Carolina del Olmo: "Els homes també poden tenir instint maternal"

És la petita de set germans, es va llicenciar en Filosofia per la Complutense de Madrid, va formar part de l’Observatorio Metropolitano –grup d’investigació sobre la ciutat de Madrid– i del col·lectiu Ladinamo.

És directora de cultura del Círculo de Bellas Artes de Madrid i directora de la revista ‘Minerva’. El seu llibre ‘¿Dónde está mi tribu? Maternidad y crianza en una sociedad individualista’ (Clave Intelectual) ja va per la sisena edició (unes 5.000 còpies venudes) i no ha caigut a la prestatgeria d’autoajuda.

Té tres fills amb el filòsof i professor de Sociologia de la Complutense César Rendueles: un nen de 6 anys, una de 3 i un d’un any. Cap d’ells l’ha deixat «dormir seguit» a les nits.

En la societat preindustrial, la dona era mare i punt. Vivia en arrest domiciliari. Després, l'emancipació va passar pel treball i els fills van resultar ser un obstacle en la carrera cap a l'autorealització. Més tard va arribar la pugna entre la que pretenia ser una 10 en tot (a costa de parar boja) i la practicant de la criança amb aferrament, el collit o l'escolarització tardana. Avui, segons la filòsofa Carolina del Olmo, autora del llibre ¿Dónde está mi tribu? i mare de tres fills, tot està en qüestió. Sospita que, després d'haver explorat totes les vies, potser toca «doneïtzar» el món dels homes.

-¿Una radiografia de la maternitat, per començar? A la maternitat postmoderna li passa una mica com a cert feminisme, s'ha convertit en una espècie d'histèrica reivindicació de les opcions per les opcions. «¡Escollim! ¡Escollim! ¡Volem escollir!».

-Escollir sempre resulta agradable. Ho és. Però ¿per a què? Podem escollir, sí; però la realitat que es va imposant és la no-maternitat. Mentre abans la trampa era «si no tens fills, no existeixes», ara tot se subordina a la feina i el fill: si pots, l'encaixes per aquí i si no, no en tinguis. Abans hi havia un patriarcat molt evident. Ara no queda clar quan és patriarcat i quan capitalisme consumista.

-Davant d'aquest panorama, ¿què? La clau està en el compromís. És una paraula que fa por als de la meva generació, la dels que tenen entre 30 i 40, que ha crescut en l'hiperconsumisme. Defensen la llibertat i la mobilitat del comprador, tot allò que sigui fluid, l'«aquí i ara, i demà ja». I el compromís és el contrari d'aquesta defensa de no tancar-se portes, que les coses siguin lleugeres. Però és un ensenyament molt valuós.

-¿Com de valuós? Quan assumeixes el compromís de cuidar una criatura t'adones de fins a quin punt aquesta relació de dependència és bàsica per tenir un amic al llarg de la vida, o una parella o per cuidar els avis. En definitiva, per tenir unes relacions que no estiguin tan erosionades per tot allò que sigui mercantil.

-Compromís sona a renúncia. L'assumpte és com es pot fer una afirmació del jo que no es converteixi en l'egoisme del nàufrag i a com comprometre's sense que es converteixi en esclavitud. Necessitem un nou lèxic que permeti parlar de «dependència» sense que signifiqui «opressió».

-Un equilibri difícil. La filòsofa Carol Gilligan parla de com les dones hem desenvolupat un pensament moral que se'ns ha fet curt. Quan aquest pensament moral es combina amb l'afirmació del jo -més desenvolupada en els homes- acabes incloent-t'hi a tu mateixa i ja no veus cuidar com un sacrifici, sinó que entens que la col·lectivitat té les seves necessitats i que, unes vegades, el jo és el que ha de sortir guanyant perquè és el més feble, i unes altres, són els altres. No pot ser que sempre acabi perdent el jo. El repte de la modernitat és aconseguir unes relacions comunitàries valuoses sense que impliqui la dominació del passat.

-Ja em dirà com. Hi ha gent que ha intentat construir xarxes per a la criança -algunes de molt útils- amb els veïns, els pares dels nens de l'escola o del barri, però de sobte es pregunten: «¿Per què he d'estar tot el dia amb gent de la meva edat i amb fills de l'edat del meu?». És una xarxa artificial. Hauríem d'aspirar que cuidar fos possible a la feina, al sindicat, a les assemblees 15-M. Això és difícil, perquè els ritmes ràpids conspiren en contra.

-Perque la conciliació, ha dit, li sembla un pedaç. Ens ha anat bé la legislació de conciliació que permet reduir la jornada, però a la vegada no s'actualitzen els salaris mínims, l'acomiadament és més fàcil, s'endarrereix l'edat de jubilació. Així que els pegats conciliatoris em posen una mica nerviosa. I m'empipa que sempre s'orientin a subordinar la vida familiar a la laboral. Fins i tot des de les perspectives més progressistes es reclamen guarderies i no poder triar destinar el que li costa a l'Estat una plaça per subvencionar una mare o un pare que decideixi cuidar els fills a casa.

-Vostè manté la serenitat, malgrat que té tres fills i un càrrec. ¿Quin és el secret? En la meva serenitat hi ha una mica de postura, ¿eh? A vegades semblo una xalada, se m'obliden les coses, canvio les paraules. Però tinc el que poca gent té: un sou decent i una combinació de família tradicional -som set germans- amb una parella moderna i igualitària. Això em permet veure coses que no es veuen.

-Expliqui, expliqui. Hem substituït el mite de la maternitat rosa pel de la maternitat sofrent. Hi ha un munt de testimonis a internet de la duresa del postpart i la soledat que se sent, que és realíssima però que no és consubstancial a la maternitat. Hi ha una ambigüitat important.

-Dit això, ¿què hi ha dels pares? La meva distància amb certs feminismes és la seva terrible negativitat. Hi ha molt de: «¿I ells on són?». Queda molta feina a fer per portar els homes on haurien d'arribar, però cada vegada es parla més de la nova paternitat. A mi no em ve gens de gust seguir discutint sobre si hi ha més o menys directives a l'Ibex 35, comparat amb on són els pares conscients, on són els homes no competitius, on són els que defensen que la societat de cuidar és la bona. S'ha de doneïtzar els homes i no seguir intentant arribar a llocs on, en el fons, en tens ben poques ganes.

-Això no explica el desinterès d'ells. Els homes tenen una educació centrada en la competició que, al meu parer, els deu fer patir bastant. Per un altre costat, no sé per què tenim tanta por d'acceptar que hi ha alguna cosa de biologia que fa que les dones siguin més proclius a respondre a les necessitats d'una criatura. ¿Un exemple?

-Endavant. Sóc incapaç de carregar els meus fills al braç dret. I l'altre dia vaig llegir que el 100% de les primats porten les cries a l'esquerra. Jo, que venia de la tradició de constructivisme social aclaparador, capaç de racionalitzar-ho tot, com més fills tinc, més clar veig que en tot això hi ha coses animals.

-Apel·lar a la naturalesa ¿no es fer un pas enrere? Als progressistes els està costant molt dir que hi ha alguna cosa de biològica. És un camp que havíem abandonat en mans d'una sèrie de mascles de dretes. Però se l'ha de rescatar de l'enemic i oposar-nos que això generi desigualtats de recompensa o de posició de poder.

-Un altre malabarisme. La biologia és perfectament modelable. Quan als mascles d'espècies que no solen ser cuidadors els presenten per primera vegada un cadell, el rebutgen. Però si els hi presenten unes quantes vegades, l'acaben cuidant. La resposta cuidadora la desperta un ésser necessitat d'atencions. Això jo ho anomenaria instint maternal. I el més bonic és que el pot tenir qualsevol. Tot això m'ha fet ser distant de molts dels consells de la criança amb aferrament.

-¿Desconfia del 'pell amb pell', de portar el bebè a sobre, de la teta sempre a punt...? Aquesta espècie d'entrega i de fusió te l'arribes a creure quan tens una criatura, però quan en tens tres o quatre veus que és un disbarat. Tot és més natural i fàcil. Sospito que bona part del discurs que ens mengem sobre criança natural és perquè el primer nen que veiem és el nostre.

-¿Quin dogma de guru li ha fet posar els pèls de punta? Em sembla forassenyat que Eduard Estivill digui que si deixes que el teu fill s'adormi en braços desenvoluparà un problema de son, però que si el deixes solet, a les fosques, i plora fins que vomita no hi ha cap problema. I em carreguen els intimistes psicològics, tipus Laura Gutman, que et culpabilitzen de qualsevol conducta una mica estranya del teu fill.

-D'altra banda, hi ha les mares que exigeixen que tot sigui child-friendly. Vivim en una societat que viu molt d'esquena a la vulnerabilitat, sens dubte. Però hi ha pares que fan escarafalls perquè hi ha avions i hotels que no admeten nens, quan el teu propi nucli d'amics, militants, són incapaços d'abaixar la veu quan un nen dorm.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Total, ¿què és una bona mare? A part de tenir capacitat de compromís, ha d'adonar-se que no totes les batalles possibles es lliuren entre les quatre parets on viuen mare i fill.

Simone de Beauvoir deia que per ser mare s'ha de tenir un bon concepte de ciutadania. No és el mateix criar carn de canó per a un exèrcit que criar un ciutadà. I això exigeix canviar moltes coses que no tenen a veure només amb la criança.