La dictadura eterna

Eren les deu del matí del dijous 20 de novembre de 1975. Unes hores després que s’anunciés oficialment la mort de Francisco Franco, Carlos Arias Navarro, president de Govern, va llegir en públic el testament polític del dictador, un «fill fidel de l’Església» que només havia tingut per enemics «aquells que ho van ser d’Espanya».

El diumenge 23, al funeral d’Estat, Marcelo González Martín, cardenal primat d’Espanya i arquebisbe de Toledo, va recordar el deure de conservar «la civilització cristiana, a la qual va voler servir Franco, i sense la qual la llibertat és una quimera». Després, el seguici fúnebre es va dirigir des del Palacio de Oriente cap a la basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Aquella mateixa tarda, una llosa de granit de 1.500 quilos va cobrir la fossa que s’hi havia obert per al Caudillo, al costat de la tomba de José Antonio Primo de Rivera.

Beneït per l’Església Catòlica, sacralitzat, envoltat d’una aurèola heroicomessiànica que l’equiparava als sants més grans de la història. Així va morir Franco.

Francisco Franco havia començat l’assalt al poder amb una sublevació militar el juliol del 1936 i el va consolidar, després del triomf en la guerra civil l’abril del 1939, amb una postguerra interminable, una victòria omnipresent, una dictadura de gairebé 40 anys, de cultura excloent, ultranacionalista i repressiva.

Culte a la nació

Per recordar sempre la seva victòria en la guerra, perquè ningú oblidés els seus orígens, la dictadura de Franco va omplir de llocs de memòria el territori espanyol, amb un culte obsessiu al record dels caiguts, que era el culte a la nació, a la pàtria, a la verdadera Espanya davant l’anti-Espanya, una manera d’unir amb llaços de sang les famílies i amics dels màrtirs davant la memòria oculta dels vençuts, les restes dels quals van quedar abandonades en cunetes, cementiris i fosses comunes.

Almenys 50.000 persones van ser executades durant la dècada posterior al final de la guerra. Entre els assassinats, afusellats o executats a garrot vil, hi havia personatges il·lustres, dirigents i militants de les organitzacions obreres o coneguts per les seves idees republicanes i anarquistes, presos de l’exèrcit republicà, però també milers de ciutadans que mai havien destacat per les seves intervencions públiques o per les seves posicions polítiques.

PENÚRIA ECONÒMICA

Uns mesos després del final de la guerra civil, l’atac de l’exèrcit alemany a Polònia, el setembre del 1939, era l’inici d’una altra guerra a Europa, la segona del segle XX, sis anys de destrucció i mort, que Franco i la seva dictadura van poder evitar. La calamitosa situació econòmica d’Espanya va condicionar la decisió de Franco en les seves negociacions amb Hitler i va marcar la vida de milions de ciutadans durant més d’una dècada. Van ser anys de penúria, fam, por, cartilles de racionament, estraperlo i altes taxes de mortaldat per malalties.

Derrotats els feixismes, a la Segona Guerra Mundial la va succeir aviat la Guerra Freda, la confrontació no armada entre la Unió Soviètica i els EUA amb els seus respectius aliats. Malgrat que el president demòcrata Harry S. Truman no va amagar l’hostilitat envers Franco, la política exterior nord-americana respecte a la dictadura va començar a canviar els anys 1949-50. L’anticomunisme de la dictadura franquista i les consideracions estratègiques aportades pels militars van facilitar aquell canvi.

Les negociacions entre la diplomàcia espanyola i nord-americana van començar el 1951 i van culminar amb el Pacte de Madrid, firmat el 26 de setembre de 1953, que va proporcionar a Espanya ajuda econòmica i militar i l’oportunitat d’adquirir grans quantitats de matèries primeres nord-americanes i excedents d’aliments bàsics a preus reduïts. A canvi d’aquella ajuda, els nord-americans van construir quatre complexos militars a Torrejón de Ardoz (Madrid), Morón (Sevilla), Rota (Cadis) i Saragossa.

Un mes abans, el govern de Francisco Franco havia aconseguit firmar un nou Concordat amb el Vaticà que reafirmava la confessionalitat de l’Estat, proclamava formalment la unitat catòlica i reconeixia a Franco el dret de presentació de bisbes. Amb els militars, el suport dels Estats Units i la benedicció de la Santa Seu, el sistema no perillava.

El model autàrquic imposat en la llarga postguerra va portar l’economia espanyola a una situació de bancarrota econòmica. Les principals organitzacions econòmiques internacionals, encapçalades pel Fons Monetari Internacional (FIM), van aconsellar la posada en marxa d’un pla d’estabilització per a l’economia espanyola, aprovat el 21 de juliol de 1959, amb una sèrie de mesures per retallar la intervenció de l’Estat i flexibilitzar l’economia.

El Pla d’Estabilització va ser el principal desencadenant del creixement econòmic que es va iniciar des de mitjans del 1960 i es va mantenir fins a la crisi internacional del 1973. Els elevats costos socials d’aquestes mesures, especialment pel que fa al descens dels salaris i a l’augment de l’atur, van trobar una vàlvula d’escapament en l’emigració cap als països europeus que llavors reclamaven mà d’obra.

Emigració interior

Al mateix temps, l’emigració interior, decisiva per al desenvolupament de l’economia espanyola, va portar a les ciutats uns quants milions de pagesos i jornalers. Amb la industrialització i el creixement de les ciutats, la fam i les condicions miserables de mica en mica van cedir pas a salaris millorats i a l’exigència de llibertats. Els canvis dins de l’ordre van presidir aquells anys daurats de Franco.

Envelliment

Franco mai va estar disposat a cedir el seu poder. El 21 de juliol del 1969 va presentar Joan Carles com a successor davant del Consejo del Reino, i l’endemà a les Corts. El nomenament responia per fi a la pregunta de «Després de Franco, ¿qui?» i semblava assegurar la continuïtat de la dictadura. Franco tenia llavors 77 anys i ja havia començat a mostrar clars símptomes d’envelliment, agreujats per la malaltia de Parkinson. Davant d’aquest panorama, Carrero Blanco, vicepresident del Govern, va accelerar el seu pla de lligar la institucionalització de la dictadura amb la designació per Franco d’un successor al capdavant d’una «monarquia del Movimento Nacional, continuadora perenne dels seus principis i institucions».

Carrero Blanco va ser assassinat per ETA el desembre de 1973 i, en els dos anys següents, l’espiral de repressió, conflictes i violència terrorista, que va culminar amb l’execució de cinc militants d’ETA i FRAP el 27 de setembre de 1975, va deteriorar la imatge creada d’un règim pacífic que sempre mantenia l’ordre. Dos mesos després que ordenés aquelles execucions, el dictador va exhalar el seu últim sospir.

Vista des d’una perspectiva comparada, el tret distintiu de la història d’Espanya en el segle XX va ser la llarga durada de la dictadura de Franco després de la segona guerra mundial. Perquè, morts Hitler i Mussolini, Franco va seguir 30 anys més i, durant aquestes tres dècades, els suports socials van ser amplis.

Apatia i por

Llevat els més reprimits, perseguits i silenciats, que la dictadura va excloure i mai va tenir en compte, una part de la població espanyola es va adaptar, gradualment, amb el temps, amb apatia, por i suport passiu, a un règim que defensava l’ordre, l’autoritat, la concepció tradicional de la família, els sentiments espanyolistes, l’hostilitat bel·ligerant contra el comunisme i un inflexible conservadorisme catòlic.

L’elegit

Notícies relacionades

Del bust al retrat en temps rècord

¿Què se'n va fer dels franquistes?

Els dèspotes moderns, els que van saltar a la palestra a partir de la primera guerra mundial i la revolució russa, van dedicar molta atenció a la construcció de la seva imatge pública, a cuidar l’estil i la posa en els discursos i les aparicions públiques. Però Franco això no ho va necessitar. Va arribar a la màxima jerarquia a través de les armes i després ja es va encarregar l’Església de modelar la seva imatge de «gran catòlic croat». Era l’elegit per la divina providència per guiar els espanyols pel bon camí.

La seva imatge com a militar salvador i redemptor era acuradament tractada i idealitzada al Noticiario Español (NO-DO). Apareixien per tot arreu estàtues, bustos, poesies, estampes, hagiografies seves. El seu retrat va presidir durant els gairebé 40 anys de dictadura les aules, oficines, establiments públics i es repetia en segells, monedes i bitllets. I com que cap legitimitat podia ser superior a la que procedia de la potestat divina, Franco va ser «Caudillo de España por la gracia de Dios». Així ho recorden molts dels que el van adorar o el van patir. Quaranta anys després.