Maria Salvo: "Era pitjor que la Model"

Maria Salvo (Sabadell, 1920) recorda que era negra nit quan va entrar a la presó provincial de dones de les Corts, engolida anys després per les excavadores on avui s'alça El Corte Inglés de la  Diagonal. Amb tres activistes més detingudes a Madrid el 1941, la Maria havia sobreviscut als interrogatoris a la capital -encara que sobreviure potser és un terme massa generós: «Les pallisses -diu- em van destrossar per dins, mai vaig poder tenir fills»-.

Després de  viatjar en tren a Barcelona, d'aquella nit en recorda un reixat i un passadís llarg, flanquejat per plantes. També una porta al fons que es va obrir a una «sala immunda», amb dones esparracades, criatures plorant i aigües que escopia el lavabo. «Allà havíem de passar 20 dies en observació, però al cap de 24 hores es va rebre una ordre perquè ens incomuniquessin. I vam estar nou mesos tancades en una habitació».

A aquestes altures, poca cosa més es pot dir de la Maria, l'última supervivent de l'Associació de Dones del 36: que, filla d'un fuster i una  minyona, va estudiar en un ateneu obrer; que durant la guerra va ser secretària de Propaganda del Comitè de Barcelona de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya; que, ja en un camp de concentració francès, va ser entregada «a la força, entre insults i empentes» pels gendarmes a la Guàrdia Civil d'Irun; que va tornar a Barcelona, on es va enrolar en la lluita clandestina, i que després de ser detinguda a Madrid va malviure durant 16 anys a les presons franquistes.

Aquella nit del 1941, la Maria i les seves companyes es van endinsar en aquella presó de pas per on, des de finals de la guerra, ja havien transitat milers de represaliades. Entre el gener i l'octubre del 39, l'endimoniat registre d'entrades i sortides va arribar a les 3.267 recluses. Només l'agost del 1939, 1.800 preses i 43 criatures «s'amuntegaven» en un espai amb prou feines condicionat per a 150. S'ha de dir que, durant els primers mesos del franquisme, el concepte de presa política (les acusades de delictes de guerra) incloïa -obrin pas- polítiques significades i, en l'argot de l'època, les «roges de granota i pistola», però també infermeres i voluntàries de la rereguarda, noies vinculades a partits o sindicats, porteres delatores, camperoles que havien donat menjar a l'enemic o dones o mares d'algú en recerca i captura. D'aquest terror urbi et orbi en són una mostra les 11 afusellades al Camp de la Bota, entre les quals hi havia dues porteres, una infermera i una senyora que, segurament víctima de maltractaments, havia denunciat el seu marit davant les autoritats republicanes.

A poc a poc, la presó es va anar desembussant amb indults i excarceracions, alhora que hi entraven les anomenades «preses de postguerra», sobre les quals va recaure un puny ferotge en forma de condemnes més llargues i la impossibilitat, al principi, de redimir penes amb el treball. Per a les unes i les altres, les condicions eren nauseabundes: la Maria i les seves tres companyes van estar nou mesos incomunicades en una sala sense més higiene que «una galleda d'aigua al matí i una llauna de conserves buida» que havien de fer servir per a la resta del dia.

A l'altre costat de la porta, les coses no anaven millor. «Era el més depriment que es pugui imaginar. La Model era glòria comparada amb les Corts -va dir la militant del PSUC Isabel VicenteSEnD. Milers de dones dormint a terra, sobre estoretes brutes, polls, brutícia, milions de xinxes corrent per la paret com legions en plena batalla, mares amb fills petits plens de pupes i grans infectats, coberts de taques vermelles que provocava un desinfectant semblant a la Mercromina». En aquests pavellons que van veure morir recluses i nens, i en què la sarna i la turberculosi també donaven mostres de ferocitat, la militant d'ERC Enriqueta Gallinat assegurava que «hi havia dones que ignoraven que els seus marits havien sigut afusellats i altres a les quals els van prendre els fills».

Aquest punt encara no està documentat, però el cert és que les monges de l'Orde de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que eren les encarregades de la vigilància i la intendència, desprenien «molt poca humanitat», apunta la Maria. Les religioses -que van especular amb el menjar de l'economat- mostraven idees extremes sobre l'art de la vigilància i el càstig. El cafè del matí era «aigua bruta» i al ranxo a penes hi bullien cols i cebes. Hi havia tanta gana que alguns s'empassaven peles de taronja i de patata que trobaven a les escombraries.

De tota manera, en aquell entorn de misèria i por a les execucions, les preses van lluitar per anteposar la vida a la barbàrie. Una forma de triomf, al capdavall. Van organitzar obres de teatre i recitals de sarsuela -amb Ramona Monsalvatge, germana del músic, al piano-,

van impartir classes d'alfabetització i cultura, van impulsar grups de discussió política i van afilar mil enginys per comunicar-se amb l'exterior. Fins i tot van arribar a secundar insubordinacions i vagues de fam contra la indignitat que les envoltava. «Vam intentar humanitzar la presó, i vam aconseguir mantenir l'autoestima i anteposar el suport mutu a l'egoisme», diu la Maria. Exemple d'això van ser les anomenades famílies, quatre o cinc preses que compartien tot el que aconseguien portar-los els seus parents.

Ganxet a preu fet

«Els homes a les presons estaven més ben atesos: tenien les dones a l'exterior ajudant-los i més suport de la Solidaritat Internacional Antifeixista», afegeix. Moltes preses, en canvi, amb el marit empresonat o mort, passaven les hores fent tapets de ganxet que després venien els familiars. Així, fills i avis podien sobreviure i, elles, accedir a sabó, paper i segells. «A diferència dels presos, que llavors sortien a l'exterior per construir obres pública, les presons femenines eren llocs tancats en què les recluses s'havien de redimir amb la disciplina de l'oració i les labors de costura; d'alguna manera, allà també s'imposava l'ideal de dona domèstica i enclaustrada a casa», diu l'historiador Fernando Hernández, coordinador de la web Presó de les Corts. Més enllà de la presó militant, l'investigador amplia així les coordenades de la repressió franquista. «També hi havia moltes recluses comunes castigades per desafiar la  feminitat i la moral imperant. Així, el principal percentatge el constituïen les prostitutes de carrer, les camperoles que amb l'estraperlo alimentaven les seves famílies i les llevadores i dones implicades en interrupcions d'embarassos».

Contrapoder carcerari

Notícies relacionades

Del bust al retrat en temps rècord

¿Què se'n va fer dels franquistes?

Les recluses polítiques i les comunes vivien en mons a part. I les primeres, afegeix Hernández, es van erigir en «un autèntic contrapoder a les presons». Tan gran era el sentit de comunitat que, quan van ser alliberades, moltes es van sentir «més presoneres» fora que dins. «De sobte, els vencedors eren per tot arreu -recorda la Maria-. Em sentia desprotegida, amb 37 anys i la vida per reconstruir. Un detall que il·lustra els xocs que encara hauria de rebre és que, després de tants anys menjant ranxo, ni em recordava de com fer servir el ganivet i la forquilla». Extramurs no els esperava precisament el paradís. «La gent els girava la cara, no podien trobar feina i els falangistes i policies que els feien el seguiment les vexaven i insultaven», recorda Anna Maria Batalla, filla d'Anna Solà.

La Maria se les va apanyar per treballar de modista, va compartir la seva vida amb el guerriller Domènec Serra i no va abandonar els principis que va aprendre en aquell llunyà ateneu obrer. Dijous passat, davant El Corte Inglés, va inaugurar la nova senyalització de l'espai que evoca aquella presó. I ho va fer mostrant la seva esmolada memòria i el seu agraïment als familiars. «Sense ells no hauríem sobreviscut». Ni a la tancada ni segurament a l'asfixiant silenci que va seguir després. H