Empori Aznar

Sense que ens n'adonéssim gaire, José María Aznar i la seva dona, Ana Botella, han anat mutant en el més semblant entre nosaltres a les parelles de polítics que acaben convertides en verdaderes sagues i emporis, tan comunes en altres latituds. Són els nostres Tony i Cherie Blair a la Gran Bretanya, però més de dretes. Tan diversificats i rendibles com els Clinton als EUA o els Sarkozy a França.

Se'ls assemblen però també posseeixen personalitat pròpia. Resultaria més precís descriure'ls com una barreja entre els Clinton i els Alcántara. Van començar sent aquella família tan típicament espa-

nyola de Cuéntame preocupada per la hipoteca, els estudis dels nens, l'elecció del Papa o el manteniment de la pau social. Però han acabat sent la parella emprenedora que habita a les terminals internacionals dels aeroports i dorm cada nit a milers de milles de l'última sala de juntes. Per a ells el món mai és prou gran.

Tot va començar quan Ana Botella va demostrar el seu potencial com una aliada indispensable en l'esforçat camí del seu marit cap a la Moncloa. Ella va haver d'afrontar el repte més difícil i el va resoldre amb èxit. Va ser l'encarregada de convèncer-nos que darrere aquell funcionari de parlar monòton i

avorrit, no gaire alt i amb el somriure atrinxerat darrere un bigoti que semblava d'una altra època, s'amagava un home amb algun interès. El relat de com l'havia conquistat a base d'insistència aviat es va convertir en una llegenda urbana. Va venir a dir-nos que no era simpàtic però sí resistent, no eracarismàtic però sí fiable. Ningú ha aconseguit humanitzar tant Aznar, aquell senyor monòton i encarcarat que parlaria català en la intimitat.

'Pareo' d'Orpesa

Llavors ni ho imaginàvem, però la derrota del felipisme va acabar portant l'aznarisme. En el nou règim, l'estiu no començava fins que Ana Botella no lluïa oficialment el seu pareo a Orpesa i no s'acabava fins que José María Aznar no jugava la partida de dòmino a Quintanilla. Allò era el més cosmopolita llavors. Després van venir el cap de setmana boig a les Açores, el ranxo de Bush i els peus damunt la taula com els potentats. Llavors el miracle era ell. Ara el veïnatge universal és casa seva i el seu mercat.

El punt de no retorn es troba, sens dubte, en el casament a l'Escorial. Un esdeveniment que ha acabat resultant tan desastrós com la mortífera Boda Vermella de Joc de trons. Allà els Aznar van perdre el nord i es van convertir en una versió avançada i castissa dels Trump. La seva vida es va començar a convertir en un reality. Amb Aznar convertit en Aznarman, el superheroi que recorria el món impartint justícia i defensant la llibertat de mercat, Ana Botella es va posar al cap-

davant de les operacions al front local.

Pensàvem que ho havíem vist tot en qüestió de solemnitzar el que és obvi amb Aznar, fins que Ana Botella va iniciar la seva carrera política i va portar l'obvietat al paroxisme en la seva intensa etapa com a regidora i alcaldessa. La llista de pensaments preciosos seria interminable. Només ella ens podia revelar que en la catàstrofe del Prestige tan sols hi havia un culpable: el vaixell; que a Madrid eren més lliures que a Barcelona; que els captaires són una dificultat afegida per netejar els carrers, o aquella indissoluble separació entre peres i pomes.

'Relaxing cup'

Pensàvem que ho havíem vist tot en matèria de fonètica anglesa amb Aznar i el seu demolidor accent texà, fins que Ana Botella es va inventar la «relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor». Un encert promocional i turístic equiparable a eslògans mítics com España es diferente o Y para comer, Lugo. Amb raó l'Organització Mundial del Turisme l'ha fit-

xat com a assessora. Sempre s'emporten els millors. Aquesta fuga de cervells resulta certament insuportable.

L'Empori Aznar ha topat ara amb Hisenda, que és pit-

jor que topar amb la mateixa Església. Com bé va recordar Bertín Osborne per justificar el seu offshore, sembla que no han fet res que altres no fessin durant els anys de bombolla i abundància fiscal: muntar una societat que només té com a finalitat estalviar-se la meitat dels impostos a abonar si declaressin aquests quantiosos ingressos per conferències i assessories com a rendes de feina, com tot fill de veí.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però els temps han canviat, més fins i tot que en la cançó. El límit de la tolerància davant les trampes de qui pot o sap muntar-les tendeix a zero. Ja no val reunir-se amb el ministre. O es donen explicacions o s'assumeixen responsabilitats. Sembla que els Aznar encara no ho saben i això sol ser dolent per als negocis. H

José María Aznar