El 'cas Vinader' ens obria els ulls

Xavier Vinader va ser un dels referents que teníem els estudiants de periodisme dels 80. Seguíem amb avidesa les notícies del seu procés, les entrevistes que li feien a l’exili i les seves declaracions entrant o sortint dels jutjats i de Carabanchel. El cas Vinader ens va obrir els ulls. A Espanya i a Europa hi va haver una gran solidaritat amb ell tant per part dels seus companys de professió, com dels partits d’esquerres i la societat civil.

Eren temps tensos. Després de la mort de Franco, hi va haver importants sectors de la dreta franquista i de l’extrema dreta violenta que van intentar per tots els mitjans sabotejar la Transició. No es va produir una ruptura amb la dictadura, sinó simplement una reforma del règim. Franco va morir, certament, però els seus jutges, policies, serveis secrets i militars el van sobreviure en democràcia. La Llei d’Amnistia va ser en realitat una llei de punt final. Donava la llibertat als presos polítics, però alhora garantia la impunitat per als funcionaris de la dictadura.

La premsa va jugar un paper determinant en la denúncia dels intents que feia el règim de perpetuar-se. Destacaven els periodistes compromesos, com Xavier Vinader (Sabadell, 1947), forjats en la clandestinitat de la lluita antifranquista, que van optar per combatre amb la ploma les intencions antidemocràtiques de l’extrema dreta en connexió amb els serveis secrets, les forces armades i les clavegueres de l’Estat. La informació i la llibertat d’expressió pugnaven contra una impunitat avalada per les forces de seguretat i la judicatura. No en va tots els jutges del Tribunal d’Ordre Públic franquista van passar a integrar l’Audiència Nacional. Hi va haver infinitat de processos judicials contra periodistes, amenaces i fins i tot atemptats com la bomba de la revista El Papus, el 1977, que va causar un mort i 17 ferits.

Entre tots els processos judicials, el més emblemàtic va ser el cas Vinader, el primer periodista de la democràcia espanyola que va patir presó i exili. El seu únic delicte va ser, paradoxalment, fer bé la seva feina. Jo vaig viure el seu procés a la universitat i al carrer. Amb el temps vaig tenir la sort de tractar-lo i l’honor de ser el seu amic. Pocs col·legues he conegut tan compromesos amb el deure social i polític del periodisme. Les converses que vaig tenir amb ell i el treball d’investigació portat a terme per al documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, que vaig codirigir amb Àngel Leiro per a TV-3, m’han estat fonamentals per reconstruir el relat del seu procés i aquells temps. És important recordar-ho, no només en homenatge a ell i al periodisme més combatiu, sinó perquè la seva història pugui contribuir a fer reflexionar sobre les zones fosques de la transició, avui ja tan en entredit perquè ni va ser tan modèlica, ni tampoc va ser tan fàcil com diuen.

VA DESTACAR per les investigacions sobre les activitats violentes de l’extrema dreta espanyola. S’ha de citar el seu estudi de l’atemptat contra la revista El Papus, i els seus treballs sobre la Internacional Neofeixista, però també sobre ETA o la Revolució dels Clavells, entre molts altres temes difícils i arriscats. Era un especialista a nivell europeu. Va publicar en mitjans de comunicació espanyols com Por Favor, Primera Plana, Arreu o Interviú. I va formar part de la revista Searchlight, que va teixir una xarxa de periodistes europeus antifeixistes, entre els quals hi havia el suec Stieg Larsson, avui famós per la seva trilogia Millenium. Searchligth va contribuir a denunciar i desmuntar molts plans neofeixistes i neonazis.

A finals del 1979, Vinader va publicar a Interviú tres reportatges: Por què fui policía, Cómo actúan los ultras vascos i Quisimos atentar contra Monzón. Eren el resultat d’un complex treball de l’equip d’investigació, encapçalat per ell, que es va endinsar fins al final en les trames parapolicials que actuaven violentament contra ETA i l’esquerra abertzale. A Euskadi era vox populi la relació que els grups denominats «incontrolats», com el Batallón Vasco Español o la Triple A, tenien amb les forces de seguretat. «Uniformats de dia, incontrolats de nit», deia la picaresca popular. El treball de Vinader, amb la col·laboració del policia nacional Francisco Ros Frutos, que va actuar com a agent infiltrat, va demostrar per primera vegada amb dades, fotos, noms i cognoms la connexió real existent entre la violència d’extrema dreta i l’Estat. En definitiva, el germen del que aviat serien els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL).

A Euskadi es vivia una guerra latent aquells dies. Constantment hi havia atemptats d’ETA o dels grups parapolicials. Setmanes després de la publicació dels reportatges, ETA va assassinar dos coneguts ultres de Barakaldo, Jesús García, propietari d’un puticlub i excap de seguretat de Fuerza Nueva, i Alfredo Ramos, propietari del bar Stadium. Els noms de García i el bar Stadium figuraven en l’extensa relació de noms i locals revelats a Interviú. Fuerza Nueva va iniciar una campanya de propaganda i acció directa contra Vinader i la revista. Hi va haver amenaces violentes i crema de quioscos. El jutge d’extrema dreta, Ricardo Varón Cobos, va processar Vinader i Ros Frutos per col·laboració amb banda armada i inducció a l’assassinat. Inicialment, la petició fiscal que pesava sobre ells era de 225 anys de presó. La justícia espanyola en lloc d’investigar els fets denunciats als reportatges, va optar per silenciar el missatger. Van utilitzar Vinader com a boc expiatori per espantar el periodisme més combatiu.

Mentre va durar el procés, entre el 1980 i el 1984, Vinader va viure llargs períodes d’exili a París i Londres. No va parar d’investigar i publicar grans reportatges internacionals: l’Afganistan, la Xina, Irlanda del Nord, el terrorisme neofeixista italià... En aquells anys, no sols va haver de defensar-se davant la justícia, també va patir amenaces i intents d’atemptat. Un grup fantasmagòric que es va autodenominar Batallón Catalano-Español es va desplaçar a Barcelona, i com que no van poder localitzar-lo perquè ell estava treballant a l’Afganistan, van forçar la porta del seu pis, en van destrossar el mobiliari, van robar part dels seus arxius, i van desaparèixer deixant les parets plenes de pintades inquietants com «Arriba España», «Camarados matados presentes» (sic), i «Asta Pronto» (sic) . Per investigacions periodístiques posteriors de Rafa Cid i Pepe Díaz de Cambio 16, es va saber que entre els assaltants hi havia Jean-Pierre Cherid, un mercenari d’extrema dreta francès, exmembre de l’Organisation Armée Secrète (OAS), vell col·laborador dels serveis secrets franquistes. Al cap de poc, Cherid seria una peça clau en la primera etapa dels GAL. Més tard, a París, Vinader va rebre trucades telefòniques inquietants, i va haver de viure sota la protecció de la policia francesa.

L’audiència Nacional, al no poder provar les acusacions d’inducció a l’assassinat i col·laboració amb banda armada perquè eren insostenibles, finalment el va condemnar a set anys de presó per «imprudència temerària professional». El que és més greu és que la sentència després va ser ratificada pel Tribunal Suprem i el Constitucional. Per alguns juristes de prestigi la sentència era una barbaritat conceptual, a més a més, s’havia dictat per un delicte que no constava a l’acusació i l’Audiència Nacional no tenia competència sobre el concepte «imprudència temerària professional».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Totes les instàncies judicials de la nova democràcia acceptaven una sentència contra la llibertat d’expressió digna del franquisme. A més, els atemptats i amenaces contra ell i la revista van quedar impunes. Ell va seguir a l’exili. El 1984, després de negociar en secret amb el govern socialista, Vinader es va entregar a la justícia espanyola i va ingressar a Carabanchel. Un mes i mig després va ser indultat.

Més enllà del gran suport professional, social i polític que el seu cas va generar, la història va acabar donant la raó a Xavier Vinader. Quinze anys després que fos condemnat per denunciar l’embrió dels GAL, alts càrrecs de l’Estat com el ministre de l’Interior José Barrionuevo, el secretari d’Estat de Seguretat Rafael Vera, i el director general de Seguretat Julián Sancristóbal van anar a la presó, encara que breument, per col·laboració amb els GAL. Els dos governs socialistes, l’espanyol i el francès, van actuar al marge de la llei, van fomentar la guerra bruta i l’assassinat en col·laboració amb l’extrema dreta i els baixos fons de Bordeus i Marsella. Els socialistes havien fet seva la frase del dretà i corrupte ministre de l’Interior francès Charles Pasqua: «La democràcia s’atura, allà on comença la raó d’Estat». En el cas Vinader es va aturar la democràcia, la justícia i la llibertat d’expressió.