’intent de deixar en no-res la seva sentència d’octubre del 2019–, però això no eximeix el legislador de fer aquesta tasca molt difícil, per no dir impossible. I així va ser que es van constituir les tres muralles: rebuig, d’entrada, d’aplicar l’amnistia; qüestió d’inconstitucionalitat davant el TC i qüestió prejudicial davant el TJUE si el TC avala la llei. La interlocutòria que desestima l’apel·lació de Puigdemont, Comín i Puig, intenta desmentir la idea que els jutges del Suprem s’han situat per sobre de l’imperi de la llei, com va plantejar "un dels seus".

És a dir, la magistrada Ana Ferrer, que en dos vots particulars assenyalava precisament que "es prescindeix manifestament de la voluntas legislatoris i de la voluntas legis en la interpretació" de la llei d’amnistia quan s’hi incloïa clarament i redundantment la malversació.

La decisió de l’instructor –diu la interlocutòria dels jutges Vicente Magro, Eduardo de Porres i Susana Polo– "no contravé la voluntat del legislador perquè ell, en el tràmit parlamentari, va introduir una modificació en la llei i va disposar la inaplicació de l’amnistia al delicte de malversació quan s’hagués actuat amb un propòsit de benefici personal de caràcter patrimonial", cosa que obliga el tribunal a interpretar l’excepció.

Tampoc, assenyalen els magistrats, contravé la literalitat de la llei d’amnistia. Es tracta d’una norma que a l’establir l’excepció citada no es va fer amb la claredat que invoquen els recurrents. El precepte en qüestió (article 1.4) establia una "antinòmia lògica" que calia aclarir i el tenor literal de la llei no diu, com argumenten els recurrents, que només pot entendre’s com a benefici personal de caràcter patrimonial l’increment tangible i directe del patrimoni del subjecte.

La Sala ratifica el criteri de l’instructor Llarena a l’analitzar el concepte normatiu de "benefici personal de caràcter patrimonial" considerant que s’hi ha d’incloure tant l’increment dels actius patrimonials com també el no-detriment del passiu. Un subjecte es beneficia patrimonialment quan s’incrementa el seu patrimoni però també quan no decreix, perquè les seves obligacions són assumides il·lícitament pels fons públics.

En aquest cas, assenyala, els investigats es van beneficiar patrimonialment en la mesura que van impulsar personalment el projecte polític il·legal i van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que aquesta iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic.

Una situació complicada

Notícies relacionades

ERC s’obre a aprovar un altre suplement de crèdit a Illa si reforça la política antiaranzelària

El Govern central treu a concurs el ‘Memorial de Cuelgamuros’ per transformar el Valle de los Caídos

Segons es va apuntar, el passeig que va fer Puigdemont el 8 d’agost del 2024 per Barcelona i el fet que les policies d’Espanya no intentessin ni tan sols detenir-lo deixa en una situació molt difícil l’instructor quan emeti una nova euroordre. I ara, a més, la llei d’amnistia està en la via de resolució en el TC, que ha anunciat la resolució del recurs d’inconstitucionalitat del PP.

Però, fins que no es resolgui la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem, el Tribunal Constitucional s’abstindrà d’admetre el recurs d’empara de Puigdemont. I això no passarà fins a l’últim trimestre del 2025. "Caldrà dictar l’euroordre, però ningú s’enganya sobre les seves possibilitats. Per això Llarena ha de veure el moment en què ho planteja", va dir una font del Suprem a aquest diari. Doncs tornem a la novel·la interminable.