Siegfried Meir: Les quatre vides d'un supervivent

A falta de la vida que li van arrabassar els nazis, el destí li va deparar un grapat de vides que va afrontar, va esprémer i va despatxar amb la devoció d’una eruga entregada a una successió inacabable de crisàlides. Ell diu que han sigut quatre, per fer coincidir la xifra amb els matrimonis que ha tingut, però en realitat van ser més les vides que ha viscut en els seus 81 anys d’intensa existència.

Vet aquí Siegfried Meir Bacharach, el fill d’una parella de jueus nascut a Frankfurt el maig del 1934. Però també és 117.943, el número que li van tatuar al camp d’extermini d’Auschwitz, on va perdre la pista del seu pare per sempre i va veure morir la seva mare. I també és Luis Navazo, el nom que li va posar el refugiat espanyol Saturnino Navazo quan el va adoptar a Mauthausen i després el va portar a viure amb ell al sud de França.

També és Jean Siegfried, reconeguda figura de la chanson francesa que es va relacionar amb les millors veus del gènere els anys 50 i 60. I és el galerista que va atraure les mirades dels parisencs cap a l’art africà a través de les peces que venia al seu local del barri Llatí quan va posar punt final a la seva etapa de cantant.

A Eivissa, en canvi, el coneixen com el rei de l’illa. Aquest és el sobrenom que li van posar a les Pitiüses arran de l’èxit que van assolir els seus negocis d’oci i restauració. També es refereixen a ell com un dels pares de la moda adlib, l’estil eivissenc que va ajudar a popularitzar amb les peces blanques d’inspiració hippy que dissenyava i venia a la sebva botiga, i que després va exportar fora de l’illa. No obstant, en els catàlegs d’art apareix com a Bacharach, el cognom, agafat de la seva mare, amb el qual firma les escultures que encara avui modela, exposa i ven.

A l’hora d’explicar les seves aventures en un llibre, Meir va elegir el títol de Mi resiliencia (Ediciones B) per l’al·lusió que aquest terme fa a la capacitat per convertir una contrarietat en una oportunitat. Aquesta, i no una altra, ha sigut la història de la seva existència: un permanent pas endavant enfront la fatalitat, una contínua reinvenció. El seu instint de supervivència el va portar a viure les vides que mai s’havia imaginat. «Després del que vaig passar als camps d’extermini, el destí m’ha compensat de sobres», resumeix el protagonista d’aquesta història plena de miracles i girs inesperats.

EL NEN JUEU QUE SEMBLAVA ARI

El normal és que Meir hagués mort sent una criatura. La seva vida podria haver acabat a les cambres de gas d’Auschwitz, on el van recloure quan tenia nou anys i on va contemplar tants cadàvers que a penes es va commoure quan va veure morir la seva mare víctima del tifus. Al camp de concentració, els orfes eren carn de canó, però ell va aconseguir caure-li bé a l’oficial de les SS que el va descobrir amagat al barracó de les mares, i el va deixar quedar-se amb elles.

El mateix virus del tifus, que ell mateix va contraure més tard, podria haver sigut la seva sentència de mort, però l’equip del doctor Mengele, tan aficionat a portar a terme macabres experiments mèdics amb els reclusos, en lloc d’aniquilar-lo, li va curar la malaltia. «Crec que em va salvar el fet que era ros, tenia els ulls blaus i parlava un perfecte alemany. Podria haver passat per ari, només que era jueu», recorda Meir.

Repassant els instants més tràgics d’aquella etapa de la seva vida, reconeix que es va veure morir al tren que el va traslladar, juntament amb una gran quantitat de deportats, des d’Auschwitz fins al camp de Mauthausen. «Era ple hivern i viatjàvem en vagons sense sostre. Els que no queien per inanició, morien de congelació. Jo mateix vaig arribar a perdre el coneixement, però algú em va recollir. En la meva vida hi ha una constant: en els moments més terribles, sempre ha aparegut una mà que m’ha salvat», diu.

A Mauthausen el van enviar al barracó dels espanyols i el van posar a càrrec de Saturnino Navazo, un ex futbolista i antic combatent republicà que a l’acabar la guerra civil havia fugit al sud de França, des d’on havia sigut deportat als camps d’extermini nazis.

EM DIC LLUI I VAIG NÉIXER AL CARRER QUIJOTE DE MADRID 

Acabada la guerra, sense família ni identitat, el destí de Siegfried Meir no era cap altre que algun orfenat de Suïssa, Israel o EUA. Rebel·lat contra aquest incert futur, va aconseguir convèncer Saturnino Navazo perquè se l’emportés amb ell. «Des d’avui ets el meu fill. Si et pregunten alguna cosa, et dius Luis Navazo i has nascut al carrer Quijote de Madrid», li va dir l’espanyol.

Es van instal·lar a Revel, a prop de Tolosa, on el fals Luis, de tan sols 11 anys, va arribar convertit en un delinqüent en potència. «A Mauthausen, per sobreviure, em vaig fer un lladregot sense principis. M’ajuntava amb els russos i robàvem tot el que atrapàvem per canviar-ho per menjar. Si al pati veia un moribund, no dubtada a prendre-li el menjar per matar la meva gana. No me’n sento orgullós, però es tractava de robar o morir», confessa.

Lluny dels filats, Meir va mantenir aqueta afició, fins que el seu pare postís li va fer veure on acabaria si seguia així. «No només em va salvar de la mort. També va evitar que em convertís en un delinqüent. Des d’aquell moment, la meva meta va ser aconseguir que se sentís orgullós de mi i veiés que havia valgut la pena ajudar-me. Ell ha sigut el motor de la meva vida», explica.

Siegfried Meir parla de Saturnino Navazo amb una veneració que supera l’amor filial. Fins al dia de la seva mort, el 1986, van estar en contacte permanent, però en aquells anys, les noves circumstàncies familiars de Navazo –es va casar, va tenir quatre fills i la seva dona no va acceptar Siegfried Meir com a fill adoptiu– van obligar el noi jueu a buscar-se la vida pel seu compte quan encara era un adolescent.

LA VEU SERIOSA DE LA 'CHANSON' FRANCESA 

A l’abandonar l’empara de Saturnino Navazo, el seu primer destí va ser un taller de confecció de Tolosa, on a part d’aprendre els secrets del fil i l’agulla, va descobrir que la seva veu tenia un poder de seducció amb el qual no comptava. Esperonat pels aplaudiments de les companyes de costura, les seves primeres fans, es va animar a participar en un concurs local de cançó. No va guanyar, però el cuquet de l’espectacle ja cor-ria pel seu interior.

Després d’entrenar-se amb una orquestra local, es va plantar a París i va començar a cantar als clubs de la Rive Gauche, fins que va ser descobert per un segell discogràfic i li van proposar gravar un disc. Durant dotze anys, la veu de Jean Siegfried –el seu nom artístic– va sonar a les ràdios de França juntament amb les d’Yves Montand, Charles Aznavour, Jacques Brel, Serge Gainsbourg i Georges Moustaki, que es va convertir en el seu gran amic. Però a diferència d’aquestes estrelles, ell no va tenir mai aquell gran hit que l’elevés al número u de la chanson.

Defraudat amb la indústria del disc, un bon dia va clavar un cop de porta i va desaparèixer dels escenaris. «Deien que la moda havia canviat, que havia de fer-me ye-yé, però jo preferia cantar lletres profundes, amb missatge», explica Siegfried Meir. En els seus viatges com a cantant per l’Àfrica francòfona, s’havia dedicat a comprar peces d’art natiu, i va muntar una galeria que va concitar bastant interès. «Va ser una nova reinvenció, però no va durar gaire. Necessitava allunyar-me de París i de tots els personatges que havia estat tractant en els últims anys», diu Meir. Un amic li va parlar d’Eivissa.

EL 'REI D'EIVISSA'

Siegfried Meir es defineix a si mateix com «un home amb coratge». Diu que en tenia quan plantava cara als oficials de les SS, i aconseguia caure’ls simpàtic sent tan petit i tan descarat, i l’ha mantingut després, quan ha anat saltant d’etapa en etapa de la seva vida sense tenir por del que vindria després. «No sé què és la por. Quan superes el que jo vaig superar de petit, et planteges: ¿què més em pot passar?», explica.

Notícies relacionades

Salvat per sefardita

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Només per aquesta gosadia es comprèn que fa mig segle arribés gairebé com un nàufrag a l’Eivissa prehippy i en poc temps es convertís en un dels principals agitadors de la vida social i lúdica de l’illa. Sense cap altre leitmotiv que «fer coses que em divertissin», un dia muntava el primer restaurant internacional d’Eivissa i al cap d’uns anys, gairebé sense adonar-se’n, tenia cinc locals a càrrec seu, entre ells la discoteca que va obrir camí als futurs temples de la música de l’illa. Amb el mateix olfacte, però sense planificació, va acceptar fer-se càrrec de la botiga de roba d’una amiga i va revolucionar el seu aparador per començar a vendre peces inspirades en el look dels hippies que començaven a poblar l’entorn. Naixia la moda adlib, un estil que acabaria definint una manera de vestir –i de viure– associada a l’illa.

Meir alça molt les celles quan se li pregunta pel seu secret per haver aconseguit tenir tants oficis tan diferents al llarg de la seva vida i amb tant d’èxit. «Desconec quin és el secret, de debò. Potser el meu únic mèrit ha sigut atrevir-me a fer coses que no s’havien fet abans», respon. ¿Va ser l’experiència dels camps d’extermini el que, lluny de matar-lo, li va donar tantes vides? Curiosament, Auschwitz i Mauthausen han sigut els seus grans secrets durant molt de temps. «Rebutjava parlar de la deportació, era com recordar una violació. Fins que fa dotze anys, una nit, el meu amic Moustaki em va demanar que l’hi expliqués, i a partir de llavors vaig normalitzar aquesta part de la meva vida», explica. Només li ha quedat una seqüela: «No puc sentir parlar en alemany, se’m remouen les entranyes», afirma.