testimoni directe

La història del soldat Motjaba Safavi

El 16 de gener es compleixen 25 anys de l'operació Tempesta del Desert. La 'mare de totes les guerres' -així la va qualificar Saddam Hussein i amb el temps ha sigut coneguda com la primera guerra del Golf- va començar amb el bombardeig de Bagdad ordenat per George Bush. Carles Bosch va cobrir el conflicte per a TV-3 des de diversos fronts (Jordània, l'Iraq, Israel, Gaza, Cisjordània, l'Iran), però, entre tots els seus records, ocupa un lloc especial el que aquí recupera: el relat vital del seu traductor i guia.

12
Es llegeix en minuts
CARLES BOSCH

Mojtaba Safavi va caure pres quan només tenia 21 anys. En aquelles dates del 1980 havia iniciat els estudis de Cine a la universitat de Teheran. Però, de sobte, l’Iraq va envair l’Iran i va ser allistat per defensar el seu país. El primer dia que va trepitjar el camp de batalla va caure presoner, i ja res del seu present va sobreviure. I ara que l’he conegut (guerra del Golf, 1991), ara que tant l’aprecio, puc assegurar que no li va poder correspondre pitjor fortuna que els 11 anys viscuts com a presoner de guerra a les presons iraquianes.

Era –és– un home bo, i les seqüeles de la presó no li havien robat la temperància que el feien dipositari de la nostra confiança més primària, àvids nosaltres –els periodistes– de trobar algú amb una integritat que transiti més enllà del bé i del mal, algú que ens ajudi a decidir sobre la marxa, una guia de com moure’ns en situacions i països que ens són estranys, algú que ens assenyali on entrar (i on no) o quan alçar la veu (encara que davant –o sigui, en contra– tinguem un oficial uniformat que grapeja les nostres credencials de premsa i ens trepitja la paciència, tan assegudet ell sota el retrat del cap suprem, tan acompanyat per joves i incultes i involuntaris i ben armats soldats).

El meu treball com a reporter a l’Iran durant la guerra del Golf del 1991 no hauria sigut tan fructífer si no fos per Mojtaba, el nostre traductor i guia.

Cap equip de televisió estranger, excepte nosaltres, TV-3, havia obtingut el permís –i la responsabilitat– d’informar des de l’Iran (república islàmica i revolucionària), país enemic de les potències occidentals i a la vegada embarcat en una guerra intermitent de 10 anys contra l’Iraq. Davant aquesta disjuntiva, l’Iran havia optat per la neutralitat en la guerra del Golf, i això implicava no acceptar periodistes estrangers (als quals considerava part del joc); i aquesta prohibició es va mantenir des de l’inici fins al final de la guerra.

No hi havia, doncs, altres reporters a l’Iran i per aquest motiu diverses cadenes de televisió de mig món reproduïen les nostres cròniques. Se’ns va permetre circular temporalment d’un extrem a l’altre del país i entrevistar els líders polítics i religiosos xiïtes iraquians exiliats a l’Iran als quals se’ls suposava prou autoritat per poder substituir Saddam Hussein en el supòsit (improbable) que, una vegada derrotat el dictador iraquià –i la derrota era imminent–, els nord-americans i les potències europees volguessin prescindir d’ell i acceptessin a contracor que la nova presidència iraquiana recaigués en alguna figura xiïta de l’exili amb prou capacitat de lideratge. D’entre totes, el líder més prominent era l’aiatol·lislam Hakim i, a través de la seva autoritzada veu, disposàvem d’una de les claus fonamentals de com solucionar el trencaclosques que es presentaria després de la rendició de Saddam Hussein.

Davant la mirada simpàtica i sorpresa de Mojtaba (debutant en aquell circ d’apressats reporters), gravàvem imatges i, carretera ràpida travessant l’Iran o prenent dreceres a Teheran, arribàvem a l’edifici de la televisió estatal on, a contrarellotge, el tècnic local confonia els cables i es consumia el costós temps contractat per despatxar la crònica via satèl·lit i miraculosament tot acabava sortint bé.

Mojtaba tartamudejava. Era la seqüela més aparent dels 11 anys a la presó. Al començar el conflicte al Golf (estiu del 1990, quan Saddam envaeix Kuwait), l’Iraq va alliberar els milers de presoners iranians que retenia a les seves presons malgrat que la guerra Iran-Iraq feia anys que estava empantanada en un tens però efectiu alto el foc. Alliberant tots els presoners de guerra iranians, Saddam Hussein intentava reconciliar-se amb l’Iran i així posar de la seva part en la lluita contra els nord-americans; però, malgrat aquest gest, l’Iran va mantenir sempre la neutralitat, fins i tot quan mesos més tard (gener del 1991) George Bush va iniciar la guerra del Golf i va desestabilitzar encara més la regió.

Mojtaba Safavi, al cap de pocs dies del seu alliberament, va ser enquadrat al Ministeri de la Informació i la seva primera assignació va ser ocupar-se de nosaltres: el nostre guia era, doncs, un home de 30 anys inexpert, acabat de sortir d’un captiveri, deprimit i tartamut. La combinació era perfecta: a nosaltres ens convenia un traductor que no estigués contaminat per la versió més exaltada de la revolució; i el que Mojtaba necessitava era recórrer de nou el seu país, a tota velocitat, amb coetanis seus vinguts d’un altre planeta.

Van ser quatre setmanes excepcionals. I encara que em resulta impossible reproduir el seu entranyable tartamudeig i la seva envejable humilitat, aquesta és la seva història:

Mojtaba Safavi pertanyia a una família de la classe mitjana iraniana. El seu pare treballava com a enginyer als oleoductes del sud-oest, a prop de la frontera amb l’Iraq. Era i és la zona més rica en petroli del país. El 1980 els Safavi habitaven uns barracons propietat de l’Estat que havien sigut construïts per la companyia multinacional que va estar extraient el petroli fins a l’esclat de la revolució khomeinista. Expulsats els propietaris estrangers, al pare de Mojtaba el van mantenir a la seva mateixa feina, guanyant un salari molt inferior i més d’acord amb les exigües capacitats del nou règim, aïllat internacionalment i acorralat per les pressions dels interessos econòmics estrangers els governs dels quals, servint-se fins i tot de la guerra, estaven decidits a recuperar el joc avantatjós que, fins al triomf de la revolució, els havia garantit l’enderrocat xa Reza Pahlavi.

Malgrat tot, Mojtaba havia pogut prosseguir els estudis de Cine a Teheran, lluny de la calor de les zones petrolíferes on vivia la seva família. Estimava el cine i no acceptava que els nous censors del règim islàmic volguessin encotillar-lo. No obstant, era un bon revolucionari. A la universitat havia simpatitzat amb joves que llegien Marx i Trotski, o amb qui ja en tenien prou amb la Bíblia o l’Alcorà, i junts s’havien enfrontat a la repressió de la policia del xa i sovint van buscar refugi a les mesquites on alguns grups religiosos ja es preparaven per a la gran ofensiva contra el dictador.

MOJTABA NO TEMIA la revolució però tampoc sospitava que l’expulsió de les multinacionals estrangeres desencadenaria una revenja internacional d’impredictibles conseqüències. No sabia el que a ell mateix li podia deparar el futur al cap de poc: setembre del 1980, 18 mesos després de la implantació de la república revolucionària islàmica; a la casa d’Abadan, més al sud de Jorramchar, la família Safavi disfruta de la presència del seu fill durant el període vacacional universitari; la casa dels pares de Mojtaba està a tan sols 10 quilòmetres de la frontera entre l’Iran i l’Iraq que les tropes iraquianes de Saddam Hussein (el 22 de setembre) acaben de violar amb el pretext d’una reivindicació territorial. Per contenir la invasió de Saddam tots els joves iranians són mobilitzats. Mojtaba, també.

No tenia la constitució física ni el coratge d’un soldat. Ho vaig constatar en una foto que ens va mostrar –deu anys després de ser feta– mentre ens concedíem un descans durant el frenètic rodatge a Teheran (Guerra del Golf del 1991). Era una foto de rereguarda. Una broma entre soldats. La seva estampa, toscament proveïda per a la guerra, evocava una postal còmica de Charles Chaplin –que sempre guardo– en què apareix desbordat per tant casc, cantimplores i fusell.

La trinxera des de la qual disparava el soldat

Mojtaba Safavi la van fer callar el primer dia de combat i, tancat en un camió amb altres presoners, se’l van emportar cap a l’Iraq travessant la frontera, a molt pocs quilòmetres del front.

A Mojtaba el recordo així, o així és com més el recordo: parlant-nos amb dificultat i referint-se a si mateix amb una infinita modèstia, sense reclamar compassió, resumint aquests deu anys de presó en quatre pinzellades meravelloses, pròpies d’un excel·lent narrador intimista. El recordo així, nos-

altres preguntant-li i ell responent mentre circulàvem entre Jorramtxar i Abadan, mes de març de 1991: la guerra del Golf a la pròxima Kuwait arribava al final i tot fumejava a l’altre costat de la frontera. Les torres de fum indicaven el camí que agafava l’exèrcit de Saddam en la seva deshonrosa desbandada.

Conduïa un xòfer, que no entenia res dels nostres idiomes estrangers. Jo mirava Mojtaba. L’escoltava: se l’estaven emportant lligat de mans en un camió ple de presoners, la foscor de la nit, i les llums de la que seria la primera de les presons iraquianes on estaria. El mirava: l’etapa a la presó no només havia multiplicat l’edat de la seva cara, sinó també la de l’ànima; té 31 anys (amb prou feines en tenia 21 quan el van empresonar), però ja sap discernir entre el bé i el mal amb l’experiència d’un savi. Em diu Mojtaba que va ser al segon camp d’internament on va conèixer un mul·là –el bon mul·là, segons les seves paraules– del qual desitja que coneguem la història. (Al revolucionari Iran dels musulmans xiïtes un mul·là és un clergue que consagrada la seva vida a servir Al·là en el quefer quotidià; participen activament en política i en l’elaboració de les lleis, accedeixen a llocs clau dins de la Revolució o conviuen amb la societat civil i la militar per escampar les seves ensenyances).

LA INTERPRETACIÓ DE L’ ‘ALCORÀ’ amb fins legislatius que es va portar a terme a l’Iran després del triomf de la Revolució islàmica condemnava de manera rígida l’homosexualitat. Al camp d’internament, Mojtaba va coincidir amb algun soldat homosexual del seu exèrcit i va comprovar les burles constants a les quals eren sotmesos per la resta dels interns; i sovint algun mul·là (també hi havia mul·làs entre presoners de guerra) participava activament en els insults. Una vegada, i després de dos intents fallits, un homosexual, presoner de guerra, es va penjar del sostre de la seva cel·la. Excel·lent narrador, Mojtaba va acabar així el seu relat: «Llavors sí, el pati de presoners va emmudir. Tots abaixaven la mirada. Però el mul·là, el bon mul·là, es va encarar amb tots ells i, enfurismat, va alçar la veu: els va parlar d’un altre Islam molt diferent i els va condemnar al pes de les seves consciències».

Llavors Mojtaba va ser traslladat a una presó situada als afores d’una altra ciutat iraquiana i allà va estar uns quants anys, fins al definitiu alliberament. Va ser una etapa diferent, un esglaó més cap a la maduresa: ara havia sigut confinat en una cel·la d’aïllament que compartia amb un metge militar que acabava de ser capturat. L’aïllament dels dos presos havia de ser total: cap contacte amb la resta, només els sons que arribaven confosos des de més enllà de la porta o a través de les parets de la cel·la i que Mojtaba i el metge van aprendre a interpretar. I un dia els va semblar sentir veus de dona: els guardians iraquians acabaven d’instal·lar tres noves presoneres de guerra a la cel·la contigua.

EL METGE MILITAR va intentar comunicar-se amb elles a través del codi morse: cops secs contra la paret com si fossin punts; cops diferents que significaven ratlles. Cops silenciosos que no alertessin els carcellers, alfabet inútil perquè des de l’altre costat del mur només van arribar alguns sons de complicitat però cap mostra d’entesa.

Desestimat el llenguatge morse, es va haver d’inventar un altre codi de caràcters sonors: a cada lletra de l’abecedari li van atribuir combinacions d’un o més cops de mà, cops secs, tocs suaus i el sotragueig dels dits; el valor de les lletres o dels números variava si l’impacte era a la part superior del mur, més avall o als extrems; al sí i al no se’ls va trobar una fórmula senzilla; i al cap dels mesos ja era clar qui era qui en un costat i en l’altre del mur (noms, edats, família, aficions, il·lusions i estats d’ànim) i fins i tot –guardant torns– les converses ja van poder ser individualitzades (gairebé privades) a mesura que anaven sorgint petites afinitats o maneres coincidents d’entendre la vida.

Els tres anys següents van transcórrer amb un febril intercanvi de preguntes i respostes en què gairebé no va quedar res per dir-se.

Un dia –m’explica Mojtaba– va compondre una frase que en realitat era una declaració d’amor. Va esperar pacientment el so desitjat (ella va demanar temps per recapacitar) fins que, a les poques setmanes, ja no hi va haver més respostes: les tres infermeres havien sigut alliberades per la Creu Roja Internacional.

HAN PASSAT ELS ANYS. Amb Mojtaba i el meu equip vam travessar l’Iran en cotxe per última vegada. La guerra del Golf s’ha acabat. Els nord-americans han decidit mantenir Saddam Hussein en el poder. Ja no hi ha més cròniques interessants que puguem fer a l’Iran. I des de Barcelona ens diuen que hem de tornar.

Notícies relacionades

(Al cap de pocs mesos vaig rebre carta de Mojtaba. Havia deixat la seva feina de funcionari i pretenia traslladar-se un temps a una caseta a la riba del Caspi perquè volia escriure un guió abans que se li escapés el temps. No s’havia vist amb la infermera, però ella li havia fet saber a través de terceres persones que ja estava compromesa des d’abans de ser empresonada. La pel·lícula que pretenia escriure –em deia Mojtaba– giraria al voltant dels amors passatgers i el destí).

(Catorze anys més tard –any 2004– vaig tornar a Teheran per retrobar-me amb Mojtaba. Va venir a rebre’m a l’aeroport amb la seva dona i els seus dos fills. Em va encantar la seva família. He de dir que Mojtaba no havia escrit el guió, però encara somiava a fer-ho. Jo li vaig prometre col·laboració i, una tarda, em va deixar llegir un esbós de l’argument: en la seva història ja res era tan greu com jo ho recordava i no hi havia gens ni mica de ressentiment).