'TESTIMONI DIRECTE' PUBLICAT EL 22/1/2012
Amb Fraga a Palomares
Una de les imatges de l'Espanya preconstitucional és la d'aquell Fraga en Meyba entrant a les aigües del mar a Almeria
Una de les imatges de l'Espanya preconstitucional és la d'aquell Fraga en Meyba entrant a les aigües de Palomares per demostrar que no hi havia rastre de radioactivitat després del primer accident nuclear d'Europa. Un dels periodistes que van consignar aquell bany, antic cap d'internacional d'EL PERIÓDICO, remora aquí aquell dia.
Es compleixen gairebé 50 anys del bany de Fraga amb el Meyba en aigües de Palomares (Almeria). /
Exactament 46 anys després de l'accident nuclear de Palomares, alguns terrenys d'aquella petita localitat almerienca conserven la trista primacia de ser els més contaminats de l'Europa occidental. Una situació que no podíem imaginar els periodistes que vam assistir el 8 de març de 1966 a l'espectacle protagonitzat per l'ambaixador nord-americà a Espanya, Angier Biddle Duke, i el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, que es van cabussar a les aigües de la platja pròxima al lloc del desastre amb la pretensió de demostrar que el perill de radioactivitat era imaginari.
Una vegada més, els polítics van creure que una imatge podia emmascarar la realitat. El temps els trauria la raó, de manera que Palomares, minúscul enclavament del Mediterrani, perviu en la història del món com un exemple de la calamitat nuclear. Perquè els governs de Washington i Madrid encara estan enredats a ultimar un acord per a la descontaminació del terreny i compensar econòmicament els camperols propietaris de les terres torturades pel plutoni, el material radioactiu que es va dispersar en l'atmosfera circumdant. El Govern de Rajoy hauria de prendre nota de l'exasperant durada del malson i el perjudici.
La meva presència en aquella ocasió memorable a la pedania de Palomares, municipi de Cuevas de Almanzora (Almeria), es va deure tant a les pressions polítiques com a les circumstàncies familiars. La iniciativa va partir de Carlos Sentís, llavors president de l'agència Efe, molt vinculat a Fraga i al diari 'Tele-eXpres', en el qual jo treballava, que va insistir davant de Sempronio i Josep Pernau, director i redactor en cap, respectivament, en la conveniència que el rotatiu estigués representat en l'acte diplomaticofestiu preparat a la població almerienca, 20 dies després de l'accident.
La raó familiar era que la meva dona, Montserrat Mora, inspectora d'Ensenyament, era a Jaén, com a presidenta d'un tribunal d'oposicions de mestres, juntament amb el meu fill Antonio (avui redactor d''El Periódico'), que aleshores tenia 10 mesos. Com que el viatge organitzat pel Ministeri d'Informació i Turisme per als periodistes espanyols i estrangers incloïa una parada de diverses hores a Jaén per al dinar i la visita a la catedral, el meu amic Pernau va vèncer les meves reticències al dir-me que era una bona oportunitat per abraçar la meva família.
En aquells dies, entre rumors incontrolables sobre el que havia passat a Paloma res, l'efervescència era notable als diaris de Barcelona. La nova llei de premsa, promoguda per Fraga com a signe d'apertura, estava en discussió a les Corts, i va ser aprovada el 19 de març. Al desaparèixer la censura prèvia, els directors dels diaris van carregar amb la responsabilitat d'endevinar els interessos i prevenir la còlera del poder. El poder de Fraga, naturalment.
La situació a 'Tele-eXpres' era inestable perquè Sempronio no era un home del règim i diversos redactors estàvem en conciliàbuls per constituir el Grup Democràtic de Periodistes (GDP), la reunió constitutiva del qual es va celebrar un mes després. El viatge, organitzat pel ministeri, em semblava un pessebre poc engrescador, i fins i tot enverinat, la servitud d'un acte de propaganda concebut per seguir ocultant la gravetat de la situació a la zona afectada per l'accident nuclear.
INFORMACIÓ OCULTA
Ell viatge va servir, entre altres coses, per confirmar les meves sospites que tant els nord-americans com les autoritats espanyoles, encara que per raons diferents, ocultaven informació substancial sobre el que havia passat i les seves terribles seqüeles, en un moment especialment agut de la guerra freda, quan Washington temia que els soviètics explotessin el temor nuclear entre els europeus i traguessin algun avantatge de la col·lisió aèria i de la pluja radioactiva que va caure sobre diverses parcel·les de Palomares.
Les informacions van ser al principi confuses i fragmentàries, fins i tot per al cap d'Internacional d'un diari de Barcelona, com era el meu cas, que escoltava la BBC i llegia diària ment diversos diaris estrangers. La censura que encara imperava en la premsa espanyola va trobar un inesperat aliat en l'interès estratègic de Washington per no donar detalls de la col·lisió en ple vol de dos avions, un dels quals, el bombarder B52, transportava quatre bombes nuclears. Va ser el primer incident d'aquell tipus en territori europeu.
La primera notícia la vaig llegir en l'edició europea del 'New York Times', editat a París, que reproduïa un despatx de l'agència United Press International, datat a Palomares, el 19 de gener de 1966, dos dies després d'haver-se produït l'accident. El titular a una columna era un prodigi d'imprecisió: "Es diu que els eua busquen un enginy atòmic perdut". El despatx afegia que set dels tripulants dels aparells van resultar morts i que els militars nordamericans no havien volgut confirmar ni desmentir que estiguessin buscant una bomba caiguda d'un bombarder B52 que va xocar en l'aire amb un avió nodrissa.
QUATRE BOMBES
La informació i la recerca van quedar centrades en la bomba perduda al mar, una qüestió d'Estat estrictament secreta, mentre s'ocultava o es parlava indirectament de les altres tres bombes d'hidrogen que van caure en terra, dues de les quals van patir fissures i van causar una greu contaminació de plutoni. No es va produir cap explosió nuclear, però sí que van esclatar els detonadors de TNT de dues bombes, a causa de l'impacte, i es va consumar la fuga radioactiva.
Encara que els avions que van xocar en vol procedien dels EUA, les tasques de recuperar la bomba extraviada i delimitar els terrenys contaminats, entre ells, una plantació de tomàquets, van anar a càrrec dels militars nord-americans de la base de Torrejón de Ardoz (Madrid). En els primers treballs sobre el terreny es va cometre l'error de cremar els tomàquets, cosa que només va servir per expandir la contaminació.
L'excursió que ens va conduir a Palomares va ser organitzada per la direcció general de Premsa, del ministeri de Fraga, que tenia com a titular Manuel Jiménez Quílez, per suscitar l'interès dels periodistes espanyols i estrangers que vam fer el trajecte en autobús. Després de dinar a Jaén, vam dormir al parador de Puerto Lumbreras (Múrcia), i l'endemà vam arribar a Palomares, on ens vam trobar amb la sorpresa que l'ambaixador nord-americà s'havia anticipat amb una primera capbussada a la platja de Mojácar, davant del parador homònim construït pel ministeri d'Informació i Turisme, una peça més del primer 'boom' turístic i immobiliari d'una zona fins llavors deprimida i amb la pesca com a únic mitjà de vida.
EL BANY DEL NO-DO
El segon bany, el que va aparèixer al No-Do i en les fotografies de l'època, amb l'ambaixador Duke i el ministre Fraga com a grans estrelles, acompanyats per altres personalitats, entre elles Carlos Sentís, es va escenificar a la platja de Palomares amb l'objectiu de dissipar els persistents rumors que l'aigua estava contaminada, quan realment la radioactivitat més perillosa afectava la terra. Els periodistes no vam ser instats a ficar-nos a l'aigua i vam contemplar l'escena des de la sorra. El teló de fons eren dues grans llanxes de desembarcament nord-americanes.
L'ambaixador Duke ens va assegurar que l'aigua estava millor de temperatura que la de Long Island al maig. No vaig sentir cap comentari de Fraga, després de sortir de l'aigua, però en el discurs que va pronunciar a la plaça del poble, adornada amb banderes i gallardets, en un ambient similar al de 'Bienvenido Mr. Marshall', va prometre un futur millor als camperols i va assegurar que el Govern prestaria una atenció especial a la costa almerienca i en particular a la de Palomares, perquè poguessin incorporar-se al procés de 'desarrollismo' que s'estava gestant des del pla d'estabilització del 1959.
Notícies relacionadesFraga tenia llavors 43 anys, un entusiasme i una energia a prova de bomba --mai més ben dit-- i una propensió acusada per les promeses altisonants. En el seu discurs, a l'inaugurar el parador de Mojácar, a vuit quilòmetres de Palomares, va ser emotiu i loquaç, i va arribar a vaticinar que un dels grans atractius turístics de la zona seria "la pesca submarina". Molts vam pensar que era un a relliscada inapropiada en aquells moments, quan una Task-force de 16 vaixells de guerra nord-americans solcava dia i nit aquelles aigües per buscar la bomba.
Malgrat el desplegament naval nord-americà, la localització de la bomba deu molt a un pescador d'Águilas (Múrcia), Francisco Simó, que va situar amb exactitud la zona on havia caigut i va guiar els 'marines'. Conegut des d'aleshores per 'Paco el de la bomba', va guanyar gran notorietat a tot Espanya i va ser complimentat a l'Ambaixada dels EUA a Madrid. El 7 d'abril, 80 dies després de l'accident, la bomba aparentment intacta va ser hissada a la superfície pels bussos i traslladada a un dels vaixells de la Marina nord-americana.
