El caminant incansable

«L'afició de caminar em ve de casa», em diu Ernest Costa i Savoia a la seva casa de Fontcoberta, al Pla de l'Estany. «Els pares tenien una percepció especial del territori i de petit em va marcar anar amb ells, perquè, a més de paisatges, coneixíem persones. Als 13 anys vaig començar a organitzar sortides pel meu compte i, més endavant, em vaig adonar que ens havien segrestat el país i que havia de recollir tot el que veia en les meves excursions».

A Costa l'acrediten les 400.000 diapositives del seu arxiu i els milers de notes que guarda sobre paisatges, camins, fonts, masies, ermites, arbres monumentals, pous de glaç i la vida i la toponímia en el món rural.

La dèria que té de caminar per conèixer la raona Costa dient que a ell, que és fill de Bescanó, a l'escola no li van parlar mai de la Crosa de Sant Dalmai, el volcà del poble. «Em parlaven del Chimborazo, però no d'aquest volcà», es queixa. «Em vaig adonar que jo podia ajudar explicant les meves excursions, ja que en el segrest hi havia el territori, però també les paraules, que són les que serveixen per explicar el territori».

«Caminar és, per una banda, sentir-se lliure», reflexiona, «però també serveix per conèixer la terra. Si mentre camines et preguntes el perquè d'allò que tens al davant, resulta molt més enriquidor».

El món rural

És aquest esperit inquiet i tafaner el que l'ha fet conèixer milers de paisatges i persones. Quan li pregunto si el món rural tal com l'hem conegut és a les acaballes, em respon categòric: «Totalment. Una de les meves fal·leres és saber com es movia la gent del territori. A moltes comarques ja no queda ningú que t'ho expliqui; a altres en queden molt pocs. A Arnes, per exemple, tenia controlades les persones que ho sabien. En tres anys han mort totes… T'escruixeixes quan vas a un lloc i veus això».

«Sempre hi ha hagut un salt de generació en generació», continua. «El món canvia i és lògic que ho faci, però al camp hi havia una cultura mil·lenària que ara s'ha escapçat de soca-rel. En poc temps els cotxes, els tractors i altres modernitats ho han regirat tot. El que no puguem recollir ara, ja no ho podrem recollir mai més».

Entre els molts llibres que ha publicat Costa n'hi ha un sobre la transhumància. «He fet tres viatges complets amb transhumants, i altres a trossos», diu. «Aquesta activitat també va de baixa, però encara queda gent que va amunt i avall. Els que s'estimen els ramats, s'estimen més anar a peu que posar-los en camions».

En un altre llibre que es publicarà aviat, Costa recull els pous de glaç de les comarques de Girona. «En queden uns 80», apunta, «i als Països Catalans n'hi deuen haver uns 600. Fa pocs anys encara podia conversar amb gent que hi havia treballat. Ara ja no… A Sant Feliu de Codines hi havia el vell de Can Carabrut, que ho sabia tot. Es va morir i tot aquell gavadal d'informació s'ha perdut. És una pena. Pensa que som l'última generació que veiem la vida del camp. Es va morint la gent de les masies que encara recorden els noms, les fonts…».

Quan parla dels arbres monumentals de Catalunya, a Ernest Costa se li il·lumina la mirada. Esmenta les alzines reclamadores que hi ha a Fontcoberta, que els pagesos podaven per caçar-hi tords, l'olivera centenària d'Horta de Sant Joan i el roure gros de la Xuriguera, al santuari del Far. «Afortunadament, en queden molts», conclou, «però n'hem de tenir cura».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Entre els oficis rurals, Costa recorda que ja no queda gent que faci pipes, ni carboners, esclopers o rodellers. Pel que fa a les fonts, lamenta que moltes ja no ragin. «La gent ha marxat de muntanya i ningú les neteja», diu.

Per lluitar contra aquest oblit, i per rescatar mots que corren el risc de perdre's, Costa continua sortint d'excursió, a vegades a peu i a vegades en el seu 4x4, equipat amb un llit. «No saps la llibertat que això em dóna», sospira. «Jo no sabria dormir en un hotel que hagués de programar dies abans. Quan surto de viatge, no sé mai on passaré la nit. Viatjar és deixar-se portar, deixar-se sorprendre i encetar converses amb la gent».