Tony Blair, l' exlíder més detestat

A les estacions del metro de Londres hi ha aquests dies una foto de Tony Blair. No és exactament afavoridora, més aviat tot al contrari. És la cara d'un home en tensió, envellit, alerta i gens feliç. El retrat figura a la portada de l'últim llibre sobre l'ex primer ministre laborista. Promesas rotas: Tony Blair la tragedia del poder se suma a la ja llarga llista d'obres i articles periodístics que enfonsen la reputació de qui va ser al seu dia el polític més popular del Regne Unit.

«El llibre més explosiu de l'any», diu la publicitat. En realitat, el relat de Tom Bower -famós per les seves biografies traient els draps

bruts de personatges com Robert Maxwell, Mohammad al-Fayed oRichard Branson- no afegeix res de nou al que ja se sabia i només mira cap al costat negatiu de Tony Blair. Que en 680 pàgines no es reconegui pràcticament cap mèrit al polític que va deixar fora de joc els conservadors durant 18 anys, resulta més que sospitós. El llibre «és exactament -tal com esperàvem- un exercici de reciclatge d'escombraries. De mal gust, miserable, i patètic», afirmen a l'oficina de Blair, no sense certa raó. Però ha sigut ell mateix qui més ha contribuït a enfangar la seva imatge. Si la guerra de l'Iraq va suposar la seva caiguda en desgràcia, el posterior afany de lucre i diners, des que va deixar la política el 2007, no ha fet res més que augmentar el menyspreu que senten envers ell els britànics.

Ineptitud

Un dels aspectes més xocants de Tony Blair ha sigut la ineptitud per administrar degudament el seu llegat. «Es diu sovint que la història l'escriuen els vencedors. Sembla que Tony Blair n'és una excepció», afirma el comentarista polític Andrew Rawnsley. «Amb tres victòries electorals consecutives, dues d'elles aclaparadores, li haurien de donar un lloc als llibres d'història com el líder laborista de més èxit». Blair és, en canvi, el polític més detestat del Regne Unit. Una reacció provocada per l'inacabable degoteig de revelacions sobre la seva gran fortuna, els negocis amb dictadors, l'assessorament a personatges execrables, el conflicte d'interessos entre les missions humanitàries i les mediacions en contractes multimilionaris. No hi ha res il·legal en les activitats de Blair, encriptades no obstant en un entramat d'empreses opaques i secretes. El condemnable és el gir immoral que ha fet a la seva vida qui va ser el líder internacional de la nova centreesquerra.

Aquesta mateixa setmana, el diari The Guardian va publicar una investigació detallada sobre els béns immobiliaris de la família Blair. Almenys 10 cases i 27 pisos a la Gran Bretanya. Es parla de cinc propietats més a l'estranger. Al seu costat hi havia una altra informació sobre l'escassetat de vivendes assequibles de lloguer i el dilema de parelles joves, que han de decidir si tenir un fill o poder pagar la renda del pis. Ni somiar, per descomptat, en la compra. El greuge comparatiu és estrident.

La indignació contra Blair encara és més forta perquè ha fet la seva fortuna en els anys de crisi. El 2008, quan els bancs gairebé acaben amb l'economia del planeta, Blair va acceptar un lloc com a assessor de la banca americana d'inversions JP Morgan, amb un sou, segons el Financial Times, de 2,5 milions de lliures

(3,2 milions d'euros) anuals. Tres anys més tard va començar a assessorar Nursultan Nazarbàiev, president del Kazakhstan, un dels cinc productors de gas i petroli més importants del món, i una dictadura sense cap mirament pels drets humans. També va mantenir reu­nions secretes amb Gaddafi, que van sortir a la llum en uns documents trobats després de la mort del coronel. El 2010, any electoral, quan la premsa de Murdoch es bolcava per impedir que els laboristes tornessin a guanyar, Blair es convertia en el padrí secret d'una de les filles del magnat i Wendi Deng. En ple escàndol de les escoltes telefòniques, va enviar missatges de suport a una de les principals acusades, Rebekah Brooks, mà dreta de Murdoch. El suposat afer amb Deng li va costar la seva relació amb el potentat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Pèrdua d'influència

Blair també ha perdut tota influència al Partit Laborista. Quan va advertir que si Ed Miliband girava cap a l'esquerra perdria les eleccions, ningú el va creure perquè els sondejos indicaven el contrari. David Cameron va aconseguir la majoria absoluta. Als que després el cor els demanava alçar Jeremy Corbyn al lideratge, els va dir que es fessin «un trasplantament». Tampoc llavors el van escoltar. Possiblement algú com Corbyn mai estaria al capdavant del laborisme si el comportament de Blair hagués sigut un altre.