La volta al món en 7 animals

Feia temps que sentia parlar a Andoni Canela i Meritxell Margarit de la possibilitat de fer un viatge molt especial. Amb l’Andoni, un excel·lent fotògraf de naturalesa, som veïns al Pla de l’Estany i havíem fet diversos viatges a llocs extrems: a Botswana, a buscar baobabs i lleons, a les illes Svalbard, per les aurores boreals, i al Canadà, pels óssos polars. L’equip es va ampliar amb la Meritxell i l’Unai en un viatge hivernal a Alaska, amb temperatures que rondaven els 40 graus sota zero, però ara parlaven de fer un viatge més ambiciós, amb molt més temps per endavant.

Semblava que la poca edat dels seus fills (l’Unai tenia 9 anys al començar el viatge; l’Amaia en tenia 3) podria frenar el seu projecte, però la solució va consistir a incorporar-los al viatge. «Un dia, mentre tots dos jugaven a la banyera, els vaig anunciar que aniríem a fer la volta al món a buscar animals per Amèrica, Àfrica, Austràlia…», comenta Meritxell. «Unai va saltar emocionat. ‘¿Quan marxem?’», va preguntar de seguida. I va afegir, convençut: «L’animal que segur que hem d’anar a buscar és el puma».

L’Unai, que es va iniciar en els secrets de la naturalesa observant la fauna de l’estany de Banyoles, en aquell temps estava obsessionat pel puma. Veure’l de prop era un somni i el viatge no el va defraudar. «Quan m’ho van dir, em vaig tornar boig», recorda. «He après molt més del que em podrien haver ensenyat a l’escola. No oblidaré mai aquesta volta al món».

La primera cosa que van fer l’Andoni i la Meritxell va ser dissenyar l’itinerari i comprar els bitllets d’avió, «perquè ja no fos possible fer marxa enrere». La volta al món duraria 15 mesos, durant els quals seguirien un animal a cada continent. Després d’Europa (llop ibèric), l’Amèrica del Nord (bisó), l’Amèrica del Sud (puma), l’Antàrtida (pingüí papua), Austràlia (cocodril marí), Tailàndia (calau bicorne) i Namíbia (elefant del desert).

«No es tractava de fer una volta al món per veure molts països i recórrer com més quilòmetres millor», explica l’Andoni. «El que volíem era fer estades de dos o tres mesos a cada continent, lluny de les ciutats. Durant aquest temps, calia estar atents a la naturalesa i fotografiar espècies amenaçades».

¿I els nens? «Vam obtenir un permís de l’escola i nosaltres els anàvem escolaritzant durant el viatge», explica la Meritxell. «L’Unai, a més a més, va anar a l’escola als Estats Units i a Austràlia, i això li va anar molt bé per perfeccionar l’anglès i fer amics. Una volta al món és un bon aprenentatge».

El resultat d’aquesta volta al món és La llamada del puma, un llibre que es pot trobar en llibreries especialitzades, com Oryx a Barcelona o Patagonia a València, o a través de la web www.lallamadadelpuma.com. Els textos de Meritxell Margarit acompanyen les nombroses fotografies a gran format.

El viatge va comptar amb el suport d’un projecte educatiu impulsat per laMeritxell i finançat per PAU Education. «Jo vaig parlar després amb algunes publicacions amb les quals col·laboro, com BBC WildLife, i vaig vendre uns 15 o 20 reportatges», explica l’Andoni. El llibre, per una altra part, s’ha pagat amb l’ajuda d’un Verkami en què van col·laborar 500 persones.

El primer, el llop ibèric

El viatge va començar a les muntanyes de Lleó, Galícia i Cantàbria, on la família viatgera va anar a buscar el llop ibèric. Després de moltes hores d’espera en un amagatall, desafiant el fred i la boira, van aconseguir veure diversos llops. «Vaig poder fotografiar llops menjant nabius», comenta l’Andoni. «Se sabia que ho feien, però no hi havia fotos que ho documentessin. Aquella va ser una bona iniciació a la fauna salvatge».

Des de Barcelona van volar als Estats Units, segona etapa del viatge. Es van establir a Dakota del Sud, van llogar una camioneta negra a la qual van posar un adhesiu de Looking for the Wild, el lema del viatge, i van recórrer les Badlands, Utah, Colorado i Yellowstone. Allà els va sorprendre l’hivern i van poder fotografiar manades de bisons sota la neu, en una imatge impressionant.

«Era amb l’Unai a Yellowstone, a uns 150 metres d’una manada de bisons», explica l’Andoni. «Vesprejava i tot semblava tranquil. De sobte els bisons van començar a emetre un soroll estrany, com si estiguessin murmurant. Resultava inquietant. Era un murmuri que no enteníem i que ens va espantar, perquè no hi ha res pitjor que una estampida de bisons. Teníem la sensació que alguna cosa podia passar, i vam decidir allunyar-nos-en sigil·losament».

La Meritxell apunta que als Estats Units, els tràmits perquè l’Unai anés a l’escola van ser molt senzills. «Ens van demanar el passaport i la cartilla de vacunació i ens van dir que podia començar a anar a classe quan volgués», recorda. «Va ser molt diferent de tota la paperassa que demanen a Espanya».

Buscant el puma

Al desembre es van traslladar a l’hemisferi sud, buscant l’estiu austral. La família va volar a la Patagònia xilena, on va viure uns mesos en un horitzó de grans espais, a l’ombra de les Torres del Paine, i amb l’esquiu puma com a objectiu. «No oblidaré el dia en què em vaig instal·lar en un tàlveg, amb el vent en contra perquè no poguessin olorar-me, i vaig esperar que s’acostés un puma. Al cap d’unes hores vaig veure un mascle adult a uns 200 metres. Avançava sense pressa, cada vegada més a prop. Quan era a uns 40 metres, em vaig aixecar i vaig començar a fer soroll per avisar-lo: ¡‘Ei, puma, que sóc un humà i sóc aquí!’. Si s’acostava a 20 metres, podia ser perillós. Es pot sentir acorralat i atacar –narra el fotògraf–. L’animal es va quedar parat un moment, mirant-me sorprès, i al final va fer una petita marrada per esquivar-me i va prosseguir el seu camí».

A la Patagònia, la família va vibrar amb la bellesa d’un paisatge en què les muntanyes, els llacs i les glaceres compten amb l’afegit d’una llum màgica. Allà l’Andoni i l’Unai van poder filmar per primera vegada com un puma caçava un guanac.

Des de Xile, la família va viatjar a Terra del Foc, on l’Andoni es va embarcar cap a l’Antàrtida. Allà va fotografiar el pingüí papua, una espècie amenaçada pel canvi climàtic. «La sensació de viatjar pel continent gelat és única», assegura. «Els icebergs, el mar de gel, les foques, les balenes... Em va emocionar anar en caiac entre el gel i acampar a la península Antàrtica».

Al cap d’unes setmanes va venir un nou canvi de continent. Aquesta vegada el destí era Austràlia, i el lloc escollit, Cooktown, a la costa de l’estat de Queensland. No és fàcil escollir un animal en concret en un país on hi ha tantes espècies endèmiques, però Andoni es va decidir pels perillosos cocodrils marins, culpables de diverses morts cada any a les costes d’Austràlia. «En vam poder fotografiar diversos exemplars als manglars, un dels quals era enorme, i també vam poder veure un cangur que estava sol en una platja deserta i un animal difícil, el casuari, del qual queden molt pocs exemplars en llibertat».

Tifó, força 5

A Austràlia, l’Unai va tornar a anar a l’escola, i va participar en diverses carreres de cross per l’estat de Queensland. La tranquil·la vida familiar, no obstant, es va veure alterada a l’anunciar-se l’arribada d’un tifó de força 5, de màxima categoria. «Estava tota la ciutat en alerta», recorda Meritxell. «Van caure palmeres i hi va haver destrosses, però vam resistir en una habitació sense finestres de la casa que teníem llogada. L’única víctima va ser la càmera de l’Unai, que va sucumbir per culpa d’una inundació».

El nou canvi de continent els va portar, mesos després, a Tailàndia. Es van instal·lar a prop de Chiang Mai, en una casa de fusta a la vora d’un petit llac. Des d’allà van viatjar al Parc Nacional Khao Yai, on Andoni va fotografiar el calau bicorne, una au majestuosa que pot arribar a tenir una envergadura d’un metre i mig. «Amb l’Unai vam fer guàrdia a prop d’un niu de calaus i vam poder fotografiar-los bé», recorda l’Andoni. «També vam captar macacos i un grup d’elefants a la selva».

En alguns moments del viatge, els nens semblaven exposats al perill que comporta la proximitat de la fauna salvatge, però l’accident va arribar en el moment més inesperat. «Estava jugant amb un avió de paper al costat de la casa de Chiang Mai, quan vaig relliscar i vaig caure per un terraplè de cinc metres», recorda l’Unai. «Vaig pensar que m’havia trencat el turmell i que allà s’acabava el viatge, però per sort no em vaig trencar res. Vam anar a l’hospital, em van revisar a fons i tot es va arreglar amb un embenat».

El següent destí del llarg viatge va ser l’Àfrica. Van volar a Johannesburg, a Sud-àfrica, i allà van llogar un tot terreny ben equipat, amb rodes gruixudes, doble dipòsit de gasolina, cuina i bidó d’aigua, amb el qual van recórrer el desert del Kalahari i el delta de l’Okavango, per entrar finalment a Namíbia, on Andoni s’havia proposat fotografiar l’esquiu elefant del desert.

«Vam anar al nord, seguint la costa dels Esquelets, on el desert es troba amb el mar, i vam estar diversos dies recorrent aquelles terres sense trobar ningú», recorda. «La soledat és extrema. Al final vam veure diversos elefants, més estilitzats del que és habitual, i girafes que s’esforcen per trobar aliment en condicions molt dures, perquè allà hi plou molt poc. De nit, dormíem en una tenda a sobre del cotxe». 

Trobada emocionant

L’últim poble de la volta al món va ser Lüderitz, a la costa sud de Namíbia. Allà, al final d’un desert velat sovint per la boira, es va instal·lar la família per assaborir el final del viatge. Va ser allà on els vaig trobar, feliços per tot el que havien vist i viscut, i sense cap pressa per tornar a Banyoles.

El retrobament a Lüderitz va ser emocionant. Després de tants mesos de viatge, l’Unai i l’Amaia s’interrompen al voler fer-ne un resum. Volien explicar-ho tot a la vegada, barrejant animals, continents, acudits i anècdotes que abocaven sobre un mapa del món.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Durant aquells dies va ser un plaer compartir amb la Meritxell, l’Andoni, l’Unai i l’Amaia, encara que fos per poc temps, l’esperit d’aquell viatge únic. Les excursions en caiac per la badia i les incursions pel misteriós desert van culminar amb la visita a la ciutat perduda de Kolmanskoop, on les restes d’unes cases d’estètica alemanya recorden que abans va ser una població luxosa gràcies als molts diamants que es trobaven a la regió.

Avui, quan el desert ha envaït Kolmanskoop, només hi queden cases malmeses, molta sorra i llibres que parlen de l’esplendor perduda. Tot i això, el lloc segueix sent fascinant. Mentre contemplo les cases derrotades pel desert, penso que d’aquí uns anys, quan la memòria amenaci d’esvair-se, el llibre La llamada del puma quedarà com a testimoni d’una emocionant volta al món que la Meritxell, l’Andoni, Amaia i l’Unai van tenir la fortuna de protagonitzar durant 15 mesos