Adéu, xiquet/a

Abans d'entrar en detall, tanmateix, cal aclarir un punt: la reducció del lèxic és un fenomen general a tot el planeta i té a veure amb la globalització i l'ampliació del camp de batalla comunicatiu. En català existeixen tantes maneres de dir noi/a com dialectes (sagal, xiquet/a, mosso/a, al·lot/a, xic/a, manyac/ga, minyó/na, tio/a…), però la majoria no arribaran al segle XXII perquè l'extensió de l'estàndard les condemna a l'ostracisme. I el mateix passa en holandès, rus i afrikaans. La fragmentació lingüística que va començar amb les migracions de neandertals i companyia es va acabar amb la ràdio i la televisió; ara estem en època de reabsorció i per tant de reducció de varietats (vocabulari inclòs).

Tornem al cas català. La facció dels amateurs és molt sensible a la pèrdua de vocables i expressions que encarnen una mena d'ideal comtearnauesc de la llengua (romandre, encisador, farrigo-farrago, i encara més si contenen el so considerat més nostrat: eixelebrat, xerrac o xerinola), pèrdua a la qual solen contribuir no fent-los servir mai (si en voleu una prova fefaent, espereu-vos a la pròxima edició del concurs La teva paraula preferida: el podi, com de costum, semblarà el glossari que apareix al final del Tirant). Però la veritat és que aquest fenomen no té res d'específicament català: a totes les comunitats idiomàtiques hi ha gent romàntica a qui sap greu perdre els clemàstecs, per més que l'objecte que designen ja només es pugui contemplar a ca l'antiquari.

Molt més rellevant és el lament dels professionals de l'ofici, perquè constitueix un tret específic de les llengües en situació d'inferioritat. La llengua dominant tendeix a sostreure funcions a la dominada fins a substituir-la del tot (és el cas, perquè ens entenguem, del bretó, el cors o les altres llengües ofegades pel francès); ara, quan la resistència de la dominada s'allarga en el temps perquè els parlants, en comptes d'abandonar-la, la continuen transmetent als fills, llavors apareix l'altre fenomen, el de la interferència: mots, girs, locucions, sons i corbes melòdiques de la dominant s'infiltren en la dominada, ja sigui per causa d'incorreccions acceptades, de modismes o de simple desconeixement per part dels parlants. Nitbona, recollir la taula o estendre ponts són calcs del castellà que progressivament van arraconant els genuïns nit de Nadal, desparar taula o bastir ponts. No és que el parlant oblidi el repertori propi, és que la realitat que l'envolta li acaba fent creure que no és prou adequat (que es provincià, local, aldeà i poc modern) i a poc a poc el va substituint pel del codi dominant. Dit amb un exemple: carallot no està en retrocés perquè designi un concepte en extinció (de fet és palès que avui dia n'hi ha més que mai) sinó perquè el prestigi de què gaudeix el castellà en l'àmbit col·loquial ha fet que els catalanoparlants l'hagin arraconat per adoptar gilipolles (pronunciat, a més, amb fonètica forana).

Un dels tòpics en vigor assegura que l'anglès està fent això mateix amb els idiomes europeus. Se'n queixen especialment els llatins: italians, francesos, espanyols… Però l'afectació (terme modern que n'ha marginat un de tradicional, influència) que la interferència anglesa causa en aquests és infinitament menor que la derivada de la convivència quotidiana de dos codis en un mateix territori, en forma de milions d'interaccions diàries entre parlants o a través de mitjans i xarxes. Per fer-vos-en una idea, vet aquí una llisteta de paraules i expressions, aparentment ben vives, en fase d'oblit induït: prou, xocolata desfeta, estira-i-arronsa, caure (a terra), enxampar, fer la viu-viu, com prova?, avenir-se, cardar, per descomptat, (dur) a coll, esbroncar, canalla, collar (verb), tal com ve… Oi que sembla impossible? 

Notícies relacionades

Paraules a l'uvi

En perill d'extinció

PAU VIDAL és autor de ‘Catanyol.es. El catanyol es cura’ (Barcanova) i ‘En perill d’extinció. 100 paraules per salvar’ (Empúries).