Les nétes de Janis Joplin

Janis Joplin no va crear un gènere musical precís, sinó que es diria que el gènere era ella mateixa, cosa que posa les coses difícils a les successores: imitar l’estil Janis, aquella actitud vocal apassionada, expressada fins al crit, pot derivar fàcilment en la caricatura. Però són nombroses les cantants que s’han sentit inspirades per la seva forta personalitat, per la seva manera literal, extrema, d’encarnar un somni hippy que és, a la vegada, símbol pur de llibertat. No hi va haver temps de corrompre’l, ni tan sols de posar-lo a prova, ja que va morir als 27.

Potser perquè imitar les seves arrencades de geni vocal posa qualsevol en evidència, durant molts anys, l’estela de Janis Joplin es va manifestar d’una manera discreta. La cantant texana no va arribar a disposar de l’aura de culte d’altres contemporànies: no tenia la classe de Marianne Faithfull, ni l’enigma de Joni Mitchell, ni el glamur il·lustrat de Nico, ni es va avançar musicalment als temps, com Patti Smith. Convé recordar que l’adjectiu hippy es va utilitzar durant llargs anys amb ànim despectiu, i Janis Joplin era, per a molts, aquella pagerola de fort temperament a qui Leonard Cohen va dedicar Chelsea Hotel. Fins que, a poc a poc, van anar aflorant les confessions: van admetre la seva influència Steve Nicks (Fleetwood Mac), Bette Midler (que va protagonitzar el film La rosa), Chrissie Hynde (Pretenders), Bonnie Raitt, Lucinda Williams i fins i tot l’eixelebrada estrella pop Cyndi Lauper. I s’hi haiuria d’afegir algun cantant masculí: «Robert (Plant) sempre va voler ser Janis», va xiuxiuejar una vegada Jimmy Page, el seu company a Led Zeppelin, a un periodista de Rolling Stone.

Però potser ha fet falta un altre relleu generacional perquè la menció a Janis Joplin s’hagi alliberat definitivament d’aquelles velles connotacions i es manifesti amb naturalitat, incorporada fins i tot com un recurs més en el mainstream del pop. Les gravacions originals de Summertime, Me and Bobby McGee o Piece of my heart estan, a vegades, associades a records d’infància per a cantants que avui se situen entre la vintena i la trentena, com la britànica Joss Stone, que va irrompre a la gala dels Grammy del 2005 brindant una actuació d’homenatge a Joplin de la mà d’una altra admiradora confessa, Melissa Etheridge. Un incendiari assalt a Cry baby que li va permetre lluir veu sense que l’acusessin d’histrionisme: al capdavall, es tractava d’un tribute act i l’excés era exigència del guió. Stone ha confessat que, quan era petita, desconcertava els grans amb la seva manera de forçar la veu a l’arenós estil bluesísistic de Janis.

De Texas al Caucas

Més difícil encara: per a Katie Melua, nascuda a la Geòrgia no nord-americana sinó la caucàsica, el 1984, en temps de la Unió Soviètica, instal·lada al Regne Unit des dels vuit anys, Janis Joplin representa la memòria sentimental familiar, que inclou altres clàssics del blues i el rock’n’roll com John Mayall i Bo Diddley. Melua és artista d’extrems, va d’allò més eteri a allò més terrenal, i la seva versió de Kozmic blues, situada al segon pol, és un clàssic dels seus recitals, sempre reservat per al final. No l’ha gravat mai en l’estudi: diu que ho ha intentat però que, fora de l’escenari s’espatlla. La vincula a l’aleteig del públic, a la vida. I encara que ella representi uns paràmetres estètics delicats, molt apartats de l’estrident figura de Joplin, la seva versió de la peça sembla venir d’un recòndit indret. Melua també ha adaptat Piece of my heart en els seus concerts (amb resultats menys torbadors, tot sigui dit) i no es fa la desmenjada quan els periodistes li pregunten per la cantant texana. «Janis era una bomba atòmica; com un animal, una cosa increïble», responia fa tres anys a aquest diari.

En un popular grup britànic de l’esfera pop alternativa, Florence + The Machine, també bombeja el culte a l’heroïna de Woodstock a través de la seva cantant, Florence Welch. Hi ha aquí un despreniment vocal, una entrega, les arrels dels quals semblen apuntar a Port Arthur, Texas. La música de Florence + The Machine desprèn aquella èpica de la qual ella s’alimenta per cantar a cor obert. En un vídeo de la campanya antipirateria Why music matters, Welch citava Janis Joplin com a font inspiradora per crear música, n’elogiava el sentit de la llibertat, el cant desenfrenat i «que no tenia por de plorar». També, un aspecte interessant, la relació amb el públic, la manera de compartir-hi aquella angoixa que li desfi-gurava la cara i li feia perdre el món de vista. Janis Joplin representa això:una idea de sinceritat, d’exposició completa dels interiors emocionals violentant el diàleg ordinari amb l’audiència, exigint-li atenció i implicació. Si la paraula no estigués tan grapejada, podríem parlar d’autenticitat.

Welch, Melua i Stone són figures establertes en el show business, estrelles comercials l’associació de les quals a Janis Joplin potser fa ferir sensibilitats. Però cap artista disposa del do de poder elegir a través de qui es manifestarà la seva influència, i elles la invoquen a la seva lliure manera, traspassant gèneres, èpoques i sensibilitats. Com Pink, rebel envasada a principis del segle XXI, en els últims cops de l’era MTV, que es considera a si mateixa un encreuament de Janis i Madonna. Aspirant frustrada a protagonitzar, anys enrere, un biopic, li va dedicar la cançó Unwind, que va escriure intentant posar-se a la seva pell i en la qual afirmava: «Només he estat aquí 27 anys / però la meva vida ja s’ha acabat». A la xarxa se la pot veure cantant Me and Bobby McGee i fins un Mercedes Benz a cappella.

La seva empremta a Espanya

Notícies relacionades

El Club dels 27, llegendes mortes

Els sis discs que van erigir el mite

En l’escena espanyola, la influència de Janis Joplin ha sigut igualment intermitent, cosa de rockeres poc interessades a semblar modernes, amb tendència a l’atemporalitat, com Luz Casal (va ser seu el primer disc que va comprar sent adolescent) i Aurora Beltrán, del grup navarrès Tahúres Zurdos, que ha interpretat algun dels seus clàssics. Però, quan menys t’ho esperes, algú torna a cridar el seu nom, com la catalana Bikimel, que l’esmenta com a influència essencial, més visible en els dies del seu primer disc, Stat jònic (2010), que en la seva obra posterior. O la gallega Ses, cantautora elèctrica que insinua el seu ascendent en els moments més bluesy del seu últim disc, Tronzar os valos.

Endinsats en el segle XXI, Janis Joplin amplia la seva estela. Apareix com una icona de la cultura pop susceptible de ser desproveïda de les seves propietats genuïnes i reduïda a un clixé, un embolcall, com Andy Warhol o Che Guevara. Talent shows com American idol i The voice recorren ara a la seva figura i repertori, de manera que el seu intens estil s’ha convertit en un estàndard de l’entertainment, del qual prenen nota joves veus de mig món, amb fortuna desigual, com Amanda Overmyer, Nicki Bluhm o la francesa Amandine Bourgeois. Fa anys es portaven les dives soul afectades, que escenificaven «emocions simulades», com criticava Elvis Costello. Janis representa ara un altre cànon al qual recórrer, encara que evocar-la en certs platós sigui un exercici de nostàlgia de la llibertat amb sabor a dolç cinisme.