El dia que van matar la justÍcia de Colòmbia

Al migdia tothom ja sabia a Bogotà que la guerrilla havia entrat al Palau de Justícia, i un clima fosc i de pessimisme s'havia apoderat de la ciutat. Alguns col·legis van suspendre les classes. Les notícies se seguien llavors per la ràdio i no hi havia ningú que no estigués pendent del que passava, la qual cosa va derivar en un estat d'alarma col·lectiva que no s'havia viscut des del motí posterior a l'assassinat de Gaitán; o això deien els avis. La informació era confusa, però se sabia que els guerrillers havien fet ostatges. Els noticiaris mostraven els franctiradors apostats als voltants de palau, les barricades aixecades als carrers adjacents, els tancs que l'Exèrcit havia desplaçat al lloc, el centre històric de Bogotà; el desplegament histèric d'un Estat que novament estava contra les cordes.

La plaça de Bolívar es veia deserta: en un extrem, la seu de la Cort Suprema de Justícia i del poder judicial en general es trobava sota el control de 35 guerrillers de l'M-19 fortament armats. A l'altre costat, al Palau de Nariño, la seu del poder Executiu, el president de Colòmbia començava a estudiar opcions, bàsicament dues, la negociació o l'enfrontament. Així de prop estaven els actors principals en aquell dia nefast. Si haguessin sortit a la finestra amb un megàfon en mà els guerrillers haurien pogut fer arribar les seves demandes de viva veu al palau presidencial. Megàfon en mà, el president hauria pogut respondre'ls, sense necessitat d'intermediaris. Hauria sigut una escena digna d'aquest país absurd.

L' M-19 ERA ESPECIALISTA en aquesta mena d'accions, que barrejaven violència i espectacle. Dirigida per intel·lectuals urbans de classe mitjana que creien en l'ideal de l'equitat i la justícia, i en la legitimitat de la lluita armada, fins llavors havien sortit airosos de cops com la presa de l'ambaixada de la República Dominicana, el furt de l'emblemàtica espasa de Bolívar -que després van tornar- o el robatori d'armes al Cantón Norte, una base militar enclavada en una zona residencial de Bogotà que s'havia tingut fins llavors per inexpugnable. En un país amb un llarg historial pel que feia referència a la guerra de guerrilles, on tres o quatre estaven en actiu aquell 6 de novembre de 1985 -entre elles les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPA) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (EAN)-, els guerrillers de l'Eme eren vistos amb certa simpatia per una part de la població. A vegades, fins i tot, com uns nois entremaliats, l'audàcia dels quals feia aflorar somriures. Però prendre com a ostatges els magistrats de la Cort Suprema, això era una altra cosa, per més que en la gènesi del cop no hi hagués res més que desig de publicitat. La cúpula militar, que ja havia patit prou humiliacions a mans de la guerrilla simpàtica, es va conjurar per impedir que en sortissin airosos. ¿Negociacions? No, senyors. Aquí no hi ha res a negociar.

Aquesta animadversió no és l'únic que explica el posterior, dramàtic i fatal desenllaç. Com narra la periodista Ana Carrigan al seu llibre de referència El Palacio de Justicia, una tragedia colombiana, les relacions entre la Cort Suprema i la cúpula militar tampoc passaven pel seu millor moment. Diverses investigacions judicials havien posat al descobert aspectes foscos del funcionament de l'Exèrcit com la brutalitat utilitzava després del robatori al Cantón Norte, o l'aliança amb el tenebrós esquadró paramilitar MAS (Mort a Segrestadors) -un grup finançat per la màfia- en la lluita contra la insurgència. «Sota el lideratge del president actual, Alfonso Reyes Echandía, la Cort Suprema era l'única branca del poder que demostrava la voluntat de qüestionar, amb fonaments constitucionals, el creixent augment de la militarització de la vida colombiana. Per tant, la Cort tenia molt pocs amics entre els generals i coronels de línia dura», escriu Carrigan. En vista del que va passar durant les següents 27 hores, i tenint en compte el que han anat revelant lentament les investigacions de jutges i periodistes durant els 30 anys transcorreguts des d'aleshores, no hi ha gaires dubtes al voltant de les raons per les quals els militars van prendre ràpidament el control de la situació, van apartar un president desbordat i van recuperar el palau a sang i foc.

«La seva estratègia no era complicada: consistia en l'ús massiu i indiscriminat d'un arsenal complet de guerra -explica Carrigan-. Per fora, amb metralladores, submetralladores i fusells d'alt poder van envoltar l'edifici i disparaven per les finestres de tots els costats; per dins, van mobilitzar els tancs i carros de guerra blindats Cascabel i Urutú per accedir a l'interior, on usaven de tot: granades de fragmentació, canons, rockets, bombes, mines, explosius plàstics, dinamita… El que es necessités per arribar als refugis on la guerrilla mantenia els seus ostatges. L'ordre era terminant: matar-los a tots. Més tard, un magistrat que va sobreviure va recordar sentir les ordres de l'Exèrcit. Va sentir que cridaven: 'Al que vegin, matin-lo'».

Aquell dia va ser pròdig en imatges inesborrables, per terribles, que van quedar gravades a la força en l'imaginari de tota una generació de colombians, per exemple les cares de pànic dels ostatges quan eren evacuats pels carrers laterals; o les flames devorant el palau, a la nit. I ningú oblida el tanc pujant les escales de l'entrada principal, el seu avanç dificultós i la seva irrupció a palau. Un tanc. A dins hi havia més de 400 persones, guerrillers, sí, però també treballadors, visitants, personal judicial i magistrats, inclosos els membres de la Cort Suprema i del Consell d'Estat: la jerarquia judicial del país. La brutal ofensiva de l'Exèrcit, no obstant, no semblava dissenyada per discriminar entre insurgents i ostatges. Senzillament no semblava dissenyada.

SI LA GUERRILLA NO ES RENDIA, i no ho va fer -temien per les seves vides-, allò només podia acabar en carnisseria. Aquell dia van morir un centenar de persones, entre elles 11 magistrats de la Cort Suprema, inclòs Reyes Echandía. Cap guerriller va viure per explicar-ho, i alguns, es va saber més tard, van morir executats, dins i fora del palau. Un grup d'agents dissidents del servei d'intel·ligència de l'Exèrcit, el B2, van denunciar que una dotzena de detinguts havien sigut torturats a la seu de l'Escola de Cavalleria en els dies posteriors, entre ells civils que es trobaven a la cafeteria en el moment de l'ocupació. Moltes persones simplement van desaparèixer o, com es diu a Colòmbia, van ser desaparegudes. Alguns cadàvers han sigut trobats anys després, o bé en tombes marcades amb noms falsos o bé en fosses comunes; és inimaginable el dolor dels familiars. Al magistrat auxiliar del Consell d'Estat Carlos Horacio Urán l'Exèrcit el va treure viu de l'edifici, com van mostrar les imatges captades per la premsa, però el seu cos va aparèixer l'endemà al dipòsit de cadàvers amb un tret de gràcia. En fi. Va ser el descontrol la bogeria. «Al que vegin, matin-lo», i així es va fer. Les anàlisis posteriors de balística van demostrar que cap dels projectils que van matar els ostatges va ser disparat amb armes de la guerrilla.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

30 anys després, la investigació continua oberta. El llavors president, Belisario Betancur, que aquell dia simplement va deixar fer als militars, va demanar perdó fa un parell de dies («si vaig cometre errors, demano perdó»), però d'una forma tan vaga que només va aconseguir irritar els familiars de les víctimes. Dos militars han sigut condemnats per la desaparició de persones que van sortir vives de l'edifici: el comandant de la XIII Brigada de l'Exèrcit, Jesús Armando Arias Cabrales, i el coronel Alfonso Plazas Vega, comandant de l'Escola de Cavalleria. A 35 i 30 anys de presó, respectivament. Del sinistre Plazas Vega es recorda la resposta que va donar a un periodista enmig de l'operació de represa a la pregunta de què estava fent l'Exèrcit:

«Doncs, ¡defensant la democràcia, mestre! ¡Per a això hi ha l'Exèrcit, per fer respectar la democràcia!».