[Trans]parents

Fins fa ben poc, la Lina, de 44 anys, complia com podia amb el seu paper d'home i de pare. Però per dins, explica, estava en pugna contra si mateixa: és trist, però només per carnaval es donava el permís de sortir al carrer vestida de dona. Finalment, un dia li va explicar a la seva dona, Ali, que volia hormonar-se i començar un procés de transició. «No vull a la meva vida l'home amargat d'abans -diu 13 mesos després-. No érem felices ni sinceres l'una amb l'altra. Però ara la Lina disfruta d'una nova joventut, i jo em sento com si m'hagués donat una nova vida».

A casa, fa poc, la Lina seguia vivint en el seu paper d'home. Necessitava, diu, temps per explicar-l'hi al seu fill. Un dia, mentre jugaven, el nen li va donar una empenta i, al queixar-se, el petit li va deixar anar: «És que tu ets una mica una doneta». La frase va donar pas a la conversa, que va seguir amb un documental sobre transsexualitat que van veure tots tres junts. «¿I això és el que li ha passat al papa tota la vida? -va sospirar el nen-. ¡Pobret, com ha patit!».

La Lina, com les altres protagonistes d'aquest reportatge, formen part del col·lectiu trans, una comunitat que no havia tingut mai tanta visibilitat com ara: tenim el cas, per exemple, de Caitlyn Jenner, que va començar a viure com a dona en la cèlebre portada de la revista Vanity Fair; la sèrie Transparent, sobre un home que segueix el mateix camí als 70 anys, o La chica danesa, que evoca la primera persona que es va sotmetre a una reassignació de sexe. No obstant, que la qüestió trans hagi arribat a la categoria de fenomen en les indústries de l'entreteniment i la moda no és mera anècdota: és el resultat d'anys de lluita pels drets civils i sexuals d'un col·lectiu encara marginat i estigmatitzat, i també de l'interès creixent que suscita aquesta terra de ningú trans quan l'activisme, l'acadèmia i l'art estan posant en qüestió la rigidesa de les identitats de gènere, aquest binarisme que gira al voltant del que se suposa que ha de ser un home i una dona.

Les arestes de tota aquesta complexitat les coneixen bé les dones que apareixen en aquestes pàgines, les quals, com Caitlyn Jenner, han passat la major part de la seva vida vivint com a homes. La majoria de transsexuals que avui tenen més de 50 anys, d'adolescents ni es plantejaven que algun dia podrien viure d'acord amb el seu verdader gènere. Associaven la transsexualitat a la marginació, les drogues i la prostitució. Moltes fins i tot pensaven que estaven malaltes. Durant anys, van viure la seva feminitat d'amagat. Algunes van aconseguir trobar el coratge per afirmar-se. Però també hi ha les que es van endur el seu secret a la tomba.

De fet, les transsexuals que han viscut com a homes posen en perill la família i la feina quan surten de l'armari. «La majoria de les parelles tenen un imaginari molt negatiu sobre la transsexualitat -explica Rosa M. Almirall, ginecòloga i cofundadora de Trànsit, un servei que assisteix a Barcelona persones transSEnD. I només el 5% dels nens accepten la nova situació». La transfòbia és encara més aguda al món laboral. La Federació Espanyola de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals estima que el col·lectiu acusa una taxa d'atur d'entre el 60% i el 80%. Moltes dones trans s'estimen més aparcar la seva transició per por de perdre la feina: el procés pot durar fins a quatre anys i, durant tot aquest temps, temen ser exposades al rebuig. N'hi ha d'altres que opten per iniciar el tractament sense que ningú ho sàpiga i construir de zero una nova vida. «Tots aquests factors constitueixen un gran impediment per decidir l'inici del procés -afegeix Almirall-, i a més se n'hi han de sumar altres de mèdics i legals».

Protocol mèdic

Des del 2007, les persones trans a Espanya poden canviar el seu DNI sense necessitat d'operar-se. No obstant, la llei manté un procediment psiquiàtric i psicològic obligatori per a altres etapes de la transició. Per exemple, per obtenir un nou carnet d'identitat, sotmetre's a una operació o accedir a les hormones, es necessita un diagnòstic de disfòria de gènere. «Existeix un protocol per a això -explica Teresa Godás, psicòloga de la Unitat de Trastorn d'Identitat de Gènere (UTIG) de l'Hospital Clínic de Barcelona-.

Es tracta de saber si realment la persona té disfòria o si és un trastorn de personalitat o d'identitat de gènere no especificat».

Segons els col·lectius transsexuals, els qüestionaris que s'utilitzen estan basats en criteris molt rígids. «La realitat trans és molt diversa. I el tractament de les institucions no hauria de néixer d'idees preconcebudes, que normalment estan associades a patologies mentals, problemes psicològics i socials -critiquen a Generem!, associació creada a Barcelona l'any passat-. El diagnòstic es transforma, doncs, en un requisit per a l'accés a drets. Se'ls passa per l'avaluació de 'ser prou trans o no ser-ho'. A una dona trans, per exemple, se li exigeix que vagi vestida amb roba que consideren femenina, perquè si no passa a ser sospitosa de no sentir el que sent».

Notícies relacionades

Per una cultura trans

Zenia: «El diagnòstic del Clínic va ser: travesti-fetitxista»

El procés també requereix molts diners. El tractament hormonal

-cobert només si s'aconsegueix el diagnòstic- sovint és insuficient. Les dones trans també realitzen electròlisis per eliminar el borrissol i cirurgies per feminitzar la cara i augmentar els pits, un desemborsament desorbitat per a un col·lectiu precaritzat. La sanitat pública només inclou les vaginoplàsties (sol·licitades per la meitat de les dones, segons Trànsit, i per la majoria segons la UTIG). Al Clínic hi ha més de 200 persones en llista d'espera, que prioritza les més joves. Donat que un dels criteris és que s'han de tenir entre 18 i 50 anys per accedir a l'operació, la majoria de dones madures no seran intervingudes abans de complir l'edat màxima. «Exigim viure el gènere com vulguem i el dret a evolucionar amb respecte als temps de cadascun -diuen a Generem!-. També demanem una assistència menys paternalista, que el servei de psicologia i psiquiatria sigui optatiu i no obligatori i que l'atenció es faci al CAP i no en unitats específiques: que els serveis estiguin descentralitzats i ben formats. El problema és com ens veuen, no el que som».