Guerra passada, dolor present

Llavors jo era un jove periodista a sou del diari Gazeta Wyborcza, el principal diari no comunista de Polònia, creat el 1989, just abans de les primeres eleccions lliures. Tres anys després, a finals de 1992, em vaig unir a un comboi humanitari organitzat per l'oenagé Acció Humanitària Polonesa que anava a Sarajevo, una ciutat en estat de setge. Vam sortir de Cracòvia per Nadal i vam arribar als voltants de Sarajevo el 31 de desembre de 1992. Les tropes sèrbies ens van parar allà. Recordo que vaig tenir molta por. Aquell és el moment que descric a la primera pàgina de Como si masticaras piedras. Sobreviviendo al pasado en Bosnia (Ed. Libros del K.O., 2015): era l'últim dia de l'any en què havia començat la guerra. Portàvem ajuda per a la ciutat assetjada. Havíem entrat a Bòsnia pel sud. Abans que es fes fosc vam poder veure pobles on ja no hi vivia ningú. Cases i temples estaven arrasats. ¿Què havien fet amb la gent?

Vam travessar Mostar sense veure-la. La ciutat era com un bosc: alguna cosa centellejava darrere d'una finestra fosca però no sabíem què era. Feia por aturar-se, feia por endinsar-se en aquell bosc.Abans d'arribar a Sarajevo, ens van detenir uns soldats serbis. Estaven borratxos. A vegades reien; altres, ens cridaven. Així, durant tota la nit, fins a la sortida del sol. Al matí ens van prendre una part del carregament i ens van deixar entrar a la ciutat. Estava gelant.

A la ciutat, entre cases i edificis foradats, vam veure gent espantada i astorada.

LLAVORS TENIA 23 ANYS. Només volia anar-hi i escriure una història curta de no-ficció per al meu diari. El primer cop hi vaig estar només uns dies. Vam deixar el carregament i vam tornar a Polònia. Però vaig tornar a Sarajevo l'any següent, en un avió militar des de la ciutat italiana d'Ancona, un dia després d'una de les massacres del mercat de Markale, al centre de Sarajevo [es refereix a la del 5 de febrer de 1994, que va acabar amb la vida de 68 persones i va deixar 144 ferits. N'hi hauria una altra de pitjor encara l'agost del 1995]. Aquella vegada m'hi vaig quedar una setmana.

Vaig publicar diverses d'aquestes històries al Gazeta Wyborcza, que era el que costejava la majoria dels meus viatges. Quan vaig començar a preparar el llibre, aquests relats van agafar nova forma. Durant la meva feina a Bòsnia, va començar un procés molt dinàmic d'exhumacions i identificacions de fosses comunes. Vaig conèixer Mejra, una mare, quan gairebé no sabia res del seu fill, Edwin, ni de la seva filla, Edna. La seva història em va arribar molt endins: Edna tenia la mateixa edat que jo en aquella època. I un dia, uns mesos després de publicar la història sobre Mejra a la recerca dels seus fills, vaig rebre un missatge: els seus fills havien sigut identificats i el funeral se celebraria la setmana següent. Vaig deixar tot el que estava fent a Varsòvia i em vaig comprar jo mateix un bitllet per volar a Sarajevo i estar amb Mejra. Volia estar amb ella.

L'ABRIL DE L'ANY 2000, vaig tornar a Sarajevo per escriure una història sobre la ciutat cinc anys després del final de la guerra, i algú em va parlar d'una boja polonesa de cabells grisos que «estava buscant ossos». Li vaig trucar. Ens vam citar en una cafeteria al centre de Sarajevo l'endemà a la tarda, i ella va aparèixer amb petites pales, espàtules i rasclets dins d'una bossa de plàstic. Semblaven les joguines que fa servir la canalla a la platja per fer castells de sorra. I ella, la doctora Ewa Klonowski, va posar tot això sobre la taula, al costat de la tassa de cafè. «Perdona, vinc directament de l'exhumació», em va dir. Jo vaig pensar que realment estava guillada. Ella va començar a parlar de la seva feina. Em vaig adonar com és d'important i universal aquest tema: sobre la gent responsable dels seus familiars morts. Sobre les dones que examinen una barreja de restes humanes amb l'esperança que, entre aquells ossos, hi apareguin pares, germans, marits i fills. Durant la guerra, sobretot s'assassinava els homes, i per això són les dones les que els busquen ara. Volen enterrar els seus éssers estimats amb dignitat, d'acord amb les seves religions, les seves tradicions, i amb humanitat. ¿Com podia no haver-hi periodistes allà? No n'hi havia. Un cop la guerra es va acabar, van fer les maletes i se'n van anar a escriure sobre altres guerres. La tragèdia de dones rebuscant en forats pudents a terra no preocupava gaire a ningú. Vaig entendre la importància de la responsabilitat amb els morts i vaig decidir que escriuria un llibre sobre això. Sobre el retorn de les víctimes amb les seves famílies gràcies a la doctora Ewa Klonowski.

LA PARELLA JOVE amb la nena de set anys, que fa una bona estona que contempla la peça KV 22 B a prop de l'escenari, crida la persona que s'encarrega de la identificació. Se'ls acosta una dona de cabells blanquinosos i enèrgica que porta texans. Es diu Ewa Elwira Klonowski. La doctora Ewa Klonowski, nascuda el 1946, antropòloga de formació i membre de l'Acadèmia Americana de Medicina Forense, casada amb fills, va emigrar a causa de la llei marcial [a Polònia]; vivia a Breslavia i ara té la seva residència permanent a Reykjavík (Islàndia). Va ser allà on es va especialitzar en proves de paternitat, perquè no podia treballar en el ram que més l'apassiona: els ossos. «Estimo els ossos. Els ossos em parlen. Miro els ossos i sé quines malalties patia la persona, com caminava, com li agradava seure. Els ossos em diuen de quina nacionalitat era. El fèmur d'un musulmà està lleugerament doblegat en forma d'arc perquè s'asseu a la gatzoneta. A un japonès li passa el mateix perquè s'agenolla amb freqüència».

Cada dia a Bòsnia era diferent. Per això, als escriptors de no-ficció, ens encanta aquesta professió. Cada matí et despertes sense saber què et portarà el nou dia. Com que el polonès i el bosnià s'assemblen molt, després d'unes setmanes allà, era capaç d'entendre-ho tot. Però no podia parlar com per formular preguntes, així que normalment treballava amb un traductor local. En qualsevol cas, així que sabia en quin sentit anava la conversa, aconseguia entendre sense problemes gairebé cada paraula.

Quan era a Bòsnia, m'acostumava a quedar en un apartament de lloguer i hi tornava a dormir a les nits. A vegades em tocava passar la nit en habitacions d'hotel. M'acostumava a llevar aviat, o molt, molt aviat, els dies en què havia d'anar a les exhumacions. Després hi havia una reunió a les set del matí o abans, amb tot l'equip. Solíem beure cafè en algun lloc de camí a la República de Sprska, que és una part de Bòsnia i Hercegovina decidida als Acords de Dayton d'ara fa 20 anys. Quan hi vaig ser, com a conseqüència de la guerra, la República Sprska era gairebé ètnicament pura, com els serbo-bosnians volien. Però també estava plena de fosses comunes, on hi havia musulmans jaient morts en forats amagats, en coves i en pous.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els Acords de Dayton i de París (firmats el 1995) potser eren l'única solució en aquell moment, tot i que ara els polítics de la República Sprska els fan servir per atiar els sentiments nacionalistes. En realitat, no es va fer justícia després dels acords. Pregunta als protagonistes del llibre si els assassins dels seus éssers estimats van acabar en un jutjat i a la presó. La majoria, no. Segueixo en contacte amb gran part d'ells. Per exemple, Jasna, una advocada de Mostar, encara busca els seus dos fills. La vida segueix, els nous nens creixen. Però el dolor hi continua estant molt present. 

Transcripció de Javier Triana