Cremada viva en un caixer

Han passat deu anys però l'impacte que va causar en mi la conversa amb aquell home, l'Esteban, ha impedit que el temps li resti nitidesa. Va venir aEL PERIÓDICO DE CATALUNYA acompanyat de l'advocat que havia contractat per defensar el seu fill i escoltar-lo era entendre què ha de suposar per a un pare el dolorosíssim debat entre el cor i la raó. Enginyer dedicat a la docència universitària, l'Esteban tenia llavors 53 anys, una dona i tres fills. Faltaven pocs dies per Nadal i el mitjà dels seus descendents, de 18 anys, acabava de ser detingut amb dos amics per matar una indigent que dormia en un caixer cremant-la viva.

Destruït, desfet en plors a estones, l'Esteban va reflexionar en veu alta sobre les difícils qüestions que expliquessin el perquè d'una atrocitat tan gran. Les mateixes preguntes que en aquell moment es feia una societat en estat de xoc, amb la hipersensibilitat nadalenca, tantes vegades hipòcrita, disparada. Com s'explica que tres joves de famílies estructurades-aparentment- s'acarnissessin amb Rosario Endrinal fins a matar-la; una dona que dormia en un caixer automàtic de La Caixa. Per més estupor, el succés va passar per sobre de la Diagonal, al carrer de Guillem Tell, a Sant Gervasi, districte de la zona alta.

El pare de Ricardo Pinilla, de 18 anys en el moment dels fets, sense negar que el seu fill hagués de pagar pel que havia passat, repetia sense parar que no tenia intenció de matar a ningú. Si fos així, assegurava, no demanaria mesura en el càstig.

Gairebé tres anys després, els magistrats de l'Audiència de Barcelona no van tenir cap dubte que els joves van actuar amb traïdoria i amb plena consciència que la víctima podia morir. Un assassinat clar pel qual Ricardo Pinilla i Oriol Plana, tots dos de 18 anys i per tant majors d'edat, estan pagant 16 anys de presó. El tercer acusat, José Manuel M., de 16 anys, menor quan van tenir lloc els fets, va ser condemnat a vuit anys d'internament en un centre de menors i a cinc més de llibertat vigilada.

Conèixer en profunditat qui era Rosario Endrinal, la víctima, i què l'havia portat a la indigència més absoluta encara van dotar el succés de més dramatisme, si això fos possible.

PERÒ EL QUE VA COMPORTAR  un punt d'inflexió en el tractament de la informació i, per tant, en la consciència de l'opinió pública, va ser el fet que una càmera col·locada al caixer bancari registrés com els joves es van burlar i es van acarnissar amb la víctima abans d'entrar amb un bidó de dissolvent, ruixar-la i, posteriorment, llançar-li un cigarret encès. En mans de la policia com a principal prova de càrrec, aquell vídeo, que com si fos una ficció acabava amb una explosió i una fosa en negre, va arribar a l'opinió pública gràcies a l'obstinació de la premsa. Però no era cap ficció, era una realitat massa pròxima de la qual va ser molt difícil abstreure's durant setmanes.

En paral·lel, un degoteig de detalls va permetre elaborar a poc a poc un perfil de la víctima. Saber la seva història permetia acostar-se a la reflexió que ningú està exempt de tocar fons. Testimonis, fotografies i gravacions van donar testimoni d'una vida com n'hi ha tantes truncada amb el detonant d'un disgust amorós. Rosario Endrinal tenia 50 anys quan va morir cremada. Les últimes persones que la van veure -en un bar al costat del caixer- dibuixaven una dona malalta, alcoholitzada, que s'havia orinat a sobre i a qui van advertir que no li servirien més per no poder pagar les seves trompes d'alcohol. Algú es va apiadar d'ella i va dir que la servissin a compte seu.

Aquella dona nascuda a Sants, de natural alegre i extravertida, amant de la poesia d'Amado Nervo, mare i secretària de direcció d'una famosa cadena de supermercats francesa, es va anar diluint. Els qui la van conèixer situaven el punt d'inflexió del seu declivi en el desamor. Va deixar el marit i es va oblidar de cuidar la seva filla quan va conèixer un home francès de qui es va enamorar. Abandonada per ell, asseguraven els seus íntims, mai va tornar a ser la mateixa. Va tornar a Barcelona i va ser, literalment, repudiada pels seus. L'alcohol va contribuir a accelerar, sense remei, el seu declivi.

Amb aquesta fragilitat es van acarnissar els joves. De les seves declaracions a la policia i del vídeo es desprèn que es van excedir amb la víctima en tres ocasions el mateix vespre, amb un interval d'hores. En un primer intent, es van burlar d'ella, fent ganyotes sobre la pudor que desprenia i el seu penós aspecte, desdentada i despentinada. Ja llavors li van clavar puntades, li van escopir i la van insultar sense que ella, immòbil, intentés defensar-se.

Més tard, abordada  pels dos condemnats majors d'edat, la Charo es va enfrontar al segon d'un festival de violència sense que els actors s'adonessin que estava quedant tot enregistrat. Li van llançar una taronja, un con dels que es fan servir com a senyal de trànsit i la van picar amb uns tubs de plàstic. No se sap gaire bé com, la Rosario va aconseguir desfer-se'n i tancar-se un altre cop.

Gens satisfets, van tornar a la càrrega. Una tercera vegada. La mortal. Faltava poc per a les cinc de la matinada quan, després d'estar de copes per la zona, van tornar a vexar la indigent amb ànim de divertir-se. Amb la intenció de no ser reconeguts, els dos primers van enviar un amic, menor d'edat, perquè enganyés la víctima i, amb l'estratagema d'intentar treure diners, obrís la porta. En el mateix moment en què va descórrer el pestell, s'hi van colar. Després d'una altra tanda de cops, queda perfectament gravat com un  d'ells surt d'escena i, al cap de poc temps, entra amb un bidó -més tard se sabria que contenia dissolvent- i amb un cigarret encès. Oriol Plana està seriós. Ricardo Pinilla riu.

Explosió i fosa en negre.

La instrucció de la causa va revelar que els acusats es van enfilar a una bastida pròxima, col·locada per fer els treballs de neteja d'una façana, i van agafar el dissolvent. La Rosario va agonitzar dos dies a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona abans de morir.  No va poder superar les gravíssimes cremades a gairebé la totalitat del cos. Va morir abrasada però a l'autòpsia van quedar patents els hematomes fruit dels cops previs.

La defensa va voler explorar, sense èxit, l'opció que les obres no complien els requisits de seguretat a l'haver deixat el material inflamable a mercè de qualsevol que volgués agafar-lo.

Tampoc aquest plantejament va colar davant del tribunal perquè es va provar que el bidó de dissolvent estava a sobre de la bastida, tapat amb una lona i sense escala per accedir-hi, de tal manera que els joves van haver de planejar com agafar-lo.

L'exhaustiva investigació va permetre assegurar que no era la primera vegada que els acusats vexaven un indigent. S'havia convertit en una de les seves activitats lúdiques dels caps de setmana. Fins al punt que un amic, que va assegurar no estar sorprès pel fatal desenllaç, va donar la clau: «Per a ells, els indigents no són persones, els tracten amb un menyspreu absolut».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El mateix amic que va relatar haver vist fins a tres gravacions d'agressions a indigents en el mòbil d'un dels detinguts. Totes tres a Saragossa. En una, llancen un contenidor d'escombraries contra un captaire; en la segona, una bufetada deixa pràcticament noquejat un altre indigent, i en la tercera, una dona és apallissada amb una paperera.

Com si fos una broma de mal gust, el vídeo del caixer automàtic en què perd la vida no és l'únic on es va poder veure Rosario Endrinal. En un programa de TVE emès el 1995, Rosario dramatitza, amb el seu llavors company sentimental, com van aconseguir sortir airosos d'un accident marítim a bord d'un veler a la costa mallorquina. El programa es titulava Valor y Coraje.