Lluís Llach: «T’hi has de trobar, però racionalment, donaria la vida per la independència»

És mentida, no hi estic, el que passa és que a l’Empordà tenim sornegueria, una cosa que vostès els gironins no tenen i per nosaltres és una pràctica esportiva. A més, vaig començar a cantar en una època difícil, i eren cançons de determinades circumstàncies. Si em preguntaven per les coses que estaven passant, com el franquisme o la censura... no era per riure. 

El meu pare el tenia batejat com el ploraner de Verges...

Hòstia! Això ja no m’agrada tant, perquè vol dir que en alguna cosa vaig fallar. Però entenc que les cançons d’aquella època no podien ser alegres. Li diré més: quan en feia alguna d’alegre, a la gent no li agradava.

Vostè i jo tenim certa relació: als Maristes ens feien tocar a flauta Campanades a mort.

Ho sento molt.

No ho senti, era força fàcil de tocar.

Això segur, perquè no sé fer coses difícils (riu). Entenc que he sigut molt pesat per molta gent. Quaranta anys cantant, segur que molts m’han maleït els ossos.

Quan va començar no hi havia motius d’alegria, ha dit. Ara n’hi ha?

Diguem que a la meva edat ja em prenc les coses amb un cert cinisme vital. A 77 anys dius «jo ja no podré canviar res», així que es tracta de fer el que pugui, m’ho prenc tot amb més filosofia.

No es pot canviar res?

Canviareu tot el que vulgueu. Jo tinc poc temps i miraré d’ajudar tant com pugui. 

Anant al llibre: creu en la medicina no oficial?

Sí que hi crec, perquè encara ignorem moltes coses de l’ésser humà. S’ha de deixar sempre una porta oberta a un tipus de medicina que no té reconeixement. Al Senegal he vist coses curioses. Molt curioses.

Ara em vol parlar del bruixot de la tribu?

Al Senegal hi ha molta tradició de xamans. Encara que després es confessin catòlics o musulmans, quan es volen curar, tots hi van.

Vostè també ha anat al xaman?

Encara no, però tinc intenció d’anar-hi. A veure què passa. Ara no em trobo malament.

I en bruixes, hi creu?

En bruixes no, però crec en remeieres i en fetilleres. Encara n’hi ha, eh?

A l’Empordà o al Senegal?

Perdoni, a l’Empordà. El que passa és que Girona és una ciutat moderna, i no en tenen.

Tornem a les bruixes: és cosa de bruixes, que l’ANC perdi tants diners en ingressos?

Home, no (riallada). Això és a causa del desànim de l’independentisme, de l’efectivitat de la repressió i de la desunió dels partits institucionals que es deien independentistes. Però encara tenim fons per a durar molts anys, que ningú s’espanti. 

 Afirma que l’independentisme està desanimat. Per quin motiu?

La repressió hi ha tingut a veure, però la principal causa és la divisió de l’independentisme. L’estat ha sigut intel·ligent l’hora de provocar aquesta divisió. També hi ha contribuït que els que es deien independentistes estan fent autonomisme pur i dur. I és clar, els que volien la independència ara diuen «aquests homes i dones, què fan?». Potser hi ha la possibilitat que surti gent nova. O potser d’aquí a un temps aniran més seriosament. El fet és que, ara per ara, és un desànim absolut.

Un futur poc engrescador, sembla.

Bé, tinc la teoria que amb l’arribada de l’Illa al poder hem tocat fons. Més avall no podem anar.

Pot arribar el PP al poder.

A Catalunya no hi arribarà mai. A Madrid sí, i vagi a saber si no seria una manera d’encoratjar-nos a la lluita.

El veig votant PP a les generals.

He, he, tampoc ens passem. 

S’ha sentit enganyat, amb el procés?

No enganyat, però en alguns moments he dit «que malament que ho hem fet». Decebut sí, que m’hi he sentit, però també per culpa meva. En el procés ha fallat tothom, no només els polítics, també les entitats. I també ha fallat la gent, quan el dia 3 ens havíem de quedar a la plaça de Sant Jaume a conquerir la Generalitat, ens van dir que anéssim cap a casa i hi vam anar. És un aprenentatge pel futur. 

Potser el problema és que a Catalunya es viu molt bé.

Com que -tot i els elevats índexs de pobresa- s’hi viu tan bé, ens costa molt arriscar-nos, perquè tenim coses per guardar. Ara bé, també ens adonem que viure a l’estat espanyol ens va empoquint les possibilitats de realització col·lectiva o econòmica. 

No vivia més tranquil amb el piano que amb la presidència de l’ANC?

Ja ni tan sols cantava, estava al costat de la piscina, a casa, a Parlavà.

I per què s’embolica en política?

Aquesta pregunta me la faig moltes vegades. L’única explicació una mica normal i coherent que trobo és: per estar tranquil. Penso que puc ser útil i quedar-me a casa em fa mandra. Mandra de consciència.

Sacrificaria la vida per una Catalunya independent?

M’hi hauria de trobar. Racionalment, la resposta és sí. Però després arriba el moment que un s’ha d’enfrontar a la veritat i valora si té prou coratge, si val la pena, si està acompanyat.... Miri, l’1-O, ANC i Òmnium van dir a la gent que, si venia la policia, obrissin un passadís, i en lloc d’això, van posar els cossos, deu ser l’única vegada que els catalans hem desobeït. Perquè la gent es va sentir acompanyada. Per això ens vam quedar a rebre hòsties. Bé, jo no, jo estava a la Generalitat.

Els polítics van deixar les hòsties pel poble.

Nosaltres ho vam organitzar. En el moment que va passar, estàvem mirant a veure com anava.

Ja podien haver-se posat al davant de la policia, per donar exemple

Hi vam posar les urnes. I altres coses. 

Com fan els musulmans a la Meca, un bon català ha d’anar un cop a la vida a Waterloo?

(Riu) Tot i que no he votat mai a Junts, tot català hauria d’entendre la història de Catalunya anant a veure un president actual a l’exili.

Què li dirà al Vivales, quan torni?

Qui és el Vivales?

El de l’exili

Li diu el Vivales? Ho posarà, això?

És clar

(Riu) Que em sap greu que sigui el president de Junts i no el de tots. Junts és una opció de centredreta, molt legítima, i és important que sigui independentista. Però jo no els votaré. No els he votat mai.

Notícies relacionades

La princesa Elionor esgota els seus últims dies a bord de l’Elcano

El Consell Fiscal empara unànimement Grinda després dels àudios de Leire Díez

Continua essent d’esquerres, Llach?

Intento ser-ho. Soc un privilegiat, en el meu cas ser d’esquerres és més un intent que una definició. Si algú es defineix com d’esquerres, dic «ai, ai, ai, això s’hi ha de mirar cada dia».