El viacrucis d'una mare en tren

La primera vegada que vaig viatjar en tren sola amb el meu fill tenia quatre mesos. El trajecte: Madrid-Màlaga. Una cosa fàcil. Un AVE de dues hores i mitja. Diversos amics m'havien alertat de l'«infern». Exagerats, vaig pensar. Tinc poc de princesa i molt de mula de càr-rega, així que vaig agafar el meu

fill i el nostre voluminós equipatge i em vaig presentar a Atocha. Quan vaig treure on-line el bitllet (els nens menors de quatre anys no paguen) em vaig adonar que Atendo [servei d'ajuda al viatger] tenia una pesta-nya específica de cadiretes de nadó. Oh, fantàstic. Vaig marcar la casella.

Com que a previsora no em gua-nya ningú, vaig arribar amb tres quarts d'hora d'antelació i vaig anar directament a Atendo. Quin greu error. Maleïda ingenuïtat. El responsable va comprovar el meu nom a l'ordinador. Bé. Després em va mirar i va dir: «Aquest servei és per a persones amb mobilitat reduïda». I va fer cara de «què hi fas tu aquí». Vaig optar per callar i fer cara de «les meves cames funcionen perfectament i el meu nadó està sa. Però amb quatre mesos de vida no és que tingui mobilitat reduïda, és que no té mobilitat».

«Avui tenim moltes persones que sí que necessiten la nostra ajuda. El millor és que esperi», va continuar l'empleat. Vaig esperar. I vaig esperar. I vaig esperar. S'acostava l'hora de la sortida i jo allà, amb cara d'ànec, esperant no sé ben bé què. El personal d'Atendo anava i venia acompanyant gent gran. Tot el meu respecte, però si no donen un cop de mà als que viatgem sols amb un nadó ¿per a què ho incorporen entre les seves opcions?

La meva angoixa va créixer quan em van dir: «No podem ajudar-la, però segueixi aquest company». I vaig anar cap allà, amb una mà empenyent el cotxet i amb l'altra, la maleta, mentre, amb les dents, agafava les dues motxilles i la bossa. Quan vaig desplegar els meus poders de superdona i vaig aconseguir pujar al vagó vaig veure que no tenia espai per deixar el cotxet ni l'equipatge. L'empleat de Renfe em va ordenar que plegués el xassís . I vaig començar a suar sang. ¿Hola? ¿Hi ha algú aquí fora, gravant? ¿És un programa d'Inocente, inocente? ¿Com plego el cotxet en un minipassadís? ¿On el poso si no hi ha ni un mil·límetre a l'espai de les maletes? ¿Com el doblego i sostinc el meu fill alhora?

Pels meus nassos

Histèrica, vaig trucar per telèfon a la meva parella (el pare de la criatura) i li vaig dir que baixava, que no ens esperés a Màlaga perquè era impossible que poguéssim viatjar. Amb la seva habitual calma, em va instar a tranquil·lizar-me. Vaig voler assassinar-lo. Però, al final, em va convèncer. Pels meus nassos que viatjaria. Diversos companys de vagó em van ajudar molt. Un va agafar el meu

fill i un altre es va encarregar del xassís. Per fi, vaig seure amb el nen en braços. I se'm va encendre una bombeta: seients de minusvàlids. Quan va passar el revisor li vaig preguntar si aquelles places estaven ocupades. «Sí. No són minusvàlids, però s'hi han assegut. Ja sap com és la gent», em va deixar anar amb sorna marca Espanya. Em vaig fer forta i vaig pregar: «¿Podria dir-los que estic amb un nadó i que ens deixin ocupar-les?» La resposta em va produir estupor, tremolor i urticària.: «No. Els ho diu vostè». L'aïrada negativa va fer que diversos companys de viatge li critiquessin la conducta i el sobrat revisor no tenir més remei que anar-hi ell. Els okupes es van aixecar i vaig aconseguir viatjar en pau.

Dos mesos més tard, amb més moral que l'Alcoià, vaig emprendre un nou viatge sola amb el meu

fill. Havia après diverses lliçons. Una: no recórrer a Atendo. Dues: viatjar sense maleta. I tres: anar directament a les places de minusvàlids (sempre que no estiguessin ocupades per persones amb mobilitat reduïda). El trajecte era més dur: Madrid-Bilbao. Cinc hores. I no en AVE. Estava tan obsessionada a localitzar les places de minusvàlids que, petit detall, em vaig oblidar de comprovar en quina andana estava. Vaig tornar a pujar -a pols- el cotxet del nen. Els revisors dominen la tècnica de mirar cap a una altra banda cada vegada que veuen una mare en la mateixa situació. Ningú els obliga, però ¿i si tinguessin una mica de cortesia?

Insofriblement petites

A diferència de l'AVE, als Alvia les places de minusvàlids són insofriblement petites. El meu fill i jo ens hi vam acoblar com vam poder). Per a un ésser de mesos (almenys, per al meu) és molt millor estar estirat a la seva cadireta. Tenir-lo a la falda durant cinc hores implica tenir uns braços a prova de bomba i un portentós sòl pelvià (¿què fas amb el petitó si vols anar al lavabo?).

En aquell vagó no hi havia opció de posar-me al costat del seu cotxet. O bé seia jo i el deixava tirat o bé em passava amb ell les cinc hores dreta, vigilant com dormia tranquil·lament. Com una bona mala mare, vaig optar per combinar les dues opcions. El tren arribava al seu destí a les 21.00 hores. Però ja pas-

saven uns minuts i seguia en marxa.. «¿Quan arribem a Bilbao?», vaig preguntar al personal de Renfe. «Aquest tren no va a Bilbao. Va a Hendaia»..

Amb tanta angoixa i tanta pressa no m'havia adonat, imbècil de mi, del tren on em ficava. ¿Havia portat prou biberons o es moriria de gana el meu fill en el camí a França? El meu cap era una bomba, i vaig esclatar.

Amb excepció del postpart, crec que no he plorat mai tant. Un cop més, el consol el vaig trobar en els meus companys de vagó. El revisor em va recordar que el tren parava a Sant Sebastià i em va venir a dir que més es va perdre a la guer­ra de Cuba. Un senyor es va apiadar de mi i em va oferir el que necessitava: una mica d'humanitat. «Tranquil·la. Visc a prop de l'estació de Donosti. Si vols truco a la meva dona i li dic que vagi a una farmàcia a comprar llet per al teu fill. Queda't a casa les hores que necessitis».

Som la pesta

Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no calia. Vaig trucar a la meva parella -que ens estava esperant a l'estació de Bilbao- i li vaig demanar que vingués a buscar-nos a Sant Sebastià. L'error, majúscul, havia sigut meu. D'acord. Però ¿l'hauria comès si viatjar en Renfe amb un nen no fos una gimcana? ¿I si posessin un vagó infantil perquè les (moltes) criatures que viatgen amb els seus pares no siguin la pesta?

Amb la nova lliçó apresa (comprovar la ciutat de destí), vaig emprendre un altre viatge. Novament, a Bilbao. Em vaig colar a preferent i el revisor, amable, em va instar a canviar-me a turista. Ell tenia raó, però el tren anava, literalment, buit. Així que vaig apel·lar a la seva bona fe. Una altra lliçó apresa: rascar-me la butxaca i treure bitllet a preferent.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Així ho vaig fer al meu següent viatge. Tot just passar el control de seguretat, després d'acomiadar-me de la meva parella a l'estil Els paraigües de Cherbourg, el personal ferroviari em va ordenar que plegués el xassís. Està científicament comprovat que no pots fer-ho mentre sostens el nen, així que li vaig dir que avisaria la meva parella perquè m'ajudés. Resposta: «No. Ell no pot passar a l'andana». Vaig fer mitja volta. Vaig voler pintar-me la cara de blau i llançar un crit a l'estil Braveheart. No tenia aquarel·les, així que em vaig limitar a aixecar el dit cor i fer una llarga, prolongada i sentida peineta. Al revisor. A Renfe. I al món. Puc presumir de valentia, però reconec que ho vaig fer perquè vaig pensar que l'empleat era personal de ter­ra. M'hauria volgut fondre quan, més tard, el vaig veure al vagó.

L'ésser humà és l'únic animal que ensopega diverses vegades amb la mateixa pedra. I jo, animal en tota regla, torno a viatjar sola amb el meu fill aquesta Setmana Santa. Renfe, tingues pietat de nosaltres.