1966 Assaig general de democràcia

La Caputxinada va ser un d'aquells rars fets involuntaris que canvien el curs de la història, com la migdiada de Newton sota la pomera. El 9 de març de 1966 els delegats de 13 facultats de Barcelona -fills de la burgesia i aliens al tram més sinistre del franquisme- només volien aprovar els estatuts del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), farts de l'agònic Sindicat Espanyol Universitari (SEU), que va començar amb ganes de difondre «l'esperit de la Falange» i va acabar servint menús barats.

L'assemblea no pretenia ser clandestina. Va ser anunciada en taulers i pancartes, i fins i tot es van demanar les sales d'actes als rectors, peticions que van rebre cops de porta com a resposta. Això sí, el règim, que no sabia llegir els temps, estava furiós amb l'assumpte. El comissari Vicente Juan Creix, campió de la repressió comtal, anava de bòlit per descobrir on dimonis seria el contuberni.

A través del boca-orella va córrer que la cita era als Caputxins de Sarrià, niu de la resistència cultural i obrera. Era qüestió de tres hores i a casa. Va durar gairebé tres dies. I el que va passar a dins i a fora dels murs va ser un formidable assaig general de democràcia. Un superlatiu exemple de solidaritat. Un model de pactes que ja voldrien avui per a ells a la carrera de San Jerónimo. D'aquell brot, que va donar múscul a la revolta, van florir la manifestació de sacerdots i el Grup Democràtic de Periodistes (1966), la tancada d'intel·lectuals a Montserrat (1970) i l'Assemblea de Catalunya (1971).

Aquí teniu un extracte dels dies més vibrants dels 60 a Catalunya:

Dimecres, 9 de març

Cap a les 4 de la tarda, van anar entrant amb pulcritud al monestir 450 estudiants i 30 convidats de tot l'arc polític, entre ells, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Joan Oliver i Maria Aurèlia Capmany. Agustín García Calvo va arribar en taxi des de l'aeroport, i el Mercedes blanc d'Antoni Tàpies va portar un indisposat Salvador Espriu i el gairebé octogenari Jordi Rubió, primer director de la Biblioteca de Catalunya.

Hi ha qui aventura que va ser el Mercedes -tan cridaner en l'època com avui ho seria un jet privat al pàrquing d'un híper- el que va posar en guàrdia els de la brigada Politicosocial. El cas és que l'acte constituent ja gairebé s'havia acabat i aquella nit tots podien haver vist el Madrid-Anderlecht de la Copa d'Europa per la tele. Però el comissari Creix ja havia desplegat els seus, i per deixar-los sortir exigia escorcolls, entrega de documents d'identitat i arrestos a discreció. El superior, el pare Joan Botam -Salvador de les Borges per a la seva comunitat- va decidir allotjar-los. Les noies, el feminisme de les quals estava poc elaborat, es van posar a cosir mantes i a donar un cop de mà a la cuina, mentre els poetes recitaven i, amb un parell de guitarres i una bateria, es va improvisar un conjunt, Los Constituyentes. Tret que feia fred i un pare histèric va voler recuperar el seu fill, van dormir el son dels justos.

Dijous, 10 de març

Es va fer de dia amb sabor de revolta, van ploure entrepans i tabac des del veí Liceu Francès, i es va declarar la vaga general a tot el districte universitari. Una manifestació va corejar a la Diagonal «Llibertat per als reunits»i el pare Botam se'n va anar en el sis-cents a intentar calmar l'arquebisbe Gregorio Modrego i el governador civil, Antonio Ibáñez Freire, en aquest cas sense èxit. Les famílies i els simpatitzants concentrats a la Creu de Pedralbes van enfrontar-se a la cavalleria. Es va materialitzar la Taula Rodona, la plataforma de suport jurídic i logístic, i l'advocat Salvador Casanovas, que hi va poder entrar, va assegurar que un helicòpter de la Creu Roja els llançaria queviures.

Divendres, 11 de març

Notícies relacionades

Joan Botam: "Va ser un espai de llibertat gairebé paradisíaca, de gran llum"

Pere Portabella: "La Caputxinada va ser l'assaig general del maig del 68"

El pare Botam va tornar a visitar l'arquebisbe Modrego per traslladar-li una proposta: els estudiants entregarien una llista de noms a canvi de no ser detinguts. La cosa no es desencallava i el superior va anar a casa de Jordi Maragall, que coneixia un suboficial del ministre de Governació. Mentre esperaven la trucada, a les 11.45, Creix i els seus rabiosos nois van entrar al convent, autoritzats des del Pardo per Franco en persona. «Vull que aquest assumpte s'acabi com més aviat millor», va dir el dictador. Alguns van intentar fugir per la teulada. Altres, com Maria Aurèlia Campany, Ricard Salvat i Agustín García Calvo, es van amagar. La resta de personalitats van ser traslladades a Prefactura.

Hi va haver represàlies en forma de multes, acomiadaments i horribles destins militars. Però Barcelona havia perdut la por. La democràcia ja semblava a l'abast de la mà.