Les àrbitres, en camp contrari

Cada cap de setmana es juguen a Catalunya 3.700 partits. Dels gairebé 2.000 àrbitres que tenen llicència, únicament 70 són dones. Només una dona, Ana Zardaín, retirada fa un any, ha aconseguit arribar a Tercera Divisió (va debutar en un enfrontament Terrassa-Amposta, el setembre del 2011). Esther Parramón i Ainara Acevedo,  'l'hereva', com li diu una mica en broma la mateixaZardaín, esperen a la pole position de la Primera Catalana per fer història i aconseguir la internacionalitat. Però a l'arribar a Tercera, la discriminació positiva desapareix i les dones han de superar les mateixes marques que els homes en les proves físiques. A Catalunya, recórrer 40 metres en menys de 6,50 segons, i 2.000, en menys de 9 minuts, 15 segons.

La biologia juga en contra seu, però ser tan ràpida com un home és imprescindible per fer carrera en l'arbitratge, una vocació que, segons expliquen, reafirma la confiança en elles mateixes. En idèntiques condicions, elles estan obligades a entrenar-se més per aconseguir les mateixes marques que ells.

Obrir pas a les dones, comenten algunes àrbitres que demanen l'anonimat, no interessa. «A l'Església, a la seguretat o en qualsevol centre de poder, com també ho és el futbol, les dones tenen un paper secundari. I la cosa serà així per molt de temps, perquè de moment el paper de les dones en l'arbitratge és residual», es queixen.

Potser pel fet de ser residuals la normativa arbitral encara no inclou situacions específicament femenines com un embaràs. La gallega Yolanda Parga va arbitrar la final del Mundial Sub-20 femenina el 2015 sis mesos després de donar a llum o l'asturiana Judit Romano va anar als Jocs del 2008 després d'una recuperació postpart hiper-ràpida.

L'embaràs, una lesió

A la pràctica, les regles s'apliquen d'una manera flexible; però, amb el reglament a la mà, un embaràs rep exactament el mateix tractament que una lesió i un àrbitre que no supera sis convocatòries de proves físiques consecutives (l'equivalent a un any i mig o dos d'inactivitat) pot ser descendit automàticament.

Paloma Mata, autora de l'estudi Árbitra no me ha llamado nadie, Premi Isabel Torres d'Investigacions en Estudis de les Dones i de Gènere per la Universitat de Cantàbria, es pregunta si superar unes marques físiques tan exigents defineix realment la diferència entre arbitrar bé o arbitrar malament. «Es tracta d'un patró masculí, fet per homes i per a homes», afirma. 

No obstant, Marisa Villa, l'única dona que ha aconseguit pujar a Primera Divisió (masculina) i avui adjunta a la direcció tècnica del Comitè d'Àrbitres de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), afirma que «si les dones volen arbitrar en categories superiors masculines han d'arribar al seu màxim nivell d'exigència», afirma. «I ho dic precisament jo», remata.

Ella va aconseguir l'ascens com a àrbitra assistent a Primera Divisió, però no va poder debutar i es va veure obligada a tornar a Segona B després de suspendre les proves físiques. «Les àrbitres ens hem d'entrenar de valent i començar abans del que ho fem ara. No quan arribem a Tercera i hem de superar proves més complicades. Els àrbitres, homes i dones, estan cada vegada més preparats des del punt de vista físic», argumenta.

Villa, que es va retirar l'any 2013 per coordinar l'arbitratge femení, ara està preparant un projecte per crear categories arbitrals femenines, com les que hi ha en països com Alemanya, Suècia o Noruega, i que podria entrar en vigor la temporada vinent. 

Actualment, les àrbitresque arriben a Tercera poden continuar la seva carrera en el futbol masculí o bé optar per xiular partits internacionals femenins. Les categories arbitrals de Villa són una nova via, que permetria arbitrar futbol femení de primer nivell, a la categoria de Primera Nacional, i arribar a xiular partits internacionals femenins. 

Cas Zardaín

¿Tot depèn únicament de l’esforç? El cas de Zardaín serveix per repassar l’última història de l’arbitratge femení català i com ha anat canviant el món de les noies que xiulen. «Vaig estar 20 anys arbitrant més per orgull que per res més», afirma. Les campanyes per reduir els insults impulsades des de les federacions semblen funcionar, però enviar les col·legiades a fer tasques sexuals o de cuina és tot un clàssic. El més greu és que les que més insulten i pitjor, asseguren les àrbitres gairebé per unanimitat, acostumen a ser les mares dels jugadors nens. 

«Les àrbitres tenen un caràcter especial. Sense la veu greu que té un noi, s’han d’imposar de la mateixa manera i sovint han de suportar cada cosa de la grada... Però si és una mica més fluixa de caràcter veus com canvia a mesura que va arbitrant», assegura Manel Soldevilla, coordinador d’arbitratge femení al Comitè barceloní. Per la majoria de noies, arbitrar és un exercici d’autoafirmació. De fet, moltes d’elles, quan deixen l’arbitratge, es dediquen a professions en què mantenen el lideratge o exerceixen l’autoritat, com policies.

Primera fornada

Notícies relacionades

Més que unes corbes

«Vés-te'n a fregar plats és l'insult que més sento»

Zardaín, Millor Àrbitre femení i masculí per la Federació Catalana de Futbol el 2012, va debutar amb 15 anys, el 1993. Aquell any, el Comitè Català d’Àrbitres va fer campanya entre els primers equips femenins de futbol que anaven apareixent i va sorgir una primera fornada de 60 noies. La majoria van anar desapareixent després d’arbitrar alguns partits de nens. Zardaín, no obstant, en volia més. Després d’un parell d’anys arbitrant, es va plantar a la porta del president, Francesc Casajuana, i li va dir que volia ascendir. 

 «No tinc un caràcter rebel, però em semblava estrany que les noies no promocionéssim. El reglament no ho prohibia, però es notava que era una cosa que no es concebia», recorda. Casajuana la va deixar fer. Zardaín va arribar a Tercera el 2011.