I de sobte es va acabar la festa

El desencant va cobrir el final de la Transició. Moltes il·lusions es van esfumar. Això sí, ens van donar el«destape». Després de l'intent de cop d'Estat de Tejero, la transgressora Rambla de Barcelona va callar, només va resistir la movida madrilenya. De tota manera sí que hi va haver un sector que no va parar la marxa: van ser  els gais. Per primera vegada en la nostra història ens podíem divertir a dojo, sense por de les batudes i les detencions de molt pocs anys abans. Es van buidar els fronts d'alliberament i es van omplir les pistes de ball.

Sitges era ple de turisme homosexual, però durant els primers 80, d'estiu en estiu, alguns estrangers ja no tornaven: havien emmalaltit o havien mort. La premsa va començar a parlar d'una estranya malaltia que als Estats Units afectava heroïnòmans, homosexuals, haitians i hemofílics. Aquí no passava res: gais, societat i institucions s'ho miraven entre recel i indiferència. La gresca continuava.

Fins al 25 de juliol de 1985, quan Rock Hudson va declarar que tenia la sida i que era homosexual. L'actor va morir el 2 d'octubre del mateix any a causa d'aquesta malaltia. De sobte, s'havia acabat la festa. Burt Lancaster, un dels pocs amics que li quedaven, va llegir el seu últim missatge: «No sóc feliç per tenir sida, però si això pot ajudar uns altres, almenys puc saber que la meva pròpia desgràcia té un valor positiu». Un testimoni que 30 anys després segueix sent molt vàlid: les persones seropositives continuen estant sota  gran pressió social, invisibles.

Hudson havia sigut entrevistat el 1984 per Àngel Casas a TV-3 i allà va dir que per anar a ballar preferia Richard Gere que Bo Derek. Més que per la mitja sorpresa de conèixer la seva homosexualitat, la seva mort va transcendir a causa de la malaltia. Havia sigut el galant perfecte que tantes senyores haurien volgut per a les seves filles, i aquestes (i algunes altres d'amagat) també havien sospirat pel ben plantat company de comèdies de l'adorable Doris Day. Entre llàgrimes, ella va donar la notícia al món.

Allò va significar un autèntic terratrèmol social. No es coneixia l'origen del mal, encara no havien emmalaltit els primers gais espanyols i la premsa es va començar a omplir de titulars sobre «el càncer rosa» o «el càncer gai». Va sorgir un rebuig fenomenal cap als homosexuals que havien sortit de l'armari en anys anteriors. El meu amic Patrici Peñalver, sastre de Sabadell, va perdre tota la clientela, ja que ningú volia que el toqués. Alguns, si sabien que hi havia un gai a la feina, utilitzaven els serveis d'una altra planta. Van sorgir llegendes urbanes delirants: que si la culpa era dels periquitos (se'n van deixar anar milers de les gàbies) o que si eren les maduixes... La meva mare, que havia presumit de fill entrevistat per TVE, era evitada per les veïnes: no pujaven amb ella a l'ascensor, es tapaven la cara al trobar-se-la per l'escala i al Mercat de Sant Antoni de Barcelona no li deixaven tocar la fruita ni la verdura.

La malaltia per fi va tenir nom: Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida (SIDA). Responsable: un virus. I la millor manera d'evitar la transmissió: l'ús del preservatiu, encara que li dolgués a una Església que es va posar furibunda. ¿Medicació directa? Cap. L'encarregada de donar la primícia del condó va ser la dermatòloga Caterina Mieres (anys després consellerade Cultura), en una entrevista a la revista Party. A l'arribar a la feina, hi va haver qui li va dir amb picardia: «T'hem vist en una revista d'homes despullats». Els doctors Clotet i Gatell van ser pioners en la lluita contra la pandèmia.

De tota manera, en l'ambient gai, durant bastants mesos va persistir la idea que allò era un invent de Reagan per estigmatitzar els homosexuals, que això aquí no passava. La primera distribució de condons que vam fer el Josep Matenci i jo mateix al desaparegut bar Keops va ser frustrant, ens els van tirar a la cara al crit de «feixistes» i «ursulines». No volien que s'acabés una festa que gairebé acabava de començar. Va aparèixer l'errònia idea dels anomenats «grups de risc» que vam començar a combatre des de les primeres entitats: s'havia de parlar de «pràctiques de risc», ja que la sida podia afectar tot tipus de persones. La pitjor marginació la van patir les prostitutes i els transsexuals. Lamentablement, van començar a morir persones, bàsicament gais. El primer, i gairebé únic, a donar la cara com a pacient va ser el madrileny i ja desaparegut activista Manolo Trillo en un Telediario. Anys més tard el va seguir Antonio Guirado en el programa de Rafaella Carrá.

L'ambient gai es va enrarir, tothom tenia por de tothom, no era una comunitat tan compacta com en altres països. Va sorgir una certa moralina: es criticava la promiscuïtat que abans campava tan ampla. La santa aliança Reagan-Thatcher-Wojtyla va carregar contra la vida dissoluta i va proclamar el «càstig diví» que havia arribat. La realitat era dura ja des de la sala d'espera de l'especialista: ningú volia que el veiessin allà o que després es difongués. El tracte dels pacients als hospitals impressionava per les grans mesures de precaució, i fins i tot hi va haver funeràries que no van voler fer-se càrrec dels difunts, com explica Ferran Pujol (fundador del Projecte dels Noms/Memorial de les víctimes d'aquesta pandèmia).

Llavors van néixer les primeres associacions de lluita contra la sida, Gais per la Salut (després Stop Sida), SIDAESTUDI i nombrosos comitès ciutadans. Passaven coses tremendes. Al tornar del funeral de la parella, un es podia trobar amb les seves pertinences tirades al replà de l'escala i el pany de la porta del pis canviat per la família del difunt. Sovint s'amagava la causa de la mort i s'oficiaven funerals catòlics a persones agnòstiques, en els quals la parella era ignorada. Recordo el capellà que va oficiar el del meu amic Xavi, una boja fantàstica i anticlerical; es va atrevir a dir: «És clar, amb la vida que feia el Xavi...».

 

Van arribar els primers tractaments, encara insuficients per aturar els efectes del virus. Alguns s'havien de guardar en fred. Un avi gai que va ingressar en una residència de la província de Tarragona va demanar a la cuina que li guardessin la medicació a la nevera. L'endemà tothom sabia que hi havia un «maricon sidós», ningú li dirigia la paraula ni s'asseia a parlar amb ell. Doble discriminació per a la més solitària de les morts.

La promoció del condó es va convertir en l'objectiu de les entitats pioneres. Es van editar cartells amb el suport dels gerents dels locals gais de Sitges i Barcelona, i hi va haver festivals solidaris amb reconeguts artistes. Al principi va costar bastant sensibilitzar les institucions, però l'evidència els va desbordar. L'Institut Municipal de la Salut de Barcelona va organitzar cursets per formar cambrers dels bars d'ambient gai com a corretja de transmissió per a la clientela: el tema era tractat molt en secret. La Generalitat i el Ministeri de Salut van fer un bon treball, per sobre dels seus diferents colors polítics. Gràcies, Francisco Parras, director del desaparegut Pla Nacional de la Sida.

El 7  de novembre de 1991, l'estrella de la NBA  Magic Johnson, heterosexual, va anunciar que era portador del VIH. La notícia finalment va donar la raó als que parlàvem de «pràctiques de risc». Bush va declarar: «Per a mi, Magic és un heroi, un heroi per a qualsevol que estimi l'esport». Una allau de trucades va abarrotar la Coordinadora Gai-Lesbiana: gent heterosexual, atemorida, es posava en contacte amb nosaltres perquè desconfiava de les institucions i suposava que en sabíem més. Mil i una preguntes. Així va néixer el Telèfon Rosa. Gràcies a tots els voluntaris. En aquella època van aparèixer els preservatius per a lesbianes, molt menys afectades i tremendament solidàries. La por fins i tot va acabar engendrant el ligue fred, com el va descriure l'antropòloga Olga Viñuales: seduir però res més.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El 1992, la ministra d'Afers Socials, Matilde Fernández, va llançar la campanya Posa-te'l-Posa-l'hi i el gran rebuig de l'Església encara li va donar més ressò. Gràcies, Matilde, la gent encara se'n recorda. L'any següent, Hollywood va amnistiar els gais amb l'Oscar a Philadelphia. La banda sonora d'aquest període la va protagonitzar Whitney Houston amb el seu I will always love you, que va sonar en moltíssims funerals nord-americans. Aquí es va imposar la doble moral.

Fer un salt global de 30 anys fins al present suposa sumar més de 25 milions de morts i més de 42 milions de persones vivint amb el VIH o la sida. La pandèmia s'ha acarnissat amb especial cruesa a l'Àfrica, via heterosexual, i el cost dels successius fàrmacs escapa al poder adquisitiu de la majoria de persones: fins i tot he presenciat enviaments a pacients dels Estats Units que no sel's poden pagar. En l'anomenat primer món, a l'aparèixer la medicació que converteix la sida en una malaltia crònica (no exempta d'efectes secundaris), s'ha relaxat o s'ha banalitzat la prevenció entre els joves, ha baixat l'ús del preservatiu i han augmentat tot tipus d'infeccions i embarassos no desitjats. Trenta anys de llàgrimes i esperances.