Del bust al retrat en temps rècord

Quan la memòria no arriba, als arxius de l'època. Millor els fotogràfics, que no enganyen, sobretot en el revers del blanc i negre habitual. Les dues fotos són del mes de novembre del 1975. Apreciïn les diferències, com en els jeroglífics i responguin: ¿quina és anterior i quina posterior al 20 de novembre de 1975?, data oficial de la mort del general Francisco Franco. L'escenari és el mateix, el Saló Daurat -el cassetonat del sostre forrat de pa d'or- del Palau de la Generalitat. A l'esquerra, un acte acadèmic del 3 de novembre de 1975. El presideix Juan Antonio Samaranch i, a la seva dreta, el diputat Manuel Font Altaba, catedràtic de Cristal·lografia. Bust de Franco al darrere i bandera amb l'escut de la dictadura. A la dreta, un acte celebrat el 26 de novembre, sis dies després de la mort del general, ja amb Joan Carles I proclamat rei.

Desapareixen EL BUST  i la bandera. En el seu lloc, els retrats dels reis, obra del madrileny Jaime Ricardo Macarrón, pintor de la cort borbònica. Repari's en l'error protocol·lari: la Reina no és a l'esquerra del Rei sinó a la dreta. Es va penjar segons els cànons en primera opció, però els monarques es donaven l'esquena. ¿Un error de qui va encarregar els retrats? No. Més simple: els dos llenços estaven en una altra sala del Palau, el Verge de Montserrat, en parets enfrontades. Però després de la nit del 20, l'objectiu era esborrar la memòria al més aviat millor. O més clar: apuntar-se de seguida a la causa monàrquica. Decisió personal de Samaranch que en la primera foto té a la seva dreta els alcaldes de Granollers, Francisco Llobet, i de Sabadell, Josep Burrull. Tots dos falangistes. A l'esquerra, el vicepresident Francisco Platón, que va ser porter de l'Espanyol, i el 1975 era el delegat nacional d'Esports a Barcelona.

Una evolució exprés en una setmana. Gestada durant la llarga malaltia del dictador, però executada amb premura entre la tarda del dia 19 i la nit del 22. En un reportatge de TV-3 del 2004 sobre la mort de Franco, dirigit per Francesc Escribano, reemès dilluns passat pel canal 33, apareix un moment el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, reconeixent que no va ser informat del decés per Presidència del Govern (Carlos Arias Navarro) sinó per Juan Antonio Samaranch a la una de la matinada del dia 20.

Quatre hores després apareixia un teletip d'Europa Press breu («Franco ha mort»), només confirmat oficialment a les 6,15 del matí. ¿Per què Samaranch disposava de millor informació? Perquè tenia un infiltrat al Palacio del Pardo, Mariano Calviño de Sabucedo, falangista de primera hora, factòtum del franquisme a Catalunya des del 1939 i president d'Aguas de Barcelona. Calviño, fervorós creient de la immortalitat del general, va enviar el capciós missatge al final de la tarda del dia 19: «Ha experimentat un lleu retrocés».

Aquí va començar el protocol dissenyat per Samaranch en paral·lel a l'Operación Lucero, concebuda pel règim en previsió d'altercats inexistents. El seu home de confiança aquella nit, a més del cap de gabinet Josep Maria Sumpsi, era Jacinto Ballesté, franquista pragmàtic, que havia sigut cap de l'equip de preparació de les regates de vela de Kiel als Jocs de Munic de 1972, en els quals va participar el príncep Joan Carles en la classe dragó.

Esport i política van jugar un paper determinant en les relacions personals d'aquells dies. També la necessitat de Samaranch d'assegurar la seva projecció internacional posterior, perquè anys enrere va cometre la imprudència -inhabitual en ell- d'apostar per la hipotètica successió de Franco pel marit de la seva néta Carmen, Alfonso de Borbón. Aventura patrocinada, entre d'altres, per Mariano Calviño.

AQUELLA NIT al Palau quedaven els funcionaris de confiança del president, entre ells moltes venerables secretàries filles òrfenes de pròcers adinerats afusellats durant la república. Algunes d'aquestes funcionàries es van jubilar quan va arribar de l'exili Josep Tarradellas. També seguien en guàrdia permanent el mig centenar de mossos d'esquadra a les ordres del capità Demetrio Albert i el seu successor Bertrán Gómez Alba. Van doblar la seva lleialtat amb la capitania general.

Samaranch volia ser el primer a mostrar en públic la seva lleialtat al futur Rei. D'aquí ve que ordenés immediatament, aquella mateixa nit, preparar el trasllat dels quadros de Macarrón al saló daurat quan es proclamés el nou rei el dia 22. L'important era que la televisió única (TVE) captés la renovació de lleialtats aquell mateix dia. D'aquell quadro se'n va utilitzar de seguida la cara del monarca per enviar-la a tots els municipis per posar-la al despatx de l'alcalde.

Conegut el protocol d'imatge, quedava el del missatge llegit. Aquí ha d'obrir-se un parèntesi rellevant. La Diputació de Barcelona ja era llavors un organisme públic de prestigi i avançat en el seu temps. Ho prova l'existència d'un gabinet d'estudis carregat de titulats molt sòlids dirigits per Josep Maria Margalef, que feia tàndem amb un funcionari d'elit, Josep Maria Esquerda, amb el seu equip. Amb el temps molts d'ells van fer aflorar la seva afinitat al PSC o al PSUC.

DE MATINADA Samaranchva encarregar al servei de premsa un discurs per al ple extraordinari del dia 20. Mentrestant, els mossos vetllaven, ferms i armes a la funerala, el bust de Franco al Saló Sant Jordi. No hi ha imatges. Tampoc (tret d'un pla del reportatge d'Escribano) del quadro que va continuar al despatx de Samaranch molt més temps, el de Franco i la seva dona, obra del malagueny Félix Revello de Toro, amic i retratista del dirigent olímpic. Un any després, Pere Portabella, amb còmplices interiors, va filmar aquell retrat per al seu documental Informe General.

Aquell 20-N, posats a separar el personal present al Palau per la seva opció etílica, la divisió seria: el carajillo per als mossos, aigua del Carme per als nostàlgics i cava camuflat per als funcionaris demòcrates, que n'hi havia. Va ser el col·lega Josep Ametller, jove taciturn, culte, irònic i d'excel·lent ploma, el que va redactar un text de lloes al general i referències més temperades al Príncep d'Espanya (que no d'Astúries, recordem-ho). Samaranch va tornar el text a les dues de la matinada tocades -oficialment Franco seguia viu- amb una advertència: «S'ha de parlar més del Príncep».

Notícies relacionades

¿Què se'n va fer dels franquistes?

Franco, aquell ninot

Les ampolles, calentes, de Castellblanch no havien tingut cap efecte, afortunadament. Hi va haver temps de refer el text mentre les funcionàries de protocol cosien a preu fet crespons negres en banderes espanyoles. I va ser possible que Espanya sencera sabés, de boca del ja llavors popular Samaranch, el següent:  «Un poble i un Rei, aquest és el testament de Franco». El discurs acomodatici de cara a la tele i per a tot Espanya i el titular induït -poques coses han canviat- per a reproducció dels diaris de més difusió.

El bust de Franco al Saló Sant Jordi va continuar en aquell lloc fins passades les eleccions democràtiques del 1977. Es va retirar, una altra vegada amb presses, hores abans que Samaranch mostrés el Palau a Joan Reventós com a candidat més votat.