Catalanisme i infraestructures: la gestió de l'aigua, un desafiament capdal

EL PERIÓDICO, de la mà de diversos experts, fa balanç dels principals eixos sobre els quals s'ha construït el catalanisme i planteja propostes per refer els consensos amb vista al nou cicle polític. Després d'analitzar els reptes en mobilitat i energia, Ricard Font i Xavier Flores reflexionen en aquest capítol sobre la gestió de l'aigua.

En aquests darrers 50 anys hem viscut diversos episodis de sequera a Catalunya. Segurament l'aspecte relacionat amb infraestructures que preocupa més en l'actualitat a la ciutadania.

La vulnerabilitat del país està en l'abastament d'aigua del sistema de conques internes, bàsicament satisfet per la conca del riu Ter i el seu transvasament a la regió metropolitana de Barcelona i el Llobregat. L'alta conca deficitària és el conjunt del Camp de Tarragona satisfet bàsicament amb el transvasament del riu Ebre. Si sumem les dues zones deficitàries estem parlant de quasi 7 milions de persones i més del 90% de l'activitat econòmica del país.

La primera gran sequera del segle XXI la vam patir a finals de la primera dècada, i avui estem vivint la segona. L'aspecte relacionat que segurament ens preocupava més a principis de la democràcia, era l'estat de sanejament dels rius i de l'abocament indiscriminat que s'hi produïa. Algunes cançons del mític grup La Trinca s'hi refereixen, fent un repàs exhaustiu i sarcàstic de l'estat de la majoria dels rius de Catalunya. En són exemples, els abocaments indiscriminats als rius que arribaven als cultius i a les platges del país. Aquests problemes de sanejament es van agreujar amb els residus abocats als aqüífers naturals. A més, cal ser conscients que ser un dels primers productors de carn de porc del món té un peatge en forma de contaminació del subsòl. Un darrer repte de finals dels anys 70 i 80 va ser recuperar o mantenir la biodiversitat en els nostres rius i també la recuperació i manteniment de cabals ecològics.

Perspectives

El sanejament, l'eliminació de contaminació i l'estalvi d'un recurs finit en una regió mediterrània que té un règim de pluges irregular i escàs, són els primers reptes des del punt de vista de les infraestructures d'aigua. La neu de l'hivern del Pirineu en els embassaments per produir energia elèctrica és un gran aliat per garantir l'abastament d'unes indústries primàries, secundàries i terciàries amb gran consum d'aigua, però insuficient per garantir el consum actual en episodis de sequera.

D'aquells primers reptes dels anys 80, el del sanejament de rius s'ha resolt com pocs llocs al món amb el tractament de més del 99% de les aigües brutes, que alhora ha permès recuperar ecosistemes, espais naturals i reduir dràsticament la contaminació de la Mediterrània i del seu entorn de costa. També començar una, encara tímida regeneració de l'aigua per tornar-la a reutilitzar, tot gràcies a una política fiscal basada en el que "qui usa paga per l'ús i pel seu sanejament".

El cànon de l'aigua implantat els anys noranta ha permès desenvolupar una intensa política d'implantació de depuradores arreu del país. Amb la posada en marxa del pagament pel sanejament a particulars, indústries i sector agrícola hem actuat per sanejar els rius amb centenars de depuradores. I alhora s'ha actuat en millorar estat dels rius i rieres.

Del repte del sanejament d'aqüífers la feina està per fer encara, tot i que s'ha avançat reduint l'impacte. Però encara hi ha comarques on els passos fets són menors a les necessitats i les urgències.

En matèria d'abastament d'aigua la darrera sequera ha deixat en evidència dues realitats. S'ha fet una part del camí, però queda un camí per fer sobretot pensant en situacions extremes que cada dia seran més una realitat amb seqüències temporals més curtes. S'han construït dessaladores, s'ha reduït les pèrdues d'aigua, pagesos i indústries han reduït el consum. I també els particulars han introduït mesures. Però seguim amb grans consums, més enllà del que el país hauria de tenir.

En l'àmbit de les infraestructures d'aigua destacar cinc grans actuacions. La connexió del sistema Ebre amb el Camp de Tarragona clau per garantir-ne l'abastament. Un transvasament que no ha estat incompatible amb la recuperació del cabal ecològic de l'Ebre i el desenvolupament d'un espai agrícola, natural i de paisatge reconegut planetàriament com és el delta de l'Ebre. La segona, la construcció de dessaladores que van ser impulsades en la darrera gran sequera i que han estat clau per no haver de patir restriccions més severes en la que avui estem patint. La tercera, l'inici de la política de regeneració d'aigua del Llobregat. La cuarta, el pacte per rebaixar el volum de transvasament d'aigua del Ter. I la darrera que encara està per acabar de desenvolupar completament i aprofitar, és la construcció d'una altra infraestructura pensada en la Catalunya republicana, el canal Segarra- Garrigues. Una infraestructura amb un recorregut ambiental, social i econòmic encara per aprofitar.

MAPA CANAL

I d’altra banda tenim l’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA), un instrument d’èxit en el desenvolupament de la política catalana de l’aigua. Malgrat haver suportat algunes situacions de endeutament excessiu que va llastar la seva operativitat durant certs anys, hem passat d'una situació per exemple on el 95% de l'aigua consumida a Barcelona era de procedència natural i només un 5% de dessalinitzadora, a una situació en què avui el 33% és dessalinitzada i un 25% regenerada. Sense aquestes aportacions fa dies que una ciutat com Barcelona on el consum està per sota de 200 litres, persona dia, fa temps que hauria entrat en situació de restriccions severes i no ha estat així.

CONSUM PER CIUTATS???

Per tant, el camí està clar. Més dessalinitzadores i més regeneració per situacions no extremes i també per situacions extremes. En situacions no extremes poden contribuir a la recuperació ecològica dels rius. I en situacions extremes poden ajudar a evitar situacions de restriccions. Això significa més inversió a la qual s'ha de fer front amb les dues polítiques que la UE recomana, pagar per ús i pagar per contaminar un bé escàs.

Finalment, en matèria d'aigua destacar que tot i els debats ideològics, la col·laboració pública privada ha generat empreses referents globalment en la gestió i distribució d'aigua que forma part de solució de futur.

Conclusió

A dia d’avui Catalunya necessita un debat serè sobre les interconnexions de conques en casos d'emergència, imprescindible per no caure en contradiccions socialment difícils de compartir. Continuar amb la construcció de dessaladores i en la regeneració de l'aigua per poder fer front a situacions extremes. Reduir el consum per la via de revisar què plantem, què podem produir i com podem estalviar aigua a ciutats i llars amb un urbanisme que també sigui aliat d'una revisió d'alguns models difícils de sostenir. I finalment, mirant atentament el delta del Po, veure com hem de definir una política de resiliència dels nostres deltes i costes.

En matèria d'abastament cal acabar amb el desenvolupament del canal Segarra-Garrigues adaptant-lo a les necessitats i possibilitats contemporànies . En matèria de sanejament cal construir l'1% de depuradores que manquen executar. I en matèria de contaminació d'aqüífers cal avançar en la recerca de solucions a pocs anys vista amb una política decidida com es va fer amb el sanejament.

En matèria ecològica cal continuar regenerant biològicament i ecològicament els rius i rieres amb especial atenció a la reducció del transvasament del Ter cap a la regió metropolitana de Barcelona.

Finalment, l'estratègia de l'aigua a Catalunya hauria de passar per l'estalvi, és a dir, per la reducció responsable del consum i per poder incrementar la capacitat d’emmagatzematge d’aigua de pluja a escala local. Cal iniciar una transició hídrica basada en millorar l’eficiència en l'àmbit local i industrial replantejant usos i consums insostenibles; en la dessalinització d'aigua de mar amb recerca per guanyar eficiència i eficàcia; en la regeneració d'aigua; la recuperació d'aqüífers eliminant la seva contaminació i aprofitant més i millor les aigües freàtiques del país per usos de no consum de boca.

Hem de continuar amb una política de col·laboració público-privada per millorar la gestió de l'aigua amb noves línies de recerca per trobar solucions i actuacions innovadores, en un país que té la necessitat de ser innovador i trobar solució a una necessitat d'abastament no garantit.

Tenim els instruments, l’ACA i el cànon de l'aigua, empreses públiques i privades innovadores i eficients per la gestió, línies d'inversió i desenvolupament iniciades. Ara cal completar les inversions i alhora començar una transició en el consum particular, industrial, agroalimentari i turístic per fer-lo sostenible d'acord amb la capacitat del país.

I finalment cal fer una reflexió al voltant de la gestió dels episodis extrems on la solidaritat entre conques en situacions extremes ha de poder-se acordar i ha de ser possible.

Un reportatge d'EL PERIÓDICO

Text:
Ricard Font y Xavier Flores
Diseny:
David Jiménez
Infografies:
Alex R. Fischer
Coordinació:
Rafa Julve i Jose Rico