Núria Espert: «He guardat tota la bogeria per a l'escenari»

És la versió augmentada de Glenda Jackson, que una vegada va dirigir. Una descomunal intèrpret, octogenària de granit i compromesa amb el socialisme. Ara interpreta el rei Lear al Lliure. Un ‘tour de force’ físic i mental de tres hores del qual surt sense esgarrinxades.

Fa poc, Núria Espert va demanar a la perruquera que volia sortir d'aquell saló amb els cabells blancs. Així, zas, sense transició. Res de dissimular uns 80 anys treballats a base de llums, tempestes perfectes, compromís polític, amor, ovacions... Tot això ho cedeix al rei Lear que interpreta al Lliure, «un text que és com una catedral o una gran muntanya», segons Lluís Pasqual, el seu director.

-¿Té cap explicació el seu vigor?

-Això et ve donat. El meu pare va morir jove, dels bronquis, passats els 50 anys; i la meva mare va morir als 80 i tants amb una gran artrosi. Jo tinc salut i memòria, de moment.

-I ganes de sortir a escena.

-No sé què hauria contestat fa dos o tres anys, però ara en tenia unes ganes boges. M'adono que la meva vida no ha sigut gaire interessant. S'ha reduït als llibres, les exposicions, el meu marit, les meves filles i tres amics. Quan em sento més viva és en relació amb l'escenari.

-¿Nol'assalta la por de caure d'una tarima, de quedar-se en blanc?

-No més que la normal a l'abordar un text difícil. Abans de sortir, sento un malestar a l'estómac, però a l'acabar, amb el pijama i la cara desfigurada per l'esforç, penso: «Fa només tres hores que entrava enmig de torxes, elegantíssima, i em sentia al centre de l'univers. ¡Quina sort experimentar això!».

-¿En què se sent gran?

-Diria que en res. Tot es redueix a tenir sentit comú. És una desgràcia quan vols estar com en el passat. Jo he tingut l'avantatge d'haver guardat tota la bogeria per a l'escenari. No m'ha agradat la nit, ni les festes, ni els sopars de més de tres persones. La feina ha sigut tan absorbent que només tenia ganes d'arribar a casa i menjar un iogurt en pijama. No he viscut la bohèmia.

-¡L'altra cara del seu amic de l'ànima, Terenci Moix!

-En la intimitat, no tant, ¿eh?

-¿Què vol dir?

-Jo sóc més graciosa i ell era més seriós. Ara bé, teníem un ritual molt divertit.

-¿Ho pot explicar?

-Quan començava el capítol de la sèrie Betty, la fea, em trucava i la comen-

tàvem en directe. «¡Que no ho veu aquesta noia que s'ha de treure l'ortodòncia quan es troba amb ell!», protestava. I jo li deia: «No, Terenci, no. Fa bé perquè els homes de debò no fan cas d'un aparell a la boca».I ell:«Doncs tots els que jo m'he trobat s'ho miren molt». I així dies i dies.

-Una afició inusual en una diva...

-¿Diva? Ningú és el millor de res. Sé que sóc bona actriu, i he procurat buscar directors que no em deixessin equivocar-me gaire. He rebut elogis meravellosos, però també coses lletges. A meitat de carrera em van dir: «Vés a l'Institut del Teatre i aprèn a parlar».

-No dirà noms, és clar.

-No, no. Això va amb l'ofici.

-Sagarra va dir llavors: «Aquesta nena té els collons d'un toro».

-Això va ser als 13, al Romea. ¡La frase m'ha perseguit tota la vida! Ell ja devia veure que estava com boja quan actuava. A l'escenari sempre m'he desinhibit. Com a dona he sigut molt tímida.

-¿Com de tímida?

-Fins al punt de costar-me travessar un restaurant de punta a punta. Encara em costa, ho juro.

-Quin contrast.

-Lluís Pasqual diu que, com que sóc gèminis, hi ha una Espert boja i una altra de tranquil·la. Les coses que fan mal em fan mal, i les que trenquen, em trenquen. Va passar amb la mort de la meva mare -¡una mare com la meva!- i amb la d'Armand [Moreno, el seu marit], el 1994. Vaig sentir una tristesa tremenda, fins i tot vaig córrer al psiquiatre amb por que es repetís el mal moment d'uns anys abans.

-¿Aquella depressió que va tenir en un dels millors moments?

-Sí. Al final dels 80 dirigia tres òperes al Covent Garden. Em sentia morta de fatiga, patia pels muntatges, plorava contínuament... Al tornar a casa, a Alcossebre, no vaig sortir del llit en tres mesos. Em van arreglar les pastilles. Vaig sortir-ne al cap d'un any i no vaig saber mai per què em vaig trencar. La psiquiatra em va dir que era millor no obrir el calaix.

-Els seus pares es van separar quan era petita. Només els unia vostè i el seu talent.

-Això explica l'origen de la meva vocació. Però he tingut sort en el més important: el meu marit, les meves filles, la feina, la meva mare.

-¿Com era la seva mare?

-Una dona molt intel·ligent, gens preparada, tota generositat. Era una republicana una mica àcrata que em va donar tota la llibertat del món. No li retia comptes, confiava en mi. Em va ajudar molt quan estava casada, amb dues criatures i sense ni un cèntim. Gràcies a ella vaig poder treballar a la setmana d'haver parit la primera filla, i als 15 dies de donar a llum la segona.

-¿Ha sigut una bona mare?

-Això els ho ha de preguntar a elles.

-L'hi pregunto a l'Espert.

-Sé que amb el pas del temps m'he anat fent més persona. Són els anys.

-Arribats als 80, ¿en què creu?

-Que som aquí per casualitat i que l'espècie ha fet coses meravelloses, i molta sang també. Encara que després de les eleccions generals, ja crec en molt poques coses.

-Segueix sent socialista, ¿no?

-No en vaig ser mai militant, però sóc socialista de cor des del franquisme, quan la majoria era comunista, monàrquic o lliurepensador. Crec que és una manera justa d'enfocar la vida. Encara que aquest cop he votat les sigles, no les persones. Considero que tots els partits tenen motxilles bastant fastigoses.

-¿El seu compromís no ha cessat des que corria davant els grisos?

-M'he compromès sempre tant com he pogut. Vaig viure a fons la lluita antifranquista, impulsada per l'ambició de tenir algun dia llibertat. Recordo que quan aquell paio [Franco] va rebentar, jo era a Alcossebre i havia d'anar--me'n a Mallorca a fer Divinas palabras, vaig plorar i vaig pensar: «¡Que bé! Només tinc 40 anys». Però no vaig sentir l'explosió d'alegria que esperava.

-¿No?

-No. Més aviat era un «maleït siguis, tot el mal que has fet i et mors al llit, com si haguessis tingut una mica d'humanitat».

-¿Li ha agradat el rumb dels 40 anys següents?

-La gent jove veu amplificats tots els defectes del sistema, però quan has viscut mitja vida sota un tirà, ho veus tot amb més benevolència. I els dic: «No us alarmeu, ja vindrà un altre moment de llum».

-¡Bé per l'optimisme!

-Però, hi insisteixo, estic decebuda amb les eleccions. ¿Com és possible que el PP hagi sigut el més votat després que les seves prioritats hagin perjudicat la majoria i hagin sortit tants lladres? Ara perdrem una gran quantitat de temps, com a Catalunya.

-No combrega amb l'independentisme.

-No entenc el sentiment. ¡Seria terrible que Catalunya se separés de la resta! Vaig néixer a l'Hospitalet, vaig tenir el primer èxit a Barcelona i tinc el privilegi de parlar català, però no puc ser nacionalista. No puc dir: «Nos-

altres som millors, únics i sols». És impossible estimar l'ésser humà, ser socialista i independentista.

-Viu a Madrid, l'altra part.

-La prova que hi ha un conflicte terrible és que en el teatre no es parla ni un segon de política catalana. En el passat sabies què pensava tothom i es discutia.

-¿No se sent a gust aquí?

-¡Em sento a casa! Me'n vaig anar a Madrid perquè després de l'èxit de la Medea del 1954 esperava que el telèfon no parés de sonar, i no vaig rebre ni una trucada. «No els agrado, me'n vaig», vaig pensar. Vaig treballar amb José Tamayo, vaig començar a fer gires per Espanya i vaig seguir.

-Curiositat. ¿Encara té una llista de desitjos pendents a la tauleta de nit?

-Sí. Ara l'encapçala Incendis, que estrenaré el setembre vinent sota la direcció de Mario Gas.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿No hi ha entrades de tipus personal?

-M'agradaria repetir amb les meves filles i la meva néta un viatge que vaig fer amb el Terenci a Egipte. ¡El viatge més bonic de la meva vida! Tot i que em sento a la glòria amb un bon llibre sota un pi. Llegir ha compensat que als 14 anys deixés l'escola. I sempre m'ha agradat estar sola. Potser ho necessitava més quan vivia amb l'Armand, la meva mare i les meves filles. Ara no hi ha elecció... H