Per Astrid Barrio

Des del restabliment de la Generalitat el 1977, Catalunya sempre ha estat governada per partits de matriu catalanista. Mai com fins ara l'autonomia política i l'exercici de l'autogovern no havien gaudit de tanta continuïtat. La Mancomunitat amb prou feines va durar 11 anys (1914-1925), veient-se interrompuda per la dictadura de Primo de Rivera, mentre que l'experiència republicana va ser encara més breu (1931-1939), es va veure trencada pels 'fets d'octubre' de 1934 -que van comportar la suspensió de l'Estatut d'Autonomia del 1932- i més tard condicionada per l'aixecament militar i per la guerra civil, després de la qual la victòria franquista li va posar fi. Amb semblant brevetat, es podia esperar poc del desplegament de l'autogovern, encara que algunes de les accions de la Mancomunitat en l'àmbit de la cultura, com la xarxa de biblioteques i algunes escoles o museus, o en el de les infraestructures, amb algunes carreteres, han deixat una gran empremta. Ara, en canvi, estan a punt de fer 47 anys de la restauració de la Generalitat i ja són gairebé 45 de vigència d'autogovern regulat per l'Estatut d'Autonomia.

Aquest és un període prou llarg per fer balanç de com s'ha exercit aquest poder tan anhelat i quins han estat els resultats obtinguts. Fins a l'actual etapa democràtica, el catalanisme sempre havia pogut argumentar que si no havia estat capaç de complir els seus objectius, era per falta de continuïtat. Però en aquests moments, i encara que sovint s'hagin utilitzat els arguments de la manca de competències, que aquestes són laminades per les institucions centrals (Govern, Cortes Generales o Tribunal Constitucional) o que no hi ha prou recursos per exercir les competències amb plenitud –de fet, cap Administració al nivell que sigui té tots els recursos que volgués-, el cert és que aquestes limitacions no haurien de ser obstacle per a la rendició de comptes. Un exercici que en els darrers anys s'ha obviat, potser de manera deliberada, com a conseqüència –o a causa– del procés sobiranista.

EL PERIÓDICO es proposa contribuir a aquest exercici i, per això, de la mà d'experts -cosa que inclou gestors públics, privats i acadèmics-, ha identificat alguns dels principals eixos sobre els quals històricament s'ha articulat el catalanisme per fer-ne un anàlisi en profunditat de quins han estat els objectius perseguits en cadascun, quines polítiques públiques s'han aplicat i avaluar-ne els resultats. Aquests eixos són la pròpia idea d'autogovern basada en el reconeixement de l'existència d'una personalitat política històrica, la protecció de la llengua com a tret identitari principal i com a factor d'integració, el desenvolupament econòmic i l'equilibri territorial molt vinculats a l'impuls de les infraestructures, la justícia materialitzada en la progressiva extensió de drets socials, amb un èmfasi especial en l'educació, i en la consolidació de l'Estat de Benestar i finalment una vocació modernitzadora d'Espanya, formen part tots ells de l'ADN dels diferents corrents del catalanisme que han exercit el poder i que, per tant, són susceptibles de ser avaluades.

Però no es tracta només de fer balanç i constatar que algunes de les polítiques que s'han desplegat en cadascun dels eixos no només han generat els resultats previstos, sinó també abordar la problemàtica de la creixent absència de consensos al seu voltant. Així, la idea d'autogovern en el sentit clàssic és impugnada tant pels que prefereixen la secessió com pels que són partidaris d'eliminar o reduir l'autonomia en un marc que ja no és l'estatal, sinó l'europeu.

La llengua s'ha convertit en objecte de lluita política, quan no en arma llancívola, i en un context de pluralitat cultural convé preguntar-se si es pot mantenir com el principal i gairebé únic element sobre el qual se sustenta la identitat catalana.

La promoció de les infraestructures es veu qüestionada tant pels que s'hi oposen com per aquells que aposten per un model que exigeix ​​cada vegada més autonomia estratègica i, per tant, infraestructures que garanteixin l'autoproveïment i un procés de reindustrialització.

La justícia social que implica la implementació de polítiques, començant per l'educació, que corregeixin les desigualtats d'origen i facin possible la igualtat d'oportunitats, és un camp de batalla ideològic entre aquells que creuen que n'hi ha poca i que es dediquen pocs recursos i els que hi veuen intromissió, abús i limitació a l'autonomia individual.

I, finalment, la vocació espanyola del catalanisme s'enfronta no només a aquells que volen desentendre's d'Espanya perquè la veuen com un llast, sinó també a la necessitat de recalibrar la brúixola, perquè Espanya ja és un país plenament modern i integrat a Europa i no cal modernitzar-lo, almenys des del punt de vista econòmic i social, però potser sí contribuir a promoure reformes institucionals i estructurals que ajudin a corregir les disfuncions.

Però és que, a més, aquesta absència de consensos no afecta només els continguts de les polítiques, sinó que, de vegades, també es qüestiona la idoneïtat d'aquests eixos, entesos com a prioritats polítiques. Contribuir a entaular un debat pausat sobre cap a on volem dirigir-nos col·lectivament com a societat i quines han de ser les prioritats de la política i les polítiques públiques i fer-ho, en la mesura del possible, de la manera més consensuada possible és l'esperit que guia aquesta empresa.

Al llarg dels propers mesos, ja sense eleccions a la vista i en paral·lel a l'inici d'una legislatura que marca el debut d'una nova etapa política a Catalunya, EL PERIÓDICO intentarà fer llum sobre tots aquests aspectes en la perspectiva de recuperar i refer els consensos perduts.