Zenia: «El diagnòstic del Clínic va ser: travesti-fetitxista»

«Jo era més home que molts tipus que van avui pel carrer. Un autèntic mascle que sabia imposar-se, amb un cos de culturista i braços tatuats. Mai em vaig sentir atreta pels nois. Sempre em van agradar només les dones».

La Zenia, de 40 anys, a penes en tenia 5 quan per primera vegada li van posar una faldilla. Algú va portar roba per a la seva germana petita i Zenia va fer de model. Va disfrutar de valent. No entenia per què s’havia de treure la faldilla abans que el seu pare tornés de la feina. Però va entendre que només d’amagat podria sentir-se una altra vegada feliç. La Zenia va créixer en un barri on les disputes es resolien sovint a cops. Havia de saber defensar el seu terreny.

Però la lluita més difícil va ser la que portava a dins, contra la dona interior que no volia marxar. Va conèixer la Patricia als 18 anys. Va pensar que tot seria «normal», però la dona que niava dins seu va tornar a la càrrega. Va decidir presentar-l’hi a la Patricia i, de mica en mica, la van incorporar a la vida de la parella.

De cara a la societat, ella era l’Alex, conductor d’excavadores. I a casa apareixia la Zenia, amb les seves peces de noia posades. «Jo em sentia molt bé amb aquesta roba. Però el món exterior t’envia un altre missatge: et fa pensar que és una cosa dolenta i, finalment, dubtes de tu mateixa».

Aquesta doble vida va provocar en la Zenia una espiral de sentiments molt contradictoris. El benestar que li procurava la roba femenina es barrejava amb una sensació de culpa. «Vaig intentar fer-me encara més mascle. Em vaig tatuar els braços i em vaig deixar barbeta, perquè quan em posés un vestit veiés que no quadrava amb el meu cos. Que jo era tot un home i havia de quedar-me amb això i seguir tirant», recorda.

Un dia, mentre conduïa l’excavadora, es va sentir dir a si mateixa: «¡Mata’t!». Va ser un detonant. Va entendre que havia de fer alguna cosa. I aquesta cosa van ser les pastilles contra la depressió que li va prescriure la psicòloga. Però, dos anys més tard, la Zenia seguia sense entendre què li passava. No s’identificava amb les dones transsexuals perquè a ella li agradaven les noies.

Transsexual i lesbiana

Un article a internet li va obrir els ulls. «Per primer cop vaig llegir que una dona transsexual també pot ser lesbiana. ¡Finalment les coses encaixaven!». El sentiment de culpa anava desapareixent i la Zenia va començar a disfrutar de la seva feminitat. A vegades anava a casa de la seva amiga Yolanda amb roba femenina en una bossa. «Em canviava allà i passàvem l’estona xerrant. La primera vegada que li vaig explicar el que em passava es va aixecar i em va portar roba seva. Ens coneixem des de molt petites. Jo no he tingut nens, però vaig ser com un pare per als seus dos fills».

Va treballar com a conductor d’excavadores fins que va tenir un accident laboral. Es va dir que havia arribat el moment de les decisions i es va prendre un mes per reflexionar sobre la seva vida. Se’n va anar a una ciutat on ningú la coneixia. «A la nit, vestida de dona, passejava pels carrers per veure com em sentia. I vaig entendre que no podia fingir més ser un home». De tornada a Barcelona va descobrir EnFemme, un espai privat on persones com ella poden expressar-se sense sentir-se jutjades. Allà també va conèixer la Soraya, una psicoterapeuta, que la va ajudar a agafar confiança en si mateixa. Poc després la Zenia va començar el tractament hormonal.

Va anar a la UTIG perquè volia seguir el tractament sota control d’un endocrinòleg. També necessitava un informe per canviar el DNI. «En 15 minuts d’entrevista, la psicòloga em va diagnosticar com a travesti–fetitxista. Només perquè li vaig dir que tenia nòvia. Em va negar tot el que li demanava. Jo ja sabia molt bé qui era però, tot i així, vaig sortir al carrer molt afectada». Per la Zenia aquest va ser el primer cop des que va començar la seva transició. En el seu entorn, fins i tot els més tradicionals, van saber entendre-la i recolzar-la. A part d’uns cunyats que, fa tres anys, li van demanar una mica de temps, ningú li va girar l’esquena.

Gràcies a l’ajuda del col·lectiu Trànsit, que treballa a favor de la salut de les persones trans, la Zenia va canviar els seus papers i avui reivindica la llibertat d’autodefinir-se segons el seu criteri. «Hi ha un ventall de possibilitats de com pots ser, des d’un home supermascle fins a una dona superfemenina. ¿Per què he d’elegir entre els dos extrems? Jo vull quedar-me en una escala intermèdia. M’agraden les noies i estic orgullosa de la meva identitat transgènere. Disfruto del que tinc de femení i em perdono el meu costat masculí. ¿Per què he de pensar que és un problema?».

Notícies relacionades

Per una cultura trans

[Trans]parents

La Zenia forma part de les dones transsexuals que rebutgen la reassignació del sexe. Gestiona els «dos costats» i amb naturalitat afronta les mirades curioses. «Un dia em prenia un cafè en una terrassa. Un grup de nens jugaven al costat, observant-me de reüll. Finalment es van acostar preguntant: «¿Vostè és noi o noia?». «¿Saps? –vaig dir–, quan era petita vaig ser un noi, però després vaig anar a parlar amb un metge i em va donar unes pastilles. Ara sóc una noia. Els nens es van quedar tan tranquils, jugant amb les meves arracades i mirant-me les ungles. Un adult els havia donat una resposta lògica i els va semblar el més normal del món».